Malgrat tot, els meus sogres van mantenir un vigilància estricta sobre nosaltres. Algun que altre detectiu va seguir el nostre dia a dia. Crec que el rector del barri també ens vigilava. Passats els anys em vaig assabentar, sense voler, del contacte dels avis amb el meu fill. El meu Adrià, manejava força diners i jo, no era la seva subministradora. El seu tracte, també va canviar i els meus consells van anar a parar al sac buit. Va acabar la carrera, per la qual tantes hores vaig sacrificar per fer-lo estudiar i repassar les lliçons. La meva insistència perquè assistís a simposis i conferències de figures rellevants, va aconseguir finalment que tingués una nota molt alta en els exàmens finals. Havia acabat la carrera de Dret, era advocat. Aquell mateix dia, al meu fill, els avis li van regalar un cotxe nou.
El que ignorava era que havia fet de becari i, després va ser contractat com advocat de ple dret en el mateix bufet que havia tramitat el meu divorci i la posterior pensió. Fa dies que havia perdut el contacte amb l’Adrià. No contestava a les meves trucades. No em ve a veure, sempre està molt ocupat o, a l’estranger. Avui, no sé la raó m’ha convidat a un sopar.
Un lloc meravellós, amb uns jardins espectaculars. Unes vistes panoràmiques damunt la terra i el mar. Pot el meu fill suportar tan gran despesa? Un saló engalanant amb molta categoria i luxe. Un servei immillorable. Estava asseguda en una punta d’una gran taula. Els vestits de les noies eren com de princeses, plens de colors i mostrant el senyoriu de la gent de diners. A l’altre punta de la taula he entrevist l’Eduard. El meu primer pensament ha estat: amic meu com has envellit. M’he adonat que en moltes ocasions, a l’emmirallar-nos cada dia, no ens adonem com, poc a poc, ens transformem perdent la lluïssor de la joventut. Avui a l’enfrontar-me amb el record de la persona coneguda, m’he adonat del pas del temps.
Però, abans he volgut valorar el meu judici. L’Eduard, per la seva edat propera als cinquanta anys, no té res a envejar a cap home. Els seu port correspon al seu càrrec de catedràtic, seriós però educat. Una certa expressió d’estranyesa i molts dubtes emmarquem els seus llavis. No sap què ve a fer. Ja som dos entre tota la gent. Un mirall, m’ha retornat la meva figura. Ja no soc aquella noia que feia girar els homes i omplia d’enveja a les dones. He conservat la figura i el meu rostre continua essent formós i agradable, malgrat algunes molestes arrugues. En aquests moments, els meus ulls mostren encara la llum que abans havien tingut. Potser la causa és el retrobament amb un amic. No he tingut temps de pensar res més, les portes s’han obert i ha entrat el meu fill acompanyat d’una noia, en la que reconec immediatament, la Nené, de la meva joventut.
El meu fill s’ha apropat i mirant-me
als ulls m’ha dit:
¾
Ens
vam casar ahir a la Sagrada Família. Avui celebrem el banquet de boda.
¾
Però
... Com? Jo no ho sabia
¾
Haurieu
posat més d’un “però”. Al seu pare li està dient ara mateix. No volem
problemes. Ens hem casat i prou. Els avis ens han comprat una torre per viure-hi.
La teva feina, el teu neguit per mi, ha acabat. Volem ser feliços com desitjaven
ser-ho els nostres pares. També, els nostres avis. Gràcies, mare.
Aquest gràcies ha quedat gravat a la
meva memòria. Tots els meus anys lluitant pel meu fill, es resumien en una
paraula: Gràcies.
M’he sufocat, les paraules oblidades han tingut vida un altre cop: “Quan pateixo un xoc emocional molt fort, és el meu cos qui reacciona”. El dolor m’ha traspassat de dalt a baix. Com si fos una espasa travessant-me i burxant dins meu fins a matar-me. He fugit de la sala. Ningú ha fet res per detenir-me. Ni s’ha adonat de la meva absència. Jo no era res. Tal vegada simplement he estat només com un ventre de lloguer. M’he aturat en una barana i els meus ulls han plorat llàgrimes de foc. M’he assegut en un banc de pedra i m’he retorçat con si l’espasa que em travessa rodolés massacrant-me per dins.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada