COMENÇAR DE NOU

 

Aquest matí, puntual com sempre, he baixat a esmorzar. Són les vuit del matí d’un dia hivernal i fred. Me l’he trobada al replà. Tot just veure’ns ens hem somrigut.

És la nova inquilina que ha vingut a viure al pis tot just davant meu. La seva arribada ha estat com un terratrèmol en la tranquil·litat somorta del nostre edifici. La majoria dels veïns són gent jubilada i gran. La resta, potser ens hem acomodat a aquesta pau, sense moviment o, a aquesta quietud sense cap estridència, que ens permeten viure sense sorolls, sense crits i sense aldarulls. Tal vegada, hauríem de dir com als llimbs; ni l’alegria per la presencia divina. Ni els udols, ni les malediccions dels condemnats a l’infern.

Jo, sempre he estat una persona seriosa i complidora, solter, sense compromís i visc sol. Procuro ser una persona amable amb tothom. La soledat és una de les meves millors amigues. Tinc un treball i unes costums arraigades d’anys. Hauria de dir que sempre he desitjat una atmosfera de pau i aquest edifici, una gran sort la meva trobar-lo, respon a la meva forma d’entendre la vida. Vaig vestit quasi sempre amb la meva caçadora de pell, que intenta demostrar al món un esperit aventurer, que no és ben bé el meu. He dit que baixava les escales, quan en el replà del quart, ens hem trobat cara a cara.

Amb el seu rostre mig tapat per una bufanda ataronjada he pogut endevinar entremig dels seus llavis un mig somriure amable, gens esquiu i la seva veu suau i una mica ronca m’ha saludat amb un:

¾    Bon dia! - alegre i festiu. Com si el fred del carrer només fos una circumstancia banal.

Ha passat pel meu costat com una dansarina de ballet, lleugera i etèria. Com si llisqués damunt les rajoles. A continuació han arribat a les meves oïdes el repic de les seves sabates de taló. Aleshores, de sobte m’ha envoltat el perfum primaveral que mostra el seu passar. Ha estat com si la mateixa primavera em fes l’ofrena de mil flors obrint-se al món. 

 

És ella o, no ho és? Dubto, però els meus pensaments fugen davant de la realitat de la vida. Dubtar és una part molt habitual del meu tarannà. Dubto tantes vegades, de les veritats o mentires que m’expliquen els meus propis clients. Abans he parlat de la quietud i de la pau del lloc on visc.  Què més puc dir? Tal vegada és la cova, l’amagatall ancestral, on defujo de les realitats de la vida, per no haver-hi d’enfrontar-me. Aleshores, busco en la petjada perenne que ha deixat el seu transcurs en la meva ment. Allò que hi diuen l’experiència viscuda, per trobar aquella boia de salvament per sorgir de nou a la superfície.

Qui soc jo? Un home que ha viscut sota unes circumstàncies especials. Potser, millor escriure he viscut en una família sota l’obediència total al meu avi patern. Un dictador seguidor fins l’extrem més inimaginable de la religió. Quina religió, us preguntareu esclavitza tant als seus creients.  La del meu avi. La seva pròpia religió, sense un credo definit, però amb moltes obligacions i deures. Tot voltava segons les seves creences. El meu avi de molt jove va voler ser capellà catòlic. Al cap de un parell d’anys es va desdir perquè no eren suficients les penitències de la doctrina catòlica. Va canviar d’orde religiós en un  viatge al nord d’Europa. Va estudiar profundament tots el llibres fonamentals possibles. Crec que la Bíblia la va aprendre versicle a versicle, capítol a capítol, sense oblidar-ne cap. Però, insatisfet va continua estudiant altres credos. Finalment, es va convèncer que el millor que podia fer, és sumar tots els apartats que li agradessin i fonamentar-ho tot a la seva pròpia imatge i semblança. Primer va fer un esborrany en diversos fulls, després de corregir-los, va editar un llibre que ens va entregar a cadascun dels membres familiars com a vademècum total. Sabem el dit que qui fa la llei fa la trampa. L’avi en fa fer moltes, en totes el prioritari  era ell mateix.

A partit d’aquell moment la paraula del cap de família va ser la llei i, tothom a callar. No van valdre gens els plors de la meva mare. Ni els consells de l’àvia. El pare, va haver de callar per que n’havia fet una de grossa i, no li convenia remenar l’olla dels despropòsits. 

Vaig anar vivim sota aquesta creu fins la pubertat. En els estudis sempre vaig ser dels primers de la classe. Totes les ensenyances eren absorbides ràpidament pel meu cervell. El puritanisme de la doctrina de l’avi. La bona fe de la mare sempre em van amagar les relacions home-dona i els aspectes de l’anatomia de les persones. Per ella, tots érem àngels. I del dimoni  no havia de parlar-se’n gens.

Per anar a  col·legi des de petit sempre em va acompanyar la filla del porter. A canvi d’uns quants dinerets que prou els hi mancaven. La Magda,  era una noia de la meva edat però, espavilada al màxim. Ella, em sabia defendre dels malparits que volien riure’s de la meva innocència.

Més un dia l’àvia també va dir prou. Aquest nen, quasi ja noi, no pot ser un beneit ignorant sense saber que és el sexe. Com jo no tenia malicia, va buscar la forma d’informar-me. Una tarda, intencionadament, va convidar a la Magda a banyar-se a la banyera amb aigua calenta. Goig, que a casa seva ho havia provat en poques ocasions. A casa dels pobres manquen moltes comoditats. L’àvia Remei, també coneixia el que era ser pobre i, moltes manies no en tenia. Empenyent-me, em va fer entrar al bany. Jo no n’estava assabentat del parany.

La visió del cos nu de la noia em va impactar sobre manera i el seu record m’ha marcat tota la vida. Vaig quedar estupefacte de la seva bellesa. Aquell cos, era una meravella, a la que cap peça d’enginyeria podia comparar-se. Potser els pintors eren els únics que podien pintar tanta perfecció en les seves pintures. L’àvia em va deixar recrear-me una breu estona. Després, demanant perdó a la mossa em va fer sortir.

L’endemà vaig anar sol a l’acadèmia. Mai més l’he vista. Mentida el meu pensament vol amagar la realitat. La vaig buscar i finalment la vaig trobar, on mai la hauria volgut trobar. En un lloc de perdició, on la va arrossegar la pobresa i, un mal bitxo amb qui la van casar. Vaig anar en diverses ocasions a veure-la, però la meva timidesa en va impedir anar més enllà. Més que res anava a parlar-ne. Fins que una tarda em va dir: vine. Vaig aprendre amb la meva amiga i confident, tot el que no havia après en cap llibre. Després va desaparèixer i males llengües em van dir que un bon home,i senyor, al mateix temps l’havia tret d’aquell antre. Segon mitges converses escoltades va dir-li:

¾    T’agrada això ...

La resposta ràpida de la Magda, va ser:

¾    No!

¾    Doncs, marxo a l’estranger. Vols venir  com a companya i amiga. Com et veig llesta aprendràs moltes coses del món. També exerciràs com la meva secretària i persona de confiança.

 

Actualment exerceixo de fiscal del Tribunal Suprem de Dret Civils del nostre país. 

El dia d’avui ha estat difícil, ja que els plets eren complexes. Els secretaris no han recollit tots els arxius oportuns. Els dos jutges, també en un dia especial, carregats de judicis, estaven d’un humor de gossos. 

He sortit tard del jutjat i encara porto la maleta plena de documents. Plegaré tard aquesta nit. M’hauré de fer un piscolabis per sopar. He pujat l’escala pensant en trenta mil coses del treball. Capficat, no m’he adonat del perfum que l’omple l’espai. Un aroma dens, embriagador que anul·la els sentits. Quan les narius respiren la seva intensitat el cervell pensa al mateix temps en coses intimes, plaents i dolces. Un perfum que fa oblidar les obligacions i només fa pensar en els excessos de l’amor.

Estic posant la clau a la porta per obrir. Redimonis! No sé que passa als panys que quan vols anar de pressa sempre, sempre, són la contradicció pura. Torno a posar la clau, quan dos braços em rodegen amorosament per darrere i dues mans es posen damunt el meu pit, tenallant-me. El perfum, encara més intens i embriagador em fa obnubilar de qualsevol pensament de treball. Al mateix temps una veu acaronadora, em diu a cau d’orella:

¾    Senyor fiscal quants anys ha de durar la meva condemna. Cadena perpetua per errors, no buscats, de la joventut. O, pot haver un indult a qui ha cercat l’home que ha estimat sempre.

M’he girat d’una revolada i els meus llavis han tastat la mel dels seus. Les meves mans inquietes han recorregut el seu cos. Les seves també han sentit la meva resposta. Els nostres cossos entrellaçats mostren la nostra  necessitat  de l’amor.

¾    No m’havies conegut? No havies endevinat qui era?

¾    Ja em coneixes. Sempre amb el cap embrollant de mil coses diferents. Han estat tants anys sense tu. Sempre has estat la meva fada. La meva defensora. Ho volia creure, però dubtava. No he cregut mai en la sort i tenir-te al costat és la font de la meva riquesa.- La clau per fi ha complert la seva obligació.- Entrem?

Em mira i riu. Em pregunta:

¾    Senyor fiscal, que té preparada alguna cosa especial per rebre’m. Només papers? Jo, més previsora, aquesta tarda he preparat la meva casa com es mereix el meu home. L’home, que des de petita ha marcat la meva vida. Vols entrar?

La meva resposta ha estat un:

¾    Sí! – Rotund, ple d’amor i desig.

La Magda ha somrigut i ha dit:

¾    Gràcies, Senyor del cel. Si no hagués acceptat, us juro que demà hauria un nou expedient, per assassinat a la comissaria.

Contents i enamorats hem travessat la porta. L’he agafat en braços i ens hem donat un profund petó en el va de la porta. Sabem que hi ha moltes coses per enraonar i esclarir, que inicialment el camí no és gens fàcil. Sempre poden sortir mals entesos. Però, l’impuls d’aquest primer moment, demostra que hi ha grans possibilitats per arribar a un bon destí. 

Al replà, ha quedat la cartera plena de documentació. 

Miquel Pujol Mur