“ISME” PER EN JAUMET

 És que no sé com dir-ho a casa, per tant em veig obligat a escriure-ho en aquest paper, així, amb lletres grosses, sí, majúscules: LA PROFE EM TÉ RÀBIA I EM VOL FER ANAR DE CORCOLL. Parlo personalment, malgrat la resta dels alumnes, pensa el mateix. No sé si us ho podeu creure, per deures ens ha manat escriure, sobre fanatisme.  Què sé jo d’aquest tema! El màxim que puc arribar a entendre, d’això, són les discussions del meu pare i el meu germà gran, quan parlen de futbol. Un, és del Barça i l’altre, del Madrid. Per tant barcelonisme, contra madridisme. 

Ai! No m’he presentat. Jo soc, el “Jaimito”. El meu avi és l’inici de la saga, aquell antic “Jaimito” dels patufets. El meu pare, també “Jaimito” ha passat una mica desapercebut, ofegat per la fama del meu avi. Però, déu-n'hi-do, la de brivallades que ha arribat a fer. Ara, jo he començat el meu camí,  d’entremaliadures i malifetes.  

Als meus vuit anys, què puc parlar d’aquest tema dels “ismes”? Poca cosa, però, sembla ser que estan a l’ordre del dia. Faig un repàs escadusser a la meva situació i, cerco quines són les meves manies i defectes, per aprofundir en la qüestió. Finalment comprenc que no puc deixar passar una cosa, que de veritat em “xifla”. Fer llufes, fer “petardets”. 

Us ho explico, quan la “senyo” mana silenci, no hi ha cosa més genial que fer una sèrie de pets, una mica sonors, com si fos una traca, perquè tothom es peti de riure. Només soroll !!! No sigueu mal pensats! 

De vegades, si la persona que tinc al costat em cau antipàtica o, l’assignatura no m’agrada gens, aleshores, una llufa ben pudenta, d’aquelles que si tinguessin color, envairien l’espai escolar, i farien com una boira de gas mostassa. Sí, senyor! D’aquelles, que fan obrir totes les finestres, malgrat sigui un hivern rigorós, aquestes són les adequades,  per aquell moment.

 Com li diríeu a aquesta situació “llufeisme”. Hala!! Us deixo que us ho penseu. Ai, quin mal de panxa, potser és el moment .... 

Miquel Pujol Mur

LA MISSIVA QUE NO ARRIBA

 Dissabte. Vint-i-quatre, més un. Les fogueres. ja són fredes i, els petards minven el seu soroll als carrers del poble, potser esperant a Sant Pere. 

No he rebut notícies. El cor se m’alenteix, com premut per una mà, que vol acabar amb la meva existència. 

El cervell, se’m capgira i, els pensaments fugen com rates, quan s’enfonsa el navili. Què puc fer? No ho sé! 

Quan el cor perd la seva força i, quan el pensament no regeix la nostra raó, aleshores els nervis són els reis i senyors del nostre cos. Tremolo. Em moc neguitós. La frissança m’omple. Tentinejo, sense rumb. No sé què fer? No sé on anar! 

Esclafo la ploma damunt la taula, amb força, un i altre cop. Veig com els trossos de plomi, es claven a la fusta, foradant-la amb esfereïdores ferides de blava sang. 

No sé on mirar, els ulls em vaguen sense control, d’una finestra a la seva companya. Miren esbatanats i freds, com si hagessin perdut, tot el negre color de les pupil·les.

Ploro, les llàgrimes mullen la taula i fent un petit rierol degoten a terra.  Un petit bassal, de cristal·lina aparença, mostra la meva desesperança. 

Perdó, si us he ofès. No ho volia fer. Si us plau, per compassió, noble senyora. Una mínima i simple paraula, per poder escriure un xic sobre el meu amor. 

Miquel Pujol Mur

EL TIRABOL

Per començar, he fet l’esforç, d’enumerar les diferents comparses de la Patum. Són les següents: Tabal, Turcs i Cavallets, Maces, Guites, Àliga, Nans Vells, Gegants Vells, Gegants Nous,  Nans Nous, Plens i, finalment el Tirabol. Aleshores, amb totes aquestes comparses ordenades, en un ordre aproximat d’actuació, recordo que ens han dit que havíem d’explicar: què faríem si ens trobéssim enmig del Tirabol, a la plaça de Sant Pere, durant la Patum. 

He reflexionat força, intentat explicar l’inexplicable. A veure per l’edat, no seria lògic que hi fos, sinó és que m’hagués agafat uns estat d’alienació mental. Altre qüestió: Tinc una cama operada tres vegades, la qual cosa em minva l’equilibri. També fa dos anys, vaig tenir un ictus. Sortosament, sense cap greu conseqüència, potser una pèrdua de força. Total, estic fet un nyap. Si em trobés enmig del Tirabol, voldria dir que he deixat de tenir interès per viure, per tant seria quasi, un intent de suïcidi. 

Per un moment m’ho imagino. Pobre de mi, caigut a terra, trepitjat, colpejat i sagnant. Els dits de les mans trencats. Les cames per terra, entremig de gent que plena d’eufòria, lògica eufòria del berguedans, hi saltaria al damunt. Del meu pobre cap, no vull ni parlar-ne, potser seria com una olla de grills. La pell, cremada per mil artefactes petadors i, cremadors. Finalment, de bon matí, el servei de neteja de l’Ajuntament, si encara existeix, trobaria una pelleringa sense ànima, barrejada amb ampolles, papers i llaunes. Bé, no he arribat a desitjar la mort, encara vull aprofitar els dies que em queden. 

Llavors què? Fotuts! Donant-li voltes i voltes. A mi m’agrada complir, de vegades amb escreix, els relats setmanals. Bé, he començat a pensar i, finalment he comprès que podria descriure la Patum, com una relació de les diferents comparses, amb l’acte eròtic-sexual. 

El Tabal seria el principi del joc eròtic, allò de l’inici d’atrevits petons que encenen la passió humana. Després el lliurar-se de la roba i, les primeres  carícies intimes, el que segueix ja seria qüestió dels Turcs i Cavallets. L’arribada, a les terres dels àngels, les Maces. Ep! No us emocioneu que no penso escriure gaire més. Malpensats! Un escriu innocentment i, els pensaments libidinosos us volten de seguida pel cap. Amics! Calma! Que hi ha molt per a viure.  

I ja passats els entreactes, arriba el Tirabol final.  Quan les passions deslligades i desfermades de tota lògica, quan el desig mana per damunt de la raó, el Tirabol és el moment de l’esclat final. 

Sincerament, per a mi, el Tirabol representa l’esperit i la rauxa del poble berguedà. 

Miquel Pujol Mur

PROVA DELS SENTITS

 Darrerament no sé que em passa, em foto en cada merder que esparvera. L’últim, és més gran que el Pedraforca, Uf!! Quina quimera, quina basarda que em fa explicar-vos-ho. Però, com que no tinc cap més remei, us ho dic. Com que s’han posat de moda els concursos de cuina, jo m’he apuntat a un de reconèixer el sabors culinaris. I he sortit elegit! Quines coses, que em  passen. Triar-me a mi, que no sé ni fregir un ou, per endevinar els sabors, mitjançant els sentits de l’olfacte, el tacte, l’oïda i el gust. Però si el premi val la pena, tal vegada convé arriscar-se. El darrer apartat del concurs, no l’he llegit, deu ser una ximplesa de les de sempre. 

Ja presentat al concurs, m’han posat una bena als ulls, ja que la vista, no hi entra, en el joc. Provo de moure-la una mica, per mirar de guaitar un xic, malgrat sigui fent trampa. Però renoi, no sé de quina mena de material és feta. que no es mou ni transparenta gens. S’adapta a la meva cara, ben bé, com si formés part del meu crani, tapant-me els ulls com si fos el teló espès d’un teatre. Quina raó, va tenir aquell que va dir que la vida és una farsa. 

M’acompanyen fins a la porta i, agafant-me del colze em porten fins a una taula que hi ha al centre de l’habitació. Tot seguit, m’ofereixen una cadira per asseure’m. Tot és silenci, tot és negre perquè no aconsegueixo esbrinar cap petit raig de llum, allò mínim que es pugi transparentar rere la màscara. 

S’obre la porta i, una misteriosa i silenciosa persona, posa una cosa davant meu. Per un altaveu, una veu una mica estrident, cosa habitual en els altaveus econòmics, diu: Comença el concurs, endavant participants. 

Acosto la mà,  amb prudència, ja que no sé què pot haver-hi davant. Frego una cosa fina i llisa, malgrat sembla tenir dibuixos. Ostres! -Exclamo- això crema, però sembla un plat. Toco una mica més i aleshores, em dic: Un plat fondo. Guisat o sopa. 

Ja més segur, passo la mà per sobre, per portar-me l’olor al nas. Ja està: Ceba. Un guisat amb ceba o una sopa de ceba.  Per a més seguretat poso el dit dins del plat i, remoc, és líquid. Sopa de ceba, ja me la imagino amb els crostonets de pa torrat i l’ou flotant. Em llepo els llavis, entusiasmat. 

Trobo una espècie de cullera, al costat del plat i, vaig a fer la darrera prova per assegurar-me: quin sabor pot tenir, la boca se’m fa aigua. Faig dringar la cullera en el plat.  Amb el que m’agrada, la sopa de ceba. Agafo una cullerada i, me la poso a la boca. Ostres! No és tan bona com jo creia, una mica dessaborida. 

Aleshores, la porta fa un crec desagradable, com si es tanqués fortament. Una vegada més, tibo de la bena i en aquesta ocasió em puc deslliurar. Tot continua essent negre, al meu voltant, només un fi raig de llum il·lumina la taula i el plat. Una veu, amb el mateix to estrident comenta: El concurs s’ha acabat, ja hi ha un guanyador i, li donem el premi, una magnífica sopera de terrissa negra, plena de sopa de ceba de màxima qualitat. Els restants, que no han superat la prova, atenent-nos al darrer apartat ja saben el seu càstig. Restaran tancats tota la setmana, menjant només d’aquest sopa de ceba, pels tres àpats. Bona tarda a tots.   

Miquel Pujol Mur

Gironella, 14/06/2022   

EB Publicat 20/07/2022

DES DE LA CAPELLA

 Tot és silenciós, en aquest lloc amagat del món, on m’he refugiat. La claror del sol, il·lumina un xic les tenebres, en certs moments del dia. Sembla, ben bé que, com a l’eixir a la vida aquella primigènia claror segueixi durant el transcurs del dia/vida fins al morir la tarda. 

Quan en són, de lluny aquells moments de joventut en què et cantava a cau d’orella paraules d’amor senzilles i tendres. 

Te’n recordes de la nostra primera nit d’amor, lliure i oficial? Quan sols a la matinada, quan els intensos desigs d’amor, d’uns nous casats, es van apaivagar un xic. Aleshores, vam demanar al servei de l’hotel, un sopar prou estrany quasi cabalístic:

¾    Tu, un gaspatxo, per refredar un xic els teus sentits. Jo, canelons per enfortir els meus ànims. 

Te’n recordes que el cambrer ens ho va servir a l’habitació? Tu, amb la meva camisa; jo, amb americana. 

Encara ara, al cap dels anys, tinc el dubte,  per quina raó, el cambrer va ajupir-se tant, per recollir el mango i l’alvocat que ens va servir per a postres. Havien caigut a terra o va ser fet a posta? Potser, mirava, el que no havia de mirar. 

Llàstima dels records, quan només queda l’absència de la persona en aquells moments estimada. 

Quan lluny queden aquells records, tan diferents de la meva fosca realitat actual. 

Miquel Pujol Mur

LES PERDIUS I LA FELICITAT

 Molts contes antics per finalitzar, acabaven amb les paraules de: foren feliços i menjaren perdius. En català,  ens ha dit la M. Rosa, que és més correcte dir: anissos. 

Jo no soc gaire aficionat a menjar-ne, de perdius.  Menys, quan he sentit o llegit, que les aus, són l’evolució natural dels dinosaures. Només em mancaria, escoltar el rugit de ràbia i enuig del pare, “tiranosaure rex”, mentre em menjava un dels seus descendents. 

Aclarida la qüestió, que les aus no són cap plat predilecte meu, continuarem amb la història de la felicitat i les perdius.  A més, he llegit un article que parlava de la felicitat i, m’ha agradat. Per tant, en les meves paraules escrites d’aquest relat o judici vaig a fer-lo servir un xic.  Era molt ben escrit, a la qual cosa jo no arribaré segurament, ni a donar la talla, ni tampoc la més mínima part de les explicacions del susdit article periodístic.

 La felicitat

És una sensació de complaença, que ens omple el cor i, l’esperit. Però, si retrocedíssim en els segles, veuríem que això canvia segons l’on i el com. Quin moment, més joiós per a un neandertal,  que tenir la panxa plena i, somniar mentre el seu estómac paeix el menjar.  Això, deu voler dir felicitat humana. 

En l’edat mitjana, la felicitat, era anar a missa i escoltar el capellà, que mitjançant les seves paraules i, mostrant les pintures que decoraven els murs de l’interior de les esglésies, amb escenes idíl·liques de la salvació de l’ànima i, animava  a esperar la bondat de Déu, per aconseguir el paradís, al morir. A fora, només hi havia misèria, malalties i uns senyors feudals que esclavitzaven el poble. Aquella promesa de pau i, felicitat omplia el cor del desventurats, que patien en la vida i esperaven la resurrecció, com  a lloc de complaença. Que pobra que era la felicitat, en aquells temps. 

En el segle passat la felicitat era tenir feina, fent les hores que fossin necessàries, per aconseguir casar-se, el piset i el cotxet. També fer unes vacances malgrat fossin a casa del parents del poble o en un hostal econòmic a la platja. Donar estudis als fills i, esperar a cobrar una pensió de jubilació, per poder passar acceptablement la resta del dies.   

El dubte és com serà la felicitat del joves d’avui dia. Parlo. majoritàriament per les notícies dels diaris. Persones amb seny n’hi ha ara i, n’hi haurà sempre. Però les seccions de successos dels diaris són plenes de violència, alcohol i drogues. Tenir màquines electròniques noves, per poder jugar.  Em pregunto: la majoria d’aquests jocs, són també de matar? Aquesta societat s’ha de vanagloriar del matar, sigui el que sigui –persones, animals o ninots.-  malgrat sigui en un joc. Penso que en aquesta època d’informació ràpida manca també seny. Sabem moltes coses, podem consultar ràpidament qualsevol dubte. Però de veritat que el resultat ha de ser aquest?   

Per tant considero que la felicitat és breu, potser la satisfacció d’un instant. Gaudim  d’aquesta pau interior  en el moment que es produeixi i procurem que s’enllacin moltes estones de felicitat. 

Ah! Si ho voleu celebrar amb perdius o amb anissos no us en retingueu. De totes, totes, la felicitat és un gran invent. 

Miquel Pujol Mur

M’HAN REGALAT UN LLORO

 La veïna se n’ha anat a viure a la residència i m’ha regalat el seu lloro. Jo, sincerament, no sé què fer, amb aquest animaló. El bitxo és eixerit i, el seu plomatge grisós és força vistós. Gira i gira, mentre mira atentament per tot el pis, com volent conèixer i recordar, tots els racons. Buscant dades, m’assabento que aquests ocells, poden viure molts anys, quasi cent. Aleshores començo a fer comptes. Si la veïna m’ha dit que fa uns trenta anys que el va comprar, encara petit. 

Faig números i em dic de trenta a cent van setanta. Jo setanta-cinc més setanta, igual a cent quaranta-cinc.

¾    Ospes!! Llavors, a qui el deixaré? 

Agafant la llista de companys i familiars he iniciat l’operació per esbrinar a qui llegar-li, com herència. Aquesta nit no he dormit pensant, pensant ...

De bon matí m’aixeco fent una cara horrible plena de son i males idees. Quan surto al menjador i li trec la funda de dormir de la gàbia, la primera paraula que escolto és:

¾    Hola, preciós! Bon dia! Què aquesta nit se t’han enganxat els llençols? Tu, no saps la calor que fa sota aquesta tela. Malgrat tot, bon dia maco. 

Després d’aquesta salutació tan amable i amistosa he deixat de pensar en donar-lo. Cada dia, no trobes algú que et saludi de forma tan cordial, de bon matí. 

Miquel Pujol Mur

L’HOME FORT

 El vaig mirar i el primer que em va sorprendre, va ser notar encara la seva fortalesa física, a més del seu tarannà de persona de bona posició. La seva salutació, em va sobtar per la seva fermesa; una encaixada de mà que em va deixar amb els dits entumits  i rígids. Però, el cop a l’esquena que va seguir, em va fer tossir com mai. 

Aleshores la seva veu forta i cridanera em va dir:

¾    Nano , no et posis així, sembles una mitja figa. Observa’m a mi, soc més dur que un roure.

¾    Si! Tens raó. - vaig contestar-li.- Veig que fas força goig. Tot indica que no et manquen els diners, ni la salut.

¾    Sí, noi!! Ja m’ho deia la mare. Nen, has nascut amb una flor al cul.

¾    Bé, la sort és una bona companya, Però crec recordar que a casa vostra els diners no relluïen gaire. La teva mare venia, en moltes ocasions, a veure a la meva, per demanar-li un préstec.

¾    Sí, noi! Però els temps canvien. A casa meva anàvem molts fotuts però, en acabar la “mili”, vaig trobar una pubilla ja grandeta, amb un bon patrimoni i, amb el cap ple de pardals, que és encapritxar de la meva ... diguem-ne bona presència. I ja ho veus! 

Llavors va obrir-se la porta del cotxàs que havia aparcat i va sortir una noia d’uns vint-i-dos anys. Me’l vaig mirar i li vaig preguntar:

¾    La teva filla? 

La seva mirada va ser com una llança que m’entravessés de punta a punta, mirant-me amb mals ulls, em va contestar amb veu molesta.

¾    No! La meva dona. L’altra, ja va morir. 

Aleshores vaig entendre les tres expressions: Fort com un roure, néixer amb la flor al cul  i tenir el cap ple de pardals. No vaig poder per més que compadir el meu antic company de col·legi. 

Miquel Pujol Mur

UN FOC DE CAMP AL PEDRAFORCA II

 Noi, no sé què em passava aquella matinada, tot ho veia igual. Més llençols i, més cossos nus, rodolant d’un costat a l’altre dels llits. I jo, nosaltres, què?   

Vaig pensar i, vaig recordar que a la Laia li agradaven, certs moments de soledat. En alguna ocasió, l’havia vist mirant a l’horitzó, com volent absorbir l’esperit del bosc. Com si volgués, apoderar-se, per sempre, en el seu interior, de la visió dels estels i, la muntanya. 

El meu pensament va recordar-se d’un racó,  proper a la casa, on és podia veure la lluna, entre els dos pollegons i m’hi vaig dirigir. En més d’una ocasió, l’havia vist guaitant el Pedraforca, com envejant la seva poderosa  presència. 

Prop del bosc, la vaig veure palplantada, encara vestida de bruixa i, com jo, amb la màscara posada. Em vaig apropar sense fer soroll  i, delicadament vaig abraçar-me, al seu cos. No va fer cap refús, a les meves carícies i, atrevint-me més, vaig acaronar la seva pell, entre els plecs de la roba. Mai havia pensat, que la Laia tingués aquell cos. Era suau i tendre. Es va girar i, sense treure’ns les caretes, li vaig oferir els llavis i, em va respondre atrevida i desitjosa. 

Vaig recórrer, amb les meves mans, la seva carn i, agradablement vaig trobar les desitjades sines, més plenes, del que jo suposava, que tenia la Laia.  Somniava, amb desig, perdre’m entre les seves corbes, quan de sobte un crit em va espaordir.

¾    Malparit!! Farsant! Fill de puta!!! Jo, que em creia, que em volies. Ara  et trobo en els braços d’una altra dona. Potser, fins i tot, d’una bagassa. Qui sap qui és? Perdulari!! Desgraciat!! Així t’enfanguis en el llot i t’ofeguis!! A mi, no te n’acostis mai, mai!! 

En un hàbil moviment, la noia que tenia abraçada va desaparèixer, sense que ens n’adonessin. Vaig quedar ert i, sense esma, davant dels insults de la Laia. Era, una bona alumna de gramàtica, perquè em va demostrar que sabia tots els insults més cruents, contra els homes, que deu haver en el diccionari. 

Tot va acabar, com el rosari de l’aurora. La Laia, va telefonar els seus pares, que la van venir a recollir. També el seu pare, devia ser catedràtic en gramàtica, perquè ens va batejar a tots, deixant-nos plens d’improperis. Vam recollir i, poc després, - jo, amb la cara baixa-, vam marxar i, les vacances de Sant Joan, davant del Pedraforca, van acabar-se de cop i volta. 

Ara, he començat de nou a la Universitat però, el grup s’ha dissolt. He vist la Laia, agafada de la mà, d’un noi de tercer. En aquell moment, ha passat pel meu costat, la professora de matemàtiques, molt jove i maca. Segons diuen una crack, en la seva ciència. Tots els professors i, algun catedràtic, anaven bojos, per aconseguir els seus favors. Però, tots n’havien sortit escaldats, per la seva frigidesa i, el seu tracte sever. Males llengües, asseguraven que li agradaven les dones. 

M’ha mirat descarada i somrient, aleshores ha mussitat suficientment alt, perquè ho entengués, però al mateix temps, prou baix perquè, els altres no ho sentissin.

¾    Què, bruixot del Pedraforca, has perdut la teva bruixeta? De veritat, no sé si t’estimava gaire, perquè et va deixar com un poal ple de merda. Particularment, el teu petó em va agradar molt i, tinc ganes de repetir-lo. Però això, ara és cosa teva. 

Me la vaig mirar de nou i, malgrat la seva seriosa indumentària, vaig reconèixer trets de la seva persona, també d’aquells llavis, que em van embogir aquella nit. Per què dir que no, a tan agradable companyia? Estudiants com jo, han arribat a presidents del seu país, començant de forma similar. A més, la jove professora no tenia res a  envejar físicament a la Laia. Però això sí, estava dotada de més cultura i, un gran sentit de l’humor. Mai li he pogut retreure res i, som feliços l’un al costat de l’altre. 

Al presentar-la al pare, li va agradar molt la noia, la va trobar eixerida i bonica, a més de llesta. Encara escolto les seves paraules orgulloses el dia del casori.

¾    És que el meu Marc, a més de bon estudiant, intel·ligent i clarivident, ha demostrat saber trobar la persona adequada. Moltes felicitats a tots dos!!! 

De pares i mares, només n’hi ha uns. 

Miquel Pujol Mur