Molts contes antics per finalitzar, acabaven amb les paraules de: foren feliços i menjaren perdius. En català, ens ha dit la M. Rosa, que és més correcte dir: anissos.
Jo no soc gaire aficionat a menjar-ne, de perdius. Menys, quan he sentit o llegit, que les aus, són l’evolució natural dels dinosaures. Només em mancaria, escoltar el rugit de ràbia i enuig del pare, “tiranosaure rex”, mentre em menjava un dels seus descendents.
Aclarida la qüestió, que les aus no
són cap plat predilecte meu, continuarem amb la història de la felicitat i les
perdius. A més, he llegit un article que
parlava de la felicitat i, m’ha agradat. Per tant, en les meves paraules
escrites d’aquest relat o judici vaig a fer-lo servir un xic. Era molt ben escrit, a la qual cosa jo no
arribaré segurament, ni a donar la talla, ni tampoc la més mínima part de les
explicacions del susdit article periodístic.
És una sensació de complaença, que ens omple el cor i, l’esperit. Però, si retrocedíssim en els segles, veuríem que això canvia segons l’on i el com. Quin moment, més joiós per a un neandertal, que tenir la panxa plena i, somniar mentre el seu estómac paeix el menjar. Això, deu voler dir felicitat humana.
En l’edat mitjana, la felicitat, era anar a missa i escoltar el capellà, que mitjançant les seves paraules i, mostrant les pintures que decoraven els murs de l’interior de les esglésies, amb escenes idíl·liques de la salvació de l’ànima i, animava a esperar la bondat de Déu, per aconseguir el paradís, al morir. A fora, només hi havia misèria, malalties i uns senyors feudals que esclavitzaven el poble. Aquella promesa de pau i, felicitat omplia el cor del desventurats, que patien en la vida i esperaven la resurrecció, com a lloc de complaença. Que pobra que era la felicitat, en aquells temps.
En el segle passat la felicitat era tenir feina, fent les hores que fossin necessàries, per aconseguir casar-se, el piset i el cotxet. També fer unes vacances malgrat fossin a casa del parents del poble o en un hostal econòmic a la platja. Donar estudis als fills i, esperar a cobrar una pensió de jubilació, per poder passar acceptablement la resta del dies.
El dubte és com serà la felicitat del joves d’avui dia. Parlo. majoritàriament per les notícies dels diaris. Persones amb seny n’hi ha ara i, n’hi haurà sempre. Però les seccions de successos dels diaris són plenes de violència, alcohol i drogues. Tenir màquines electròniques noves, per poder jugar. Em pregunto: la majoria d’aquests jocs, són també de matar? Aquesta societat s’ha de vanagloriar del matar, sigui el que sigui –persones, animals o ninots.- malgrat sigui en un joc. Penso que en aquesta època d’informació ràpida manca també seny. Sabem moltes coses, podem consultar ràpidament qualsevol dubte. Però de veritat que el resultat ha de ser aquest?
Per tant considero que la felicitat és breu, potser la satisfacció d’un instant. Gaudim d’aquesta pau interior en el moment que es produeixi i procurem que s’enllacin moltes estones de felicitat.
Ah! Si ho voleu celebrar amb perdius o amb anissos no us en retingueu. De totes, totes, la felicitat és un gran invent.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada