Tot és silenciós, en aquest lloc amagat del món, on m’he refugiat. La claror del sol, il·lumina un xic les tenebres, en certs moments del dia. Sembla, ben bé que, com a l’eixir a la vida aquella primigènia claror segueixi durant el transcurs del dia/vida fins al morir la tarda.
Quan en són, de lluny aquells moments de joventut en què et cantava a cau d’orella paraules d’amor senzilles i tendres.
Te’n recordes de la nostra primera
nit d’amor, lliure i oficial? Quan sols a la matinada, quan els intensos desigs
d’amor, d’uns nous casats, es van apaivagar un xic. Aleshores, vam demanar al
servei de l’hotel, un sopar prou estrany quasi cabalístic:
¾ Tu, un gaspatxo, per refredar un xic els teus sentits. Jo, canelons per enfortir els meus ànims.
Te’n recordes que el cambrer ens ho va servir a l’habitació? Tu, amb la meva camisa; jo, amb americana.
Encara ara, al cap dels anys, tinc el dubte, per quina raó, el cambrer va ajupir-se tant, per recollir el mango i l’alvocat que ens va servir per a postres. Havien caigut a terra o va ser fet a posta? Potser, mirava, el que no havia de mirar.
Llàstima dels records, quan només queda l’absència de la persona en aquells moments estimada.
Quan lluny queden aquells records, tan diferents de la meva fosca realitat actual.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada