NOVES IL•LUSIONS I

 L’Andreu, està assegut a la terrassa del bar, a la plaça Major del poble. Davant seu, damunt la taula hi ha una canya de cervesa, Mira encuriosit la porta de l’Ajuntament, purament, per passar l’estona, i observa la cara de la gent que entra i surt, intentant endevinar en les seves faccions, si el resultat de les gestions que els hi han portat, ha estat favorable. Simplement, és un joc. La seva mirada, també es fixa en les persones que surten de la propera església. 

De sobte, un gest de sorpresa es transparenta a la seva fesomia. Aquella dona li recorda a una antiga amistat perduda pel pas dels anys. Fent un ràpid repàs a la memòria, l’evoca: Mare meva! Quants anys han passat.- Comenta, per a si mateix. 

Aquesta dona, és la Cristina, la noia que el va enamorar durant l’època escolar. Quants anys han passat!- Es torna a repetir. Contreu el front i intenta calcular el temps transcorregut-: Almenys seixanta, pel cap baix.  

Recorda que ella, va marxar amb la seva família a viure a un altre poble. Ara, quant els anys han sembrat d’arrugues els seus rostres, torna a fer volar els seus pensaments cap a la joventut perduda. L’havia estimat, amb el tímid amor de la adolescència i, en molts detalls va notar que era correspost. 

La dona no vacil·la al veure’l. L’ha reconegut a l’instant. Amb pas ferm s’acosta a la taula. Mirant-lo als ulls, pregunta:

     ¾    L’Andreu ? Si no m’equivoco.

¾    Sí! – Respon,  i afegeix.- La Cristina?

¾    Conserves una bona memòria, mestre.- Confirma la dona, asseient-se en una cadira propera. 

Mirant-li la cara l’Andreu pensa: Noia, també t’han passat els anys. Però s’adona que encara conserva aquell aire valent i decidit de sempre. Intenta ser amable i enceta una conversació sobre els companys de col·legi; la gran part dels quals ja han passat a millor vida. Això, si és creïble que rere la mort, hi hagi un lloc millor que la terra. 

Però la Cristina el torna a sorprendre quan li posa un dit als llavis i li diu:

¾    Andreu, no vinc a repassar les necrològiques dels amics traspassats. Crec que és un pecat que sovint comentem a l’arribar a certa edat. Pensar en el passat, com una cosa millor. Però, hauríem de pensar en el present i el curt camí que ens resta d’existència.

¾    Aleshores?- Pregunta l’home.

¾    Estic informada, per certes amistats, que ets vidu des de fa tres anys. Sé, que era una bona esposa i, la trobes a faltar. El teu fill, ha venut el bar i es trasllada a la capital amb la intenció d’obrir-hi un restaurant de luxe. Et trobes sol i, no vols marxar del poble. 

L home queda sorprès de tot el que sap la Cristina sobre el seu moment vital i respon:

¾    Caram! Estàs ben informada. Jo, en canvi no en sé res de tu. 

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

EL TORTELL DE NADAL II

 Ostres, no! L’Adrià. El fill de la veïna. Ja el coneixeu, va una parell de classes, més avançat. Sí, totes ho dieu: Està “cool” M’ajuda amb els deures i, per què negar-ho, ens agradem, però no hem passat a més, unes quantes manetes i, prou. 

Va i, em diu: Com que la meva mare ha marxat amb la teva, m’avorria i, he pensat que a tu, et devia passar el mateix. He vingut a veure’t i xerrar una mica. 

Passa, passa.-  he dit tota cofoia- estic fent el tortell. 

Ai! Quina noia més treballadora. Com el fas? Ha respost, tot murri. I l’he portat a la cuina. Que bé que ho fas, això d’amassar-ho tot plegat. He notat el seu alè al clatell i, les seves mans a la cintura. Aleshores, m’he adonat que vaig vestida molt lleugera, d’estar per casa. La brusa és escotada i prima, un xic transparent i els pantalonets, són mínims. M’he girat per dir-li que m’anava a canviar. Al girar-me, els meus llavis, casualment, han ensopegat amb els seus. Com m’ha agradat!! Hi he tornat i, tot seguit amb un munt de carantoines, ens hem petonejat encara més. 

Què podia passar? Un noi com un tren i una nena-noia-dona de quasi setze anys: més petons, més abraçades, més moixanes, més, més, més i molt més. La brusa em neguitejava, els mini pantalons, també i, la seva roba també. Al saló, el sofà ha estat el confident de les nostres carícies. Però,  la dona de quasi setze anys, va fer servir el cap i, quan s’apropava el tren, al seu destí final he dit: No!!No!! 

Aleshores he sentit com un soroll a la porta, potser la mare.- He exclamat esparverada.- I la màquina, decebuda ha parat. 

M’he desempallegar de l’Adrià, en un tres i no res. Una, ha de ser conscient que l’amor, de vegades porta males conseqüències. Recolzada a la porta del pis he respirat alleujada. Aquella cançoneta un xic babau, i antiga, que deia: No tinc edat per amar-te, ressonava inconscientment dintre el meu cap. 

Cansada, estimar també esgota, i una mica neguitosa, me n’he anat al llit i m’he adormit profundament. 

La mare ha arribat del seu sarau a les sis del matí i, el pare, mitja hora més tard. Tots dos una mica, per no dir bastant beguts. Han caigut al llit com unes soques i, encara no s’han llevat. He sentit a la mare, anar a buscar aigua a la cuina. Ha fet una exclamació, que més val no repetir, al veure tot escampat de qualsevol manera. La farina per terra, els ous batuts regalimant del marbre, la mantega com oli, el terra enganxós. Quan la vegi, ja li diré. Mama, marona, - en to ben dolç- a la pastisseria, també en fan. 

La vostra amiga que us estima, (no em tingueu en compte el que ha passat amb l’Adrià. Està de puta mare) Petonets. 

MARTA

Miquel Pujol Mur

EL TORTELL DE NADAL I

 Apreciades amigues, 

Us escric aquesta carta, tota emprenyada; perquè a qui se li pot ocórrer aquesta malifeta en unes festes tan assenyalades. Doncs, a la meva mare! És que té unes idees, té un “valor” ... Volia posar una cosa més gruixuda, però prefereixo ser educada i, no dir paraules tavernàries. I jo, la víctima! 

Mira nena.- m’ha dit. Però al veure el gest molest de la meva cara, ha rectificat el mot i, m’ha dit- Perdona noia! És que no em sé avenir a que aviat compliràs setze anys. Ai, Déu! Com ha crescut la meva filla. Ja és quasi una dona. 

Ara, s’ha passat! Però he preferit no dir res. Per tant, he callat. Sabia que continuaria, pel mateix camí. Quan se li fot una cosa al cap, res: com els toros, o les vaques és igual, endavant, cop de banya a dreta i esquerra. Peti qui peti! 

Ha continuat amb la seva recurrent idea. Mira aquesta tarda surto amb les amigues, berenarem i després ens n’anirem a sopar, i després, potser al teatre o a fer tabola on sigui. Que a les pobres mares, esbargir-se una mica, també ens convé. Tornaré tard. El teu pare, ja ho has vist aquest matí, tot encorbatat al dinar d’empresa, que acabarà, a  tres quarts de quinze. 

Tu, has d’estudiar, que les notes han anat justetes aquest trimestre i, he pensat que t’aniria bé, per escampar un xic la boira, entre llibre i llibre, a més, no ho he pogut fer jo aquest matí; ja saps la perruqueria, l’esteticista ... Una, no pot sortir feta un mico. Bé, que no he pogut fer el tortell. Veritat reineta. Oi que el faràs tu, per ajudar a la teva pobre mareta. 

L’ànima m’ha caigut als peus. Tot ha rodolat dins el meu cap. Sí, ahir no va fer res, xerrant amb la veïna, (que també hi va, al sopar) de com vestir-se i, què posar-se, per fer goig. 

Però, mama ... - He començat a enraonar, mes amb un gest, m’ha tallat i ha continuat amb la seva idea. Cop de banya a la dreta, cop de banya a l’esquerra. Filla, que ja tens quinze anys, quasi setze, has vist a la iaia i m’has vist a mi, fer-lo, tal vegada és hora que comencis tu. Apa, ja t’espavilaràs, a la cuina hi ha de tot. Un ràpid petonet, una carícia a la galta tota mimosa. Un  sonor adeu i, ha sortit tancant la porta. 

Us ho podeu ben creure, per un cantó, soc una nena, un altre dia, una noia i ara, em tracta de dona. Ai, la mare que la va parir! Ja no m’estic d’emprar paraules fortes, en diria tot un reguitzell. En aquestes, quan he començat a batre els ous, estovar la mantega i barrejar-ho tot, allò que en diuen “estar amb les mans a la massa, han trucat al timbre. Penso: S’ha penedit i ve a ajudar-me. 

Continuarà .... 

Miquel Pujol Mur

NADAL ( PENSAMENTS NEGATIUS)

 Parlar de Nadal em fa quimera. Mai sé de quin Nadal parlar. Nadal és una festa gran, en el primer món, el món del consum. I els altres mons? I les altres celebracions del Nadal. Com són? 

Parlant de la nostra Europa, també hi ha una estratosfèrica diferència segons l’estatus social al que pertanys. I, un be negre, que tothom viu les festes igual. Hi ha el rics, que no els hi ve de res fer un gran dispendi. Viatges a l’estranger; dies de neu i esquí, malgrat sigui als Alps; fer algun creuer i moltes altres coses interessants i amenes a fer, que ens mostra generosament  la publicitat, que per mitjà de la televisió, envaeix la nostra casa, oferint-nos milers de necessitats, creades sempre a canvi de diners. 

Hi haurà persones de menys poder adquisitiu, que els voldran imitar i gastaran també força diners obtinguts, encara que sigui, amb targetes de crèdit. Que després s’hauran d’amortitzar mes a mes, pagant-ne el corresponents interessos. 

Altres que s’ho miren curiosament sortiran amb la família, es faran regals i ho celebraran al voltant d’una taula, ben atapeïda de menjar i de vins. 

I els altres? Els que estaran sols o malalts, que no són el rang pitjor, perquè encara queden els desheretats, que cercaran un banc al parc o en una oficina bancària per dormir i tal vegada la seva festa serà aconseguir una ampolla plena del que en diuen alcohol. 

I no vull parlar, dels que passen una guerra que destrueix el país i fa marxar la gent a l’exili. Tampoc no oblido i, em deixa esmaperdut i asfixiat, aquest que, en camps de refugiats, fa anys que viuen sense esperança de ser acollits enlloc. 

Aleshores, què som, un grup de creients que celebrem el naixement del nostre Déu? Donada la quantitat de països, la gran demografia mundial i la quantitat de diferents religions,  tampoc crec que siguem majoria.  

Deu de ser el meu tarannà, perquè ara tranquil·lament assegut davant l’ordinador, recordo que sempre he escrit tristos contes, del Nadal. Els altres que vaig escriure anteriorment eren durant la guerra dels Balcans. Una altra atrocitat. 

Déu, Jesús, parlava d’humilitat, no de gran dispendis. També crec recordar que parlava d’amor, no de guerra, interessos ni malversacions. 

Un més, entre la disbauxa d’aquests dies. 

Miquel Pujol Mur.

LA FORTALESA DELS VILARS D’ARBECA. LES GARRIGUES.

 En aquesta ocasió visitàvem la Fortalesa dels Vilars. Aquesta visita ja ens l’havien recomanada fa molt temps. Tal vegada anys, va ser durant la visita al poblat ibèric del Molí de l’Espigoli. I ja, aleshores, ens va picar, el gusanet de la curiositat, de conèixer-la. Per fi l’hem complert. Ha estat una visita molt ben documentada, tant pel magnífic dia, com per les explicacions de la versada guia, que ens va mostrar, a més que el lloc li té el cor robat. 

Fa 2700 anys una tribu dels ilergetes va crear un assentament en una plana prop de l'actual Arbeca (Les Garrigues). Era un bon lloc per conrear la terra. Però malgrat la serenitat del lloc, els ilergetes temien els atacs enemics i, per tant, aixequen una imponent fortificació gairebé inexpugnable. Això fa d'Els Vilars una construcció única al món ibèric, català i europeu i una de les parades imprescindibles de la Ruta dels Ibèrics. 

Els ilergetes eren un dels pobles que ocupaven part de la península ibèrica abans de l'arribada dels romans . Format a partir del substrat ètnic indígena, van incorporar múltiples influències provinents de l' Edat del Bronze i d'algunes de les tribus indoeuropees que van immigrar a la península al primer mil·lenni a. C. (ja en l' Edat del Ferro ). 

Estaven ubicats en part del que seria conegut posteriorment com la Tarraconense , des del Baix Urgel fins al riu Ebre , ocupant el que en l'actualitat són les províncies d' Osca i de Lleida , ocupant les riques conques del riu Segre , la Noguera Pallaresa , la Noguera Ribagorçana i, el Cinca, encara que és impropi intentar establir fronteres definides en aquella època. Es troben senyals de la seva presència durant llargs períodes a l'actual província de Saragossa i el nord de Castelló , on pressionaven els edetans . 

La Fortalesa dels Vilars és de forma ovalada i, està totalment emmurallada i disposava de torres de guaita. Per accedir-hi només hi havia dues portes petites. Si entrar a l'assentament era difícil, apropar-s'hi tampoc no era fàcil: davant les muralles, una barrera de pedres enganxades a terra ( chevaux-de-frise ) impedia el pas dels forasters a peu o a cavall. Un gran fossar completava les obres defensives. A l’interior, els habitatges estaven disposat all voltant d’una plaça dominada per una enorme fossa o més aviat una cisterna  

Totes aquestes estructures són visibles avui, gràcies a la restauració i conservació del jaciment. Vista des de l'aire, s'aprecia la seva planta perfectament ovalada i les vores de les cases rectangulars que acollien el centenar d'habitants que vivien als Vilars. 

Els ilergets hi van viure durant 400 anys i després van abandonar el lloc bruscament. Per què ho van fer encara és un misteri. La seva construcció era tan singular, que es va convertir en un model, per als ibers de la Península. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fonts documental: Patrimoni. cat. i Viquipèdia

LA INVISIBILITAT

 Les paraules per a aquest relat m’ha fet recordar l’obra: El Diablo Cojuelo. Va ser escrita l’any 1641 per Luís Vélez de Guevara i ha estat força modificada per diferents autors. Aleshores, entre la idea de l’obra, les meves modificacions, moltes, i la pàgina de successos dels diaris, intentaré escriure aquest relat. 

En dic Dídac i estic fent un màster de Química. Per sort per a nosaltres, el nostre benvolgut mentor i catedràtic, al laboratori ens deixa experimentar tots els nostres nous projectes. Algun dels meus companys, aprofita la seva benevolència per fer píndoles, que no hauria de fer, però de les quals en  treu força benefici econòmic.  

Jo soc una persona seriosa i, no voldria mai que per aquesta qüestió em cridessin l’atenció. El meu estudi és: com aconseguir la invisibilitat. Crec que vaig per bon camí i aquest matí de divendres, he trobat la fórmula exacta. Telefono l’Helena, la meva esposa, i li dic que arribaré tard, per què he de fer un nou assaig. Sé, que està una mica farta de les meves absències i, sempre em diu: que potser seria millor que muntéssim la casa dins del laboratori, almenys em veuria més. 

Eureka!!! Ho he aconseguit. Soc invisible!!! Faig els darrers retocs a la fórmula, trio la roba que portaré a la prova i també, la submergeixo en el preparat. Tot a punt! Aleshores, m’adono que a més, tinc dots d’ubiqüitat i puc anar ràpidament, d’un lloc a un altre.

 On vaig a fer la primera provatura? Doncs, a les Rambles. Les vuit del vespre. Una multitud de gent amunt i avall. Hi ha dones, que surten de la Boqueria, carregades de cistells i, encara alguna porta un mocador de fer farcells. Els pobres pidolant a la porta de l’església del carrer del Carme. Ningú em veu i puc passar ràpidament d’un costat a l’altre. Si m’ensopego amb  algú, miren i, no ho entenen, al no veure’m. A un buidabutxaques alienes li faig la traveta en el moment que posa la mà a la butxaca de la seva víctima. Quin aldarull!! De seguida, els guàrdies urbans el detenen, tornen la cartera i se l’emporten cap a comissaria. Un dels guàrdies renega i  diu a la seva parella:

¾     Ara a omplir força paperassa. Demà, el jutge, el deixarà anar per quarantena vegada. Una merda i grossa!!!

El detingut pregunta, fent-se l’innocent:

¾     El sopar, ja el teniu preparat? No hi haurà “overbooking” a les cel·les? L’altre cop, ni manta em vau donar.

El guàrdia vell emprenyat no es pot contenir i li dona una clatellada.

¾     Ai!!Ai!!! Violència policial. Li diré a l’Amadeu!!!- Crida el detingut.

El policia jove pregunta:

¾     Qui és l’Amadeu

¾     El jutge de guàrdia, qui vols que sigui. Demà aquest malparit, amb la cantarella que ha d’alimentar la família, de bon matí, això sí, després d’esmorzar, serà fora. 

Continuo la meva ronda, L’hora dels treballadors i treballadores sexuals. Més llums blaus i vermells, més policies, més corregudes, més despropòsits. També, el qui t’ofereix paperines en les cantonades. Les portes sinistres de desitjos amagats. El bar de fosques i ràpides trobades, els dels contactes. El nois i noies del “botellón”. Els del que són, el que diuen no son i, de vegades guarden allò que era. Mare meva! Quin merder!! 

Cansat i renegant de tot el que he vist, prenc la determinació de deixar-ho per a un altre dia. Aprofitant-me del meu poder d’ubiqüitat, ràpidament me’n vaig a veure la meva esposa, la dolça Helena. El conserge fa cara esparverada al veure pujar, l’ascensor sense ningú a dintre. 

Entro a casa. No hi és la meva estimada. Jo que creia que estaria veien la televisiò, esperant-me. A l’apartament del costat, cada cop les parets són més primes en aquest pisos moderns, escolto ratlles i sospirs. Penso:

¾     Vaja el meu veí ha trobat pla. Que li aprofiti, fa cara d’avorrit. Una mica sopes!! Vaig a buscar l’Helena a casa de la Sara, la seva amiga, al pis de sota. Ostres!! No hi ha ningú. Pujo altre cop a casa. Escolto un lleu gemec. Dimonis!!! Aquest petit crit de joia, és de la meva dona. 

La imaginació en fa tombarelles dins de la meva closca. Ho veig clarament, el xicot no és lleig. Una trucada al timbre. Un, que demana una mica de sucre. L’altra, que està avorrida, tota sola, sense ningú que l’escolti. Amb ganes de xerrar, un xic. L’home viu absorbit pel treball. Però, jo estimo a la meva Helena! Què he de fer? Marxo corrents al laboratori per prendre l’antídot. Torno corrent a casa. Es sorprendrà al veure’m. Però no l’acusaré de res. Tal vegada, la culpa ha estat meva. Desitjo de tot cor, que hi hagi remei. 

En aquestes entra l’Helena tota alegre i enriolada. Potser un xic vermella de cara. Em mira i, llançant-se al meus braços, em diu:

¾     Quina alegria, per una vegada has arribat d’hora. Mira, estava jugant al Monopoly, amb el Ricard, el nou veí. Hem passat una bona estona. És que tu vens tan tard! Que m’avorreixo, tota sola. Almenys, parlo amb algú, una estona. 

Com he pogut Ser tan mal pensat. La meva Helena mai em trairia. L’abraço fortament i li dic, cridant més del compte, perquè m’escolti el malparit veí:

¾     Per tu Helena no sé què faria, potser perdria el cap i, mataria a qui em volgués prendre’t . 

Dos dies després, el meu veí va buscar-se una altra casa. La invisibilitat la deixaré tancada en un calaix per a un altre dia. 

Miquel Pujol Mur