CERET. VALLESPIR

 Ceret és la vila capital del Vallespir. El seu terme és en part al pla, a uns 175 metres sobre el nivell del mar, i en part a la muntanya, on s'enfila fins als 1.400 metres d'altitud. Se l’anomena també com la capital de les cireres per la seva gran producció d’aquesta fruita. 

Visitar Ceret té un flaire especial, sobretot quan l’hem visitat en el dia de la Gran Festa de la Cirera. Però té molts racons a visitar i no es d’estranyar que molts artistes hi tinguin predilecció. Com tenim moltes fotografies, les incorporarem a les nostres cròniques. 

FONT DELS 9 DOLLS A CERET

Erigida el 1313 durant el regnat de Sanç I de Mallorca, aquesta font original pels seus 9 dolls és el símbol d’un territori marcat per les revoltes: al segle XV, el rei Ferran II d’Aragó corona la font amb un emblema de lleó de Castella. 

Després de l’annexió del Rosselló (Catalunya nord) a França, es va inscriure a la seva base la frase: “Venite Ceretens, leo factus est gallus” (Veniu Ceretans, el lleó es torna gall). I, per enfortir la retenció francesa de la població local, el cap del lleó es va girar cap al regne de França. En aquesta plaça s’estudiaven els termes del Tractat dels Pirineus (1659).

 

 FONT DE LA SARDANA 

En el centre d’aquesta font hi ha una copia d’una litografia, firmada de Pablo Picasso. "La Sardana de la Pau". 

L’obra remet a l’estada del geni malagueny a Perpinyà. El dia 20 de setembre de l’any 1953, Picasso va visitar Ceret. Va topar amb una ballada de sardanes que va immortalitzar amb aquesta obra evocadora i genial. 

L’obra va ser realitzada en pocs minuts en la sala del Gran Cafè durant una reunió on Picasso fou convidat pels representants locals de PCF. 

L’aparició de la coloma en l’obra de Picasso està lligada en la infantesa del pintor. El seu pare José Ruiz Blasco va ser un apassionat columbòfil. Des de molt jove Picasso dibuixava ja  en el colomar patern. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

Fons documentals. Diverses publicacions

QUÈ ÉS BELLESA?

 

Estranya paraula que és diferent segons la persona que ho jutja. 

Aquesta tarda observava unes pintures de flors i paisatges. Sincerament les he trobat força belles. Aleshores ha arribat una companya, una persona a la que tinc força apreciï pel seu tarannà i els seus coneixements artístics. 

Aquesta persona m’ha dit i. fet notar que les roses eren massa grosses. M’ho he tornat a mirar i efectivament m’he adonat que eren molt grans i també he vist (pura idea critica meva) que ja eren en el aquell moment de què la flor havent donat tota la seva primera bellesa i perfum comença a marcir-se. 

Jo en pla retroactiu mirant-me al mirall al vespre he pensat que també havia entregat el meu atractiu al pas dels anys. Mala cosa això de la bellesa. 

Opinions contradictòries per tot, la bellesa és una il·lusió. Potser la mirada enamorada o la bellesa humana és un engany dels sentits. 

No em vull allargar massa en el tema 

Bellesa és tot el que et toca un punt sensible. 

Conjunt de gràcies o de qualitats que, manifestades sensiblement, desperten un delit espiritual, un sentiment d'admiració. La bellesa d'un cos jove. La bellesa d'una posta de sol. La bellesa d'una acció. 

La bellesa és la forma del moment en el pensament de cadascú. 

El concepte de bellesa canvia amb el pas el anys. 

Paisatge de arbres, fulles mortes i una parella. Miratge de bellesa romàntica. 

Miquel Pujol Mur

DESPOBLAT MEDIEVAL DE SANTA CREU DE LLAGUNES. SORIGUERA. PALLARS SOBIRÀ

 Com sempre volent saber de la Història, la Cultura i la vida de la gent del nostre estimat país, en aquesta ocasió, vam realitzar la visita guiada al despoblat medieval de Santa Creu de Llagunes. 

Sí encertada va ser la decisió, també ho va ser la nostra visita guiada portada en companyia de Nara, la nostra guia i mestre. que va saber explicar-nos detalladament les diferents fases de l’existència del poblat. També de la distribució dels habitatges del poblat. També van ser molt aclaridores les fotografies que ens va mostrar del diferents espais del poblat. Gràcies Nara, pel teu magnífic guiatge. 

A 1628 mts. d'altitud hi ha un despoblat on hi ha restes de l'Edat de Bronze

(1500 a.C.), restes medievals (ceràmica grisa), restes de la Guerra Civil i restes contemporànies (coves de pastors), un únic espai adaptant-se al pas del temps 

Enfilant el Port del Cantó, a la N260, entre Sort i la Seu d'Urgell, quasi coronant aquest port, a 1628 ms. d'altitud, contemplant tota la Vall de Siarb, els antics pobladors d'aquesta zona van construir-hi un poblat emmurallat. 

Amb molt desnivell hi ha un mur de tancament que delimita l'àrea de població i, en un dels costats d'aquest, adossada a la mateixa paret seca, s'endevina una torre de defensa i vigilància, de planta quasi quadrada (3,40 x 3,60 mts.) i que posteriorment també es va utilitzar per la mateixa tasca durant la Guerra Civil espanyola. En les primeres capes de l'excavació s'han trobat fustes carbonitzades, bales i casquets mentre que en capes més fondes hi ha restes de ceràmica grisa medieval. 

Hi ha un altre mur paral·lel al mur de tancament, segurament per salvar el desnivell i que va permetre, entre mur i mur, un camí de ronda que donava el tomb a tot el poblat. 

S'estima que l'abandonament del poblat va ser entre finals del segle XIII i principis del XIV, tot i que  al llarg de la història s'ha anat utilitzant com a coves de pastors i desprès com a zona de guaita de la guerra espanyola degut a la situació privilegiada de l'indret. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Web Ajuntament de Soriguera

CASTELL DE COANER. SANT MATEU DE BAGES

 Coaner és situat a la vall del torrent de Coaner , afluent, per la dreta, del Cardener, on desemboca aigua amunt de Súria després de néixer prop de la Molsosa (Anoia) i resseguir la serra de Castelltallat.

La torre del castell, únic element que ha subsistit de la vella fortalesa, es dreça majestuosa sobre un penya-segat, format per estrats inclinats, sota el qual s’arrauleixen l’església de Sant Julià i la masia de Can Serra, construccions que s’erigeixen en un paratge boscós.

És un castell termenat documentat el 1024. La torre se sap que fou creada durant un setge dut a terme pels musulmans. Donat que l'església de Sant Julià data del segle XI, podem considerar que el castell de Codener, al qual correspon la torre que descrivim, li és gairebé contemporani, car trobem documentat el castell de "Codener" en una data compresa entre els anys 1068 i 1095; així, almenys a partir de l'onzena centúria, podem assenyalar l'existència del castell. 

Després de l'estroncament de la dinastia dels comtes de Cerdanya l'any 1117 per manca d'hereus, passà als comtes de Barcelona, mentre que el feudatari comtal era el senyor de Castelladral, Ramon Bernat de Castelladral, fill de Bernat i d'Ermessenda que entre el l068 i el 1135 jurà fidelitat a quatre comtes per aquest castell. 

Primerament al comte Guillem Ramon de Cerdanya (1068 a 1095). En segon lloc a Bernat Guillem de Cerdanya (1109 a 1117). "Codener" figura entre altres "castellum" jurats per Ramon Bernat de Castelladral als comtes de Cerdanya, durant la segona meitat del segle XI. Després, continuà jurant fidelitat als nous comtes, els de Barcelona, Ramon Berenguer III (1117 i 1131) i Ramon Berenguer IV (1135). Des dels Castelladral, la castellania canvià diverses vegades de senyors. Uns d'aquests foren la familia cognominada Coaner, segurament castlans, que donaren el nom definitiu al lloc. 

El 1319 apareix com a castlà Arnau de Vernet. En el fogatjament de 1365-1370 comptava amb 20 «fochs reyals», 2 «aloers esparces» i 3 «fochs desgleya»; en el de 1381, 8 focs reials i 2 d'església. El segle XIV el castell entrà en el joc de vendes i recompres reials, tan habitual en aquest període.

El 1381 el rei Pere III vengué a Francesc de Perellós el castell de Coaner, amb d'altres de la vegueria del Bages. Més tard els habitants de Santpedor, la vila dels quals havia estat venuda conjuntament amb Coaner, compraren (any 1400) el conjunt de castells i viles que el rei havia venut i li retornaren la vila de Santpedor. I el 1424, els santpedorencs vengueren al comte de Cardona la jurisdicció dels castells de Coaner i de Torroella, mentre que l'any anterior el rei Alfons IV havia empenyorat al mateix comte les esmentades jurisdiccions. Per tant, la casa comtal cardonina esdevingué senyora del castell de Coaner i l'incorporà al comtat, i així romangué vinculat al patrimoni cardoní fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals al segle XIX. 

L'any 2001 es portà a terme una intervenció arqueològica a la torre en el marc del projecte de restauració i consolidació d'aquesta, permetent establir diferents fases constructives del conjunt. La torre fou aixecada al segle X, i el recinte fortificat s'expandí durant el segle següent. Posteriorment, als segles XII-XIII es van fer noves modificacions i ampliacions. Cap al 1300 i fins al segle xv es remodelà la torre i el castell. Encara es faria alguna modificació més durant l'època moderna i finalment, al segle XVII, el castell s'abandonà com a lloc residencial. 

A l'interior es conserven uns grafits datats al segle XIII o XIV. A les parets del pis de la torre que correspon al nivell de la porta, sobre l'arrebossat de morter de calç, hi ha una sèrie de grafits que representen diversos vaixells i un edifici, segurament fortificat. Sobre un carreu de l'arcada hi ha gravada una escena amb animals feta per un autor diferent a l'autor dels grafits. Els vaixells són de vela llatina, triangular i tenen rems; en alguns es veu també el timó. Pels rems es creu que poden ser galeres i que les escenes dibuixen una batalla naval on l'autor, potser empresonat a la torre, hi participà. Són dibuixos senzills però precisos. Per exemple, en un d'ells s'hi podem comptar exactament 30 rems. La datació s'estableix a la mateixa època en què es bastiren les arcades interiors.

 Castell de Coaner és un castell declarat Bé Cultural d'Interès Nacional.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

LA FORTALESA DELS VILARS D’ARBECA. LES GARRIGUES.

 En aquesta ocasió visitàvem la Fortalesa dels Vilars. Aquesta visita ja ens l’havien recomanada fa molt temps. Tal vegada anys, va ser durant la visita al poblat ibèric del Molí de l’Espigoli. I ja, aleshores, ens va picar, el gusanet de la curiositat, de conèixer-la. Per fi l’hem complert. Ha estat una visita molt ben documentada, tant pel magnífic dia, com per les explicacions de la versada guia, que ens va mostrar, a més que el lloc li té el cor robat. 

Fa 2700 anys una tribu dels ilergetes va crear un assentament en una plana prop de l'actual Arbeca (Les Garrigues). Era un bon lloc per conrear la terra. Però malgrat la serenitat del lloc, els ilergetes temien els atacs enemics i, per tant, aixequen una imponent fortificació gairebé inexpugnable. Això fa d'Els Vilars una construcció única al món ibèric, català i europeu i una de les parades imprescindibles de la Ruta dels Ibèrics. 

Els ilergetes eren un dels pobles que ocupaven part de la península ibèrica abans de l'arribada dels romans . Format a partir del substrat ètnic indígena, van incorporar múltiples influències provinents de l' Edat del Bronze i d'algunes de les tribus indoeuropees que van immigrar a la península al primer mil·lenni a. C. (ja en l' Edat del Ferro ). 

Estaven ubicats en part del que seria conegut posteriorment com la Tarraconense , des del Baix Urgel fins al riu Ebre , ocupant el que en l'actualitat són les províncies d' Osca i de Lleida , ocupant les riques conques del riu Segre , la Noguera Pallaresa , la Noguera Ribagorçana i, el Cinca, encara que és impropi intentar establir fronteres definides en aquella època. Es troben senyals de la seva presència durant llargs períodes a l'actual província de Saragossa i el nord de Castelló , on pressionaven els edetans . 

La Fortalesa dels Vilars és de forma ovalada i, està totalment emmurallada i disposava de torres de guaita. Per accedir-hi només hi havia dues portes petites. Si entrar a l'assentament era difícil, apropar-s'hi tampoc no era fàcil: davant les muralles, una barrera de pedres enganxades a terra ( chevaux-de-frise ) impedia el pas dels forasters a peu o a cavall. Un gran fossar completava les obres defensives. A l’interior, els habitatges estaven disposat all voltant d’una plaça dominada per una enorme fossa o més aviat una cisterna  

Totes aquestes estructures són visibles avui, gràcies a la restauració i conservació del jaciment. Vista des de l'aire, s'aprecia la seva planta perfectament ovalada i les vores de les cases rectangulars que acollien el centenar d'habitants que vivien als Vilars. 

Els ilergets hi van viure durant 400 anys i després van abandonar el lloc bruscament. Per què ho van fer encara és un misteri. La seva construcció era tan singular, que es va convertir en un model, per als ibers de la Península. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fonts documental: Patrimoni. cat. i Viquipèdia

CREU DE TERME DE BELLMUNT. TALAVERA. SEGARRA

 

És una creu monumental que estava situada a la cruïlla d'entrada a la població. Actualment se'n conserva, descalçats part de la seva estructura, el fust, el capitell, el nus i la creu; i roman desapareguts, més aviat destruïts, la graonada i el sòcol. El seu fust és vuitavat i amb un capitell de secció quadrangular, i en una de les cares d'aquest últim, hi ha incisa la data "1735". 

El seu nus i la creu se'ns presenten calçats. Aquest nus té una estructura octavada i un suport on adhereix el cos de la creu. Aquest cos està format per un disc de vuit angles i presenta decoració en una sola cara, al seu anvers, on conserva visible la seva decoració en relleu, una creu. El material emprat per la seva execució és pedra sorrenca del país, notablement degradada per l'efecte de l'erosió i presenta encrostaments en la seva estructura. 

La Creu de terme de Bellmunt és una creu de terme  inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades; Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Viquipèdia

LA NOIA DEL CÀNTIR. TORTELLÀ

En el nostre voltar per la geografia catalana, admiràvem aquesta estàtua en el poble de Tortellà, que ens recorda els temps quan el càntir era la forma de refrescar l’aigua i, assedegar la set. 

L'artista local Liberto Nogué és l'autor d'una escultura que es va inaugurar aquest divendres a Tortellà, coincidint amb la festa major.

 L'obra es titula La noia del càntir i és una evocació a la relació entre el municipi i l'aprofitament de l'aigua, molt dificultós fins fa tan sols unes dècades.

L'escultura està ubicada a la part posterior de la plaça Major, rere l'església, el punt on històricament els veïns començaven les cues per anar a buscar aigua a les fonts dels afores del nucli i per on passaven les dones que anaven al safareig.

L'estàtua està esculpida en pedra i fa 120 cm d'alçada. Com totes les seves obres de més volum, Nogué la va elaborar al taller d'una pedrera de Sant Jaume de Llierca. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: EL PUNT AVUI 14/08/2014

RUPIT. PICAPORTES

 Un bon matí vam anar a visitar de nou el poble de Rupit. Passejant pels seus carrers, ens van cridar l’atenció i vam fotografiar diferents picaportes. Segurament n’hi ha més, però nosaltres només vam memoritzar aquestes amb la càmera.

Rupit és un dels llocs interessants de visitar i conèixer. És anomenat com un dels pobles més bonics de Catalunya. 

Però no oblideu que n’hi ha molts indrets en les nostres contrades dignes d’admiració. 

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Berga,12/09/2021

SANT MARTÍ VELL. GIRONÈS

En la nostra recerca d’esglésies i també de conèixer el nostre país fèiem una parada al veure de lluny el campanar de Sant Martí Vell. Aquell campanar gòtic ens va enamorar. Van decidir fer una visita al poble. 

El municipi  de Sant Martí Vell gaudeix de les característiques d’una petita vall i de la sinuositat de les Gavarres, el que li ofereix una important diversitat paisatgística, amb el bosc salvatge poblat de pins, alzines, alzines sureres i arbustos, i amb la vall amb conreus majoritàriament de secà. 

Les primeres dades documentals de Sant Martí Vell no es localitzen fins ben entrada l’època medieval, quan a Sant Martí Vell hi havia un castell o casa forta i un temple parroquial, que serien elements decisoris per al desenvolupament del poble de Sant Martí Vell.

S’esmenta per primera vegada el poble de Sant Martí Vell, l’any 1035 e el al testament de Gialbert de Cruïlles sota el nom de “Sancti Martini qui dicunt vetulo”. Durant aquest segle i bona part de l’època medieval l’antic castell o casa forta, de la qual eren originaris l’estirp dels Sant Martí, centrava l’únic poblament compacte del terme gràcies a la defensa que li oferien unes possibles muralles. 

Dissortadament no queden restes d’aquest antic castell o casa forta, però el traçat del poble suggereix la primitiva ordenació medieval i diferents autors entre elles Campo i Jordà, apunten que el castell podria haver estat situat a la casa que està just al davant de l’església parroquial (construcció que, d’altra banda, conserva un gran portal adovellat a la porta principal) i que l’església parroquial n’hauria estat la capella. 

Passejant pels carrerons del poble, ens van deixar  seduir per l’encant de les pedres plenes d’història des de l’època medieval. 

Particularment hem de dir que val la pena conèixer Sant Martí Vell i també altres pobles de les nostres terres catalanes.  Segurament ens sorprendrien molts d’ells. 

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons. Dades municipals

MONTCLAR. BERGUEDÀ

Visitàvem el petit i formós lloc de Montclar. Situada dalt un promontori el petit grup de cases forma part del conjunt de vil·les florides. 

Montclar és documentat des del segle XI, però el castell pròpiament no surt esmentat fins al 1309, quan passà a domini reial (era regentat per la família dels Montclar) i s'engrandí. El segle XVII, l'antic castell fou transformat en masia. Aquest conjunt fou declarat bé d'interès cultural el 1985. 

L'església parroquial està dedicada a Sant Martí. És d'estil romànic i va ser construïda al segle XII. És de nau única amb absis. Té annex un campanar de planta quadrada amb coberta a quatre aigües. 

La porta d’accés al cementiri duu a la part superior la frase” AVUI JO DEMÀ TU”. Quan real és aquesta dita. 

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

MIRADOR DE LA GARGALLOSA. GISCLARENY

Aficionats sempre que podem, a recórrer la nostra terra berguedana, en aquesta ocasió visitàvem el poble de Gisclareny. Actualment anomenat com: 

EL POBLE MÉS PETIT DE CATALUNYA.

Des de dalt del mirador de la Gargallosa ens enamorava la seva gran perspectiva visual. També per que negar-ho, hem pujat altres cops, la vista del Pedraforca. 

Copiem del panell indicatiu les següents paraules: Les tres-centes cases. 

Encara que costi de creure, a Gisclareny van haver tres-centes cases habitades. També hi ha notícies de quatre castells, sis ponts i una quinzena d’esglésies romàniques, sis molins, dues serradores, quatre hostals , una farga, una teuleria, ... I els seus habitants podien descansar eternament en un dels sis cementiris. 

Al seu terme arranquen els dos principals camins històrics que connectaven el Berguedà i la Cerdanya: el camí dels Empedrats pel coll de Pendís, i el camí ral de coll de Jou. 

Malauradament el segle XX va marcar un declivi tan gran que sols van romandre quatre o cinc cases. Gisclareny és format pels veïnats i masies, un poble sense <<poble>>.

El relleu extraordinàriament muntanyós i trencat de l’Alt Berguedà no ha afavorit mai que es formessin grans nuclis urbans. El clima és rigorós i les planes fèrtils són molt escasses: Un país millor per als ramats que per l’aixada. 

AIXÒ ÉS IMPOSSIBLE 

Sabeu qui va ser el primer escalador català que va pujar al Pedraforca? Lluís Estasen amb el seu grup.

¾    Això és impossible.- els hi deia tothom.

¾    Volem pujar, com sigui la paret nord!- deien ells. 

Allò que semblava impossible es va fer realitat el 30 de juny de 1928. Aquells joves intrèpids van obrir la via que porta el seu nom i van fer el cim.

    ¾    Visca, visca, ho hem aconseguit!!!- cridaven eufòrics.  

L’alegria era immensa perquè allò significava l’inici de l’alpinisme i l’escalada a Catalunya. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau 

MIRADOR DE LES HEURES. BORREDÀ

 

Vam sortir a fer un petit recorregut per la nostra comarca. En arribar al lloc de Les Heures (Riera de Merlès) un panell indicatiu ens feia saber una part de la història de l’indret. 

Les dades de bruixes i dimonis són sempre presents dins la memòria del nostre país. Aleshores, us transcric l’esfereïdora inscripció del panell. 

“Aquest és un petit fragment de la confessió que desprès de moltes hores de tortura van arrencar a Jerònima Pons, dita Joana la Negra, una de les dones d’aquestes terres de la riera de Merlès  que va ser acusada de bruixa l’any 1618 i condemnada a mort. 

Va ser una companya seva, la pobre Pellisona, la que va arribar a confessar que havia pijat per una xemeneia i volat nua fins el Pedraforca. 

<Y així quan forem a les goles de les Heures nos isqué lo dimoni en forme d’home y la dita Elias oi anà a parlar primer que jo, y li digui Bersabuch assí vós aporto una vasalla y dit Bersabuch respongué: “Bé sis arribada”. Y contraent se abrassà ad dita Elias y la conegué carnalment per les parts sucias perquè jo vi perquè nos apartessem de mi y després se agafà ab mi y també tingué part ab mi per les mateixes parts sucias, si bé ho no y trobé contento> 

Més mal fa la gana ... 

Expliquen i conten que sovint les bruixes eren acusades de matar ciatures acabades de néixer. En realitat, però, erne dones amb coneixements d’herbes i remeis que feien de llevadores, és a dir ajudaven a néixer els nens i les nenes. 

Sabeu quins eren els veritables culpables d’aquelles morts? 

La pobresa, la misèria, resultat de guerres, males collites, bandolers i mals governants. 

Acusar de bruixa una altra persona era una manera fàcil de trobar culpables als mals i les desgràcies de l’època”. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia M. Rosa Planell Grau

ELS NÍNXOLS. OSOR. LA SELVA

 

La seva construcció fou en els anys 50 del segle xx, quan es va arranjar la carretera que porta a Sant Hilari de Sacalm. 

Els Nínxols els trobem ubicats just a la sortida del poble, en direcció Sant Hilari Sacalm. Els Nínxols s'aixequen en el congost de la carretera que uns metres més endavant es desdobla en dues - una que ens porta a St. Hilari seguint tot recte, i l'altra que ens porta al Santuari de la Mare de Déu del Coll, travessant el Pont dels Soldats. 

Els Nínxols van ser construïts amb el propòsit d'evitar els despreniments i esllavissades de roques, procedents de la muntanya. Els Nínxols s'han traduït físicament a la pràctica en dues fileres d'arcades superposades d'uns 100 metres d'allargada aproximadament, de silueta no plana sinó semicircular adaptant-se així a la morfologia de la muntanya, amb la part central sensiblement repujada. 

Els Nínxols es troben estructurats en dues fileres perfectament diferenciades: en la filera de baix la sageta (alçada) prima per sobre la llum (amplada), mentre que en la filera superior succeeix tot el contrari, ja que els arcs s'han fet més robustos guanyant en amplitud, però tanmateix perdent en alçada. 

Pel que fa al tema dels materials prima per sobre de tot dos: per una banda la pedra present en tot l'esquelet o bastida. Mentre que per l'altra el ciment, present en les arcades i en les voltes. 

Els Nínxols d’Osor és una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur

Fons: Viquipèdia

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

MONUMENT ALS TERRISSERS DE CATALUNYA. SANT JOAN DE VILATORTA. OSONA

 POBLE DE TERRISERS 

Durant la nostra visita a Sant Joan de Vilatorta ens va agradar trobar aquest monument dedicat a un dels antics oficis. 

Em sorprenia la paraula terrisser, però consultat el diccionari, em dona ambivalència amb la de terrissaire. Segurament particularitats de l’idioma segons el lloc.

 Un cartell ens informava del següent: 

La fabricació d’objectes de terrissa va constituir, des del segle XVI, una de les activitats més característiques i important del poble. 

Per això era conegut popularment amb el nom de “Sant Julià de les Olles”. 

En aquella època a Sant Julià de Vilatorta hi havia 32 obradors i 27 forns. 

L’any 2008 ca morir Joan Capdevila Boixassa, l’últim terrisser de Sant Julià de Vilatorta. 

Sant Julià de Vilatorta. Fira del Tupí. maig 2016 

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

FONT DE LA TEULA. SANT MARTÍ SACALM. SUSQUEDA. LA SELVA

 Poques paraules a afegir. Els rètols, són prou explicatius. Només una cosa a dir l’aigua, era força bona i fresca.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

ESCALES A SANT HILARI DE SACALM

Formoses escales de la meva joventut que en sou ara de costerudes.

Segurament hauré de cercar altres camins per arribar a dalt el bonic indret.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau