CONVIURE

 

La casa és un simple i petit “cottage” entremig de la verdor dels camps d’Escòcia. La teulada d’herba l’emmascara dintre el seu entorn. Tot al seu voltant respira tranquil·litat i pau. Cau la pluja i una boirina lleugera cobreix en part la panoràmica dels voltants. 

Dins la casa, una dona d’una trentena de anys, l’Abigail, és asseguda davant d’una de les taules de la sala gran. Treballa repassant els exercicis dels seus alumnes. És professora en l’Institut de la veïna capital. Gira una i altra vegada les pàgines i fa anotacions en vermell en els diferents fulls. Alguna vegada mou el cap en no comprendre, ben bé, el que vol dir una frase escrita per l’alumne en un deure. Està impacient. Mira contínuament el rellotge i el telèfon. 

S’aixeca per fer-se un te, quan sobtadament com sempre ho fan el telèfons, el timbre ressona dins l’habitació. Mira el número i llisca la pantalla, demana:

¾    Liz, ets tu? Com et trobes? Quin temps us fa a París?

¾    Tranquil·la, Abi, Ja veig que fas una cosa que no t’agrada.

¾    Sí, noia, aquest modernistes que tot ho volen canviar. Com posar en minúscula totes les lletres, no respectar les comes, ni els punt, ni els inicis dels diàlegs; em porten frígida. Jo vaig estudiar en un col·legi de monges i soc una mestra enamorada del classicisme. Que nassos inventar ara nous sistemes! Si ja es difícil que sapiguen els de sempre ...  Aquí fan uns dies avorridíssims, plou i trona. Ja saps que els trons m’esparveren. Bé, digues tu com et va tot. Ja veus que estic com una moto.

¾    Calmat que el món no s’acaba en un dia. Mira aquí a París fa sol i el cel està clar, blau i net de núvols. Fins i tot, fa una mica de calor. La conferència ha anat força bé. En acabar m’han aplaudit, això que el tema era enrevessat. Ara, he d’anar a sopar amb uns col·legues. Demà, vaig a la Central a Bonn a parlar dels nous estudis sobre Biologia i Genètica. Ja sap allò tan pesat de reunions, intercanvi d’idees i sopars amb el companys.

¾    Com? No tornes ja! Et necessito!

¾    Què no et trobes bé?

¾    Clar que no, estic sola i tu, lluny, voltant pel món i amb homes. Ai! He dit: homes, perdona van quedar que aquesta paraula no la dirien mai. Vigila que tenen rampells estranys aquesta mena de gent.

¾    Calmat, són col·legues i no ha de passar res.

¾    Sí, però jo sola aquí. T’enyoro. Necessito els teus petons, les teves abraçades, sentir la teva pell i les teves carícies per tot arreu. Necessito que enmig d’un tro, em premis ben fort i em diguis paraules d’amor, a cau d’orella. Em trobo desemparada tota sola.

¾    Ves a un hotel aquests dies que no puc estar amb tu.

¾    A un hotel, dius. Gent estranya, per què he d’anar a un hotel si tinc casa meva, nostra, vull dir. D’acord prendré paciència però truquem demà, no m’abandonis. T’estimo. De vegades dubto si tu m’estimes igual.

 

Què podia fer? Malgrat tot, he fet un refús a la meva empresa. Els he dit que la meva companya no es troba bé i, he de tornar urgent a Anglaterra. Algun ha somrigut i ha comentat sota veu: Dones.

 

L’he escoltat i l’he contestat també amb veu baixa: Homes.

Una conferència via internet ha solucionat els meus problemes. Però, el de la dependència ha continuat, fins que en cert moment ha influït sobre el meu treball i la nostra vida. 

M’he dedicat majoritàriament a satisfer totes les seves ànsies. He aparcat la meva feina per convertir-me en la fada madrina dels seus desitjos. He  aconseguit gràcies als meus estudis, mitjançant la meves dues carreres en Biologia i Genètica, més alguna recomanació important, que tinguessim una filla, el seu major desig. 

Han passat uns anys, ara la nena ja té set anys, quan l’empresa m’ha ofert

un càrrec nou en una posició important. Un treball de molta responsabilitat  i futur. Un càrrec que cap dona, ni cap home, podia negar-se a fer. És passar per sobre de molta gent intel·ligent i d’estudis. És una oportunitat única. L’he comunicat a l’Abigail, abans de confirmar-ho a gerència. 

Ahir vaig anar a Alemanya a donar la meva aquiescència. Avui he tornat al cottage. No hi ha ningú, sembla com si una tempesta hagués passat dins la casa. Tot està mogut i la majoria de les coses fora de lloc. 

Només una nota dient-me: Hem marxat a casa de la meva mare. Com crec que és important per a tu aquest nou projecte, prefereixo no saber-ne res més. Ja saps on som. 

Després de tants anys i tants desitjos complerts. Ara, em fa un xantatge sobre unes investigacions que poden mostrar al món la intel·ligència d’una dona. 

Destrossada mentalment, quedo asseguda entre les trencades engrunes de la casa de la meva vida.  Poc a poc, com si carregués a la meva esquena una pesada llosa tanco la porta i marxo. He de complir amb les il·lusions dels estudis que de jove vaig voler desenvolupar. No miro enrere he d’anar endavant i allò que ha estat tan important, potser en aquests moments ha de quedar aparcat. 

Tal vegada, després d’escriure aquest relat he pensat que els personatges també podien intercanviar-se. 

Miquel Pujol Mur