Bé, com a forma de disculpar-me
he d’al·legar que les frases em van ser facilitades, com a vosaltres, per la
nostra professora. També, que voldria seguir l’exemple de Pitarra en alguna de
les seves obres més especials. Mal parlades i ...
Doncs comencem. La mare que va parir
a aquests del navegador! Ja m’ha entaforat en un lloc d’aquesta serra que no va
trepitjar ni Jesucrist. I ara què? Malgrat que ara em posi com un gall de panses ningú i menys aquest
irlandesos de l’illa verda, em fotran ni cas. No ho s’ho creieu-ho, que són
allà per la bellesa del país. La verda Erin, no, sinó perquè s’estalvien un bon
grapat de calers. La pela és la pela. Si sota el coixí tens un bon feix de
bitllets, els somnis són més agradables. Si no, mireu aquells del Epstein dels pebrots,
tots emmerdats somniant que eren els conqueridors de belleses joves. Uns Joan
Tenorio de “pacotilla”. Ep, amics meus que no la belluguin massa, la galleda de
la merda, que n’hi ha molts de grossos d’embolicats.
Com que no sé per on sortir-ne d’aquest
atzucac, agafo per la drecera i condueixo pista amunt, en algun que altre lloc
sortiré. El trasto només sap dir: bip, bip, estic aprenent, no trobo cap
satèl·lit per connectar-me per aquestes contrades. Contrades diu, al maleït
infern l’enviaria, ja que no troba als del cel.
Com comprendreu, els meus nervis són
a flor de pell. Bé, he de dir que ja no tinc ni nervis, condueixo desplomat
damunt el volant. Soc vertaderament tan poc operatiu com l’anomenat navegador. Perdut
en aquesta terra estranya, no sé si del Pirineu o la Franja, o tal vegada de
l’Aran. Solament veig muntanyes de cims elevats i neu, molta neu. Tampoc no
trobo ningú per preguntar, només arbres i aquests, malgrat que són simpàtics,
no donen cap contesta. He vist un os. Quan se m’ha apropat, deu tenir tanta fam
com jo i tampoc es deu entendre amb el GPS. Quan ha estat “a mi vera, vera,
verita mia” en comptes de somriure amablement, com pertoca per ser simpàtic, m’ha
ensenyat una boca grossa, enorme i plena de grans ullals. No em crec gens que
volgués amagar l’ou.
Per fi arribo a un poble, ni cartell
per assabentar-me de quin és el seu nom. Mentida fotuda, o podrida, no sé
exactament la forma correcta. Hi ha els dos
pals que, quan jo era jove, devien sostenir la placa del nom. Quan he dit poble
us ho heu cregut? Bones persones que sou! Tres cases dempeus i la resta, runes.
Dreta, dreta, només una amb un cartell que diu HOSTAL DE MUNTANYA. Sincerament creieu-me,
les lletres devien ser pintades per algun seguidor del Romànic del segle XI.
Deslluïdes, a més no poder.
Entro esperitat, no sigui que
desaparegui tot. Dintre, uns vells jugant al subhastat. Al mostrador una mossa
de campionat, jove, bé potser no tan jove, no. Alta i ferma sí, i forta. Tinc
gana, bé ... tanta gana no. Aquella noia és massa. Em mira als ulls francament,
com si no hi hagués res per amagar. Em diu:
¾
Què
noi? Farem gambes?
Però, què diu! M’esparvero. Miro
rere el mostrador. No hi ha planxa. No hi ha cuina. A més ... dalt de la
muntanya perduda d’on treure gambes? Veient el meu desori m’agafa del braç.
Mira els homes que juguen i els diu:
¾
Aquesta
i prou! Tanqueu la porta.
M’empeny, em captiva, m’abraça, em
domina. M’empeny altre cop però aquesta vegada ja directament al jaç i ...
Si pugeu per aquestes terres perdudes
de dalt del cims. Si trobeu el poble i l’hostal també hi trobareu noves gambes
i gambots de bon veure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada