CARNESTOLTES

 

De nou Carnestoltes i dintre de quatre dies Quaresma. Com cada any i com sempre, a casa les festes de Carnestoltes són un suplici de negacions. A casa meva som religiosos a més no poder i aquests dies són els dies del perduts, els dies de la disbauxa, com si no n’hagués prou de perdició en aquest món. El pare diu sempre: Només el pecadors irreverents són capaços de gaudir d’aquestes festes. No són res més que l’antesala de l’Infern. 

He de dir que a casa meva seguim totes les recomanacions espirituals recomanades per l’Església. La major satisfacció dels meus pares hauria estat que jo fos capellà i, fins i tot vaig entrar al Seminari. Quina decepció Va haver-hi quan un prior va dir que no em veia prou adequat per continuar els estudis sacerdotals. Jo, que anava des de petit, vestit de penitent amb caperutxa i tot. Tant a la processó de Setmana Santa com a la de Corpus. Del Carnestoltes, ni pensar-hi. (Infernal i pecaminós.) 

Finalment he fet la carrera d’advocat i el meu pare ha tingut la satisfacció de col·locar-me d’ecònom auxiliar en el Bisbat. Cada diumenge, com a mínim, a missa. I és clar, les dones al Rosari. 

Sempre m’ha cridat l’atenció un noia, amiga de la meva germana petita, que asseguda amb la seva família, també rigorosament religiosa, alça la cara quan jo passo. La mantellina li tapa completament, només veig el fulgor del seus ulls. Sé el seu nom, Anna, com la mare de la Mare de Déu i, la seva edat un parell d’anys més jove que jo. Havíem jugat junts, quan venia amb la meva germana, abans de entrar al Seminari. Després, la van fer entrar al convent, per a ser monja, però finalment van desistir. 

Cansat de tanta parafernàlia, aquest any he decidit trencar amb tot. Per no fer un espectacle al poble, he decidit anar-me al carnaval de Venècia. No vaig dir res a la família, ja que malgrat els meus vint-i-vuit anys hauria estat un sacrilegi.  He fet els tràmits necessaris per al viatge. Finalment, he aterrat a l’aeroport Marco Polo. Durant el viatge amb l’avió, tinc la sensació que alguna persona m’espia. He pensat que potser era la recança de fer una cosa irreverent i contraria als pensaments paterns.

 Quan estiva recollint l’equipatge he quedat un moment sobtat. Aquells ulls que em miren des de molt a prop de la cinta. Aleshores una veu propera  i coneguda, malgrat el pas dels anys ha dit:

¾    Hola, Marc!- M’ha donat la mà.- Em reconeixes?

¾    Sí.- He contestat.- Què fas aquí a Venècia i aquests dies? Ho saben a casa teva.

¾    Sí, com a la teva. Jo, també m’he cansat de la forma de viure dels meus. La teva germana em va dir que venies i he decidit acompanyar-te. Si no et sap greu?

Només vaig saber fer la resposta convenient, ja que a mi la mossa m’ha agradat sempre. 

Han estat un dies de alliberació total. Agafats de la mà sempre  hem viscut el Carnaval venecià. Les seves disfresses, les màscares de porcellana, les góndoles, el color i la música. Fins i tot, una nit vam comprar-ne unes de Pierrot i Colombina i, ens vam colar en una festa privada. Quan vici i quanta hipocresia regnava en els salons. Quanta sensualitat, xaranga i ritme seguia al rei Momo. Per què mentir? L’Anna i jo ens vam estimar i vam gaudir del plaers sensuals del món de la parella. Tal vegada, embriagats de l’ambient de disbauxa total. 

En arribar al nostre poble, ens vam adonar que tothom sabia el nostre periple carnavalesc. El pare, ni em va saludar. La mare, va plorar al veure’m. La meva germana va fer una rialleta traïdora. Tot el poble feia comentaris de la nostra escapada. He agafat el telèfon i he trucat a l’Anna:

¾    Hola, què fas?  Com ha anat?

¾    Horrible! El pare m’ha dit de tot i res de bo. I tu?

¾    Més o menys. Me’n vaig d’aquest poble. Vols ...?

¾    Vinc. Agafo la llibreta i t’espero al portal. La resta, ho deixo tot. Vull començar una nova vida. 

Així ho hem fet. Hem tallat tots els vincles, tots els lligams. Fins i tot, hem travessat la frontera, per a no escoltar “absoltes” contràries a la nostra nova vida. 

Miquel Pujol Mur