Ha estat la nostra una història
d’amor romàntic? En algun moment alguna cosa hi deu haver hagut. És difícil el
romanticisme a casa dels pobres. Així pensa la Lídia, asseguda en una cadira al
costat del llit del seu home. La clàssica habitació d’un hospital. Parets
blanques, un llit no gaire gran, una cadira, l’etern aparell del sorollet i les
ratlletes. I una porta per la que es veu passar el personal mèdic.
A veure, quan et vaig conèixer tu
feia poc que eres vidu.
Els ulls de l’Anton,
es mouen un xic inquiets, com intentant seguir la història.
Sí, vidu i amb la canalla petita –
dues criatures. Quant et va durar aquell primer matrimoni? Quatre anys. Sí
menys que més, ja que el Quim en tenia tres i el Sergi, dos i escaig. De què va
morir aquella primera esposa? Mai no m’ho has dit. Tal vegada va ser l’amor de veritat de dos joves. Ves a saber!
A casa meva érem molt pobres. Tan
pobres com qui depèn d’un pare borratxo. Ara en diuen alcoholitzat. Una mare
molt treballadora, però sense cultura de cap mena, purament una burra de
treball, pobra dona; una sogra que mai era contenta i sis criatures que feien
el que podien per sobreviure. Tampoc la seva vida era gens fàcil, malgrat que necessitessin
poc per viure.
Un vespre que el meu pare havia anat
al poble, va tornar més aviat del compte i encara no embriac. Va entrar corrent
i va dir cridant:
¾
Renteu
a la gran, a la Lídia. Poseu-li el millor vestit que tingui que demà ve l’Anton,
de la casa gran. Ens pagarà mil “peles” i si va bé, tal vegada s’hi casarà.
Jo tenia tot just quinze anys,
potser encara només catorze. Estirada, escardalenca i bruta. No sé què vas
veure en mi per pagar tants diners. A casa meva, l’únic que creixia amb
desmesura eren les canyes. Tal vegada els ulls, potser sí, blaus i grans en una
cara prima i desmenjada de fam.
Els ulls del
marit es mouen un xic, com si assentissin.
Em vas pujar a la casa gran. Vas
encomanar-me el nens. Aviat, ells i jo ens vam posar afecte. Segurament, perquè
en si, érem tres criatures desvalgudes. Però, aquella noia que va pujar de la
fam, àvida de menjar, aviat va desenvolupar-se en una dona de bon veure. Tan
formosa em vaig posar que, el fill de puta del meu pare, va venir a veure si
podia aconseguir més diners, per la meva persona. El vas fer treure a cops de
peu, pels mossos. De la pallissa que li van donar, malalt i dèbil com estava,
al poc temps va morir. Però malgrat tot, ens va maleir: no hem tingut
fills.
Ningú el va plorar i va ser una sort
per a la meva mare. També va morir al poc temps, la sogra insatisfeta i, va
trobar un bon home, no gens afalagador però que sí, força treballador, que la
va respectar.
L’Anton es
remou inquiet en el llit i la Lídia li agafa la mà; sent els dits de l’home que
li acaronen el dors.
La Lídia fa cara de retret i
continua. Tu tampoc d’afalagador no gaire, ni acaronador tampoc. La causa, de
vegades penso que és que com em vas comprar, devies pensar que tenies tots els
drets. Em recordo del teu germà Miquel. Ell sí, era amic de fer broma, era més
jove que tu, més tarambana i més divertit, potser me n’hauria anat amb ell. Una
vegada ens vam deixar anar per la broma i la joventut. Però, de seguida ho vas
notar i aquella nit vaig saber qui era el meu amo. Va ser una nit de sexe dur,
quasi salvatge. Gelosia, mala lluna, pertinença, no ho sé. El Miquel va
comprendre que el camí era arriscat i va marxar de la masia. Aleshores, vas
decidir que ens casséssim i una setmana desprès en un boda intima, solament el
capellà i dos testimonis, ho vam fer. L’endemà vaig anar a l’armari de la teva difunta
dona. Em vaig vestir amb la seva millor roba. Vaig pujar al teu despatx, et
vaig entregar mil pessetes que havia pogut estalviar i, et vaig dir:
¾
A
partir d’ara, soc la mestressa de tot. La meitat és meva.
L’Anton prem
amb força la mà de la dona com fent notar el molest record.
Després has canviat. Has estat
l’home que jo volia que haguessis sigut sempre. Més amable, menys de protestar
per tot; m’has sabut estimar. Hem sortit, hem vist món i la vida ha estat
plaent. Segurament ha estat l’època romàntica del nostre matrimoni. Veient les
postes de la lluna en el mar, albirant nous països i noves modes de viure i de
vestir. Ha estat meravellós fins ara, que has complert la setantena llarga. El
viatge a París va ser una cruïlla estranya, vas canviar. Fins i tot, el teu
fill gran ho va notar. El teu caràcter s’ha tornat irascible, desconfiat, enrabiat, malparlat
i mal girbat. Vull pensar que potser la malaltia dels alemanys, ha estat la raó.
La mà del home
prem amb força, com volent reafirmar la seva presència.
Quan surtis, farem una vida
tranquil·la. Al mas. Veuràs com els nostres nets, creixen. No creguis que, no essent
de fills meus, no ho són també, els meus nets. Jo vaig ser qui va pujar els
teus fills.
El soroll de la màquina s’apaivaga i
les línies lluminoses comencen a ser
rectes. La Lídia tanca els ulls de l’Anton i prem per darrer cop, la
seva mà. La vida, amb algun moment romàntic, ha arribat a la seu fi.
Entra la infermera i li fa entrega
d’un sobre i li comenta:
¾
M’ho
va demanar fa uns dies, mentre vostè dormia. Hi ha una nota segons em va fer
escriure.
La Lìdia obre el sobre i la llegeix.
Diu:
“Segurament no he estat el millor marit, ni el millor home. Però et vaig estimar des del moment que vaig anar a casa teva a buscar-te. Molts homes som incapaços de parlar de sentiments. Guarda’m aquesta aliança per si ens tornem a trobar a l’altre món”
La vida dels humans és plena d’un seguit de moments de diversa indole: amor, malaltia, felicitat, gelosia, etc. etc. Per això els romans la van anomenar: Vita, Vitae.
Miquel Pujol Mur.
