LA GRAN DECISIÓ

 

La sala és gran i les parets són grisoses. Una taula negra i dues cadires, també del mateix color. Uns focus indirectes il·luminen l’espai. Entren dos éssers, de blanca i difosa transparència, que es situen a cada costat de la taula. Es fan una inclinació de cap, com a salutació i s’asseuen. Es guaiten.

La nostra visió ens confirma que no tenen forma definida són purament dos hologrames sorgides dels lúmens cerebrals dels individus. Dos espectres oposats que volen parlar de la seva discòrdia. 

Un grup d’estudiosos, rere un vidre, ho revisen tot amb la màxima atenció. Saben que han de donar una gran solució al greu problema. Una de les formes diu:

¾    Tu, sempre tu.

¾    Ves, què vols fer-hi?

¾    Però, ara no, estic cansat, molt cansat. La convivència entre nosaltres no pot continuar. M’has traït

¾    Mes jo t’estimo, sempre t’he estimat

¾    Em surt amb aquestes ara. Ho vaig veure clarament, quan jo li estava parlant  per telèfon, tu vas gosar fer-li un petó a la seva foto.

¾    T’ho devies imaginar. Jo no faig aquestes coses. No em surtis en ximpleries.

¾    Jo! Ara ja no! No puc més. Sempre amb tu, sense poder fugir-ne. És insuportable el nostre conviure. Jo vull ser lliure. Viure les meves passions, les meves fantasies, sentint-me ple. Gaudint d’elles. Tu saps el que vol dir lliure. Decidir i fer sense lligams. No vull més la teva companyia!

¾    Fa uns quants anys la nostra vida era meravellosa. Sempre units i sempre junts. Te’n recordes? Des de petits hem conviscut com a germans, que no ignoris som.

¾    Prou, si pogués t’escanyaria.

¾    Tot aquest enrenou per una noia jove que no saps si de veritat t’estima. No tens res més que quatre correus i una fotografia.

¾    És que ...

Rere la pantalla de vidre els estudiosos mouen una palanqueta i els dos espectres eteris es difonen i els pensaments retornen al seu lloc. El més important dels metges fa un moviment amb la cadira i és dirigeixi al seus companys.

¾    No hi ha res a fer. No hi ha cap teràpia possible. Els hem de separar. Si no, es mataran entre ells.

¾    Quina és la causa? De sobte, ha sorgit aquest odi?- pregunta un psicòleg.

¾    La pubertat. Cadascú vol viure independentment la seva sexualitat.

¾    Haurem que cercar un gran mestre per operar-los. I si un d’ells mor, l’altre se’n planyerà sempre.

¾    No tinc resposta. És un risc a una situació insostenible.

L’home mira el cos dels dos nois units des del néixer.

¾    Informeu-los i que decideixin.

Movent el cap surt de la sala. 

Miquel Pujol Mur

EL VIATGE DEL CAVALLER

 

Segurament en més d’un relat he fet referència als nostres recorreguts. Per tant, us narraré si pot ser breument, una història. Dir breument, en el meu cas, és una altra història. 

Hi havia fa molts anys, en temps immemorables, un cavaller muntat en un formós cavall que travessava la Capadòcia. De cavaller o gentilhome muntat en un rossí, fins ara, només hi he trobat al Quixot. Aquest brau home era un noble guerrer i a més tenia un bon cor. Travessava les dunes del deserts d’aquest continent que ara en diem Asia.

Ajudava a la pobra gent. També, per què no, lluitava ajudant els senyors feudals, que n’hi ha i n’hi ha hagut sempre. Doncs, ens diu la llegenda que  un bon dia va arribar al castell d’un d’aquests senyors, que estava amoïnat per un drac que li feia la guitza. La veritat és que no li deixava escanyar més als pobres agricultors i ramaders. Clar, si passava el drac  i es menjava les collites o els ramats, què podia exigir per la seva bossa.

L’oferta del senyor era prou temptadora: Si matava el drac, aleshores el desposaria amb la meva filla i, quan arribés el moment ho heretaria tot. El valent cavaller va atacar el monstre. Pobre drac, feia tants segles que vivia que totes les malalties campaven pels seus ossos. Les arítmies, l’artrosi, la pressió alta i no us oblideu de la baixa, les palpitacions ni moltes ni poques. Tot un galimaties que no li solucionava cap metge de la Seguretat Social. Les ales tampoc. Ja no bategaven com ho havien de fer. Cada dos per tres es fotia de morros. Tantes males caigudes portava en el tren d’aterratge que tampoc li funcionava gens bé: els dits, els peus, els genolls, els malucs. Tot ell estava fet un desori.

Va veure el cavaller i va dir-se a sí mateix: Per fi l’eutanàsia a domicili i pregant al senyor del cel, (era molt creient) va trobar la pau. La seva única exigència va ser que volia descansar a prop de la porta de l’infern, perquè en la seva caldera hi havia moltes fugues. El gran guerrer, una vegada complerta la seva missió. va tornar a palau. Van començar els preparatius del casament. Però, poc temps va durar la seva vida cortesana. Es va adonar que  la futura esposa tenia molt poca corretja (m’enteneu) i una experiència de llits (m’enteneu) que ell mai s’havia imaginat.

Aviat, certs senyors, li van presentar negocis d’estranya finalitat. Ell, era honrat i tot allò del tant per cent de comissió, ho ignorava. Els fons perduts però recuperats en altres comptes, tampoc ho entenia. Pobre home, totes les il·lusions a fer punyetes. A més, el senyor encara era jove. La filla, la reina de les camàndules i altres coses pitjors. Totes  les seves il·lusions d’una donzella pura i verge va anar-se’n a orris. Total, un esdevenidor a molt llarg termini i a més, esfereïdor. Més banyes que les del pobre drac.

Què fa fer el cavaller? Doncs, el que havia de fer, fotre el camp i viatjar cercant noves aventures i gent honrada, a un altre país .

Per cert, el bon home, segons crec, no era pas casat. Ni ho va estar mai. No devia trobar res. Això de les princeses està molt devaluat.

És que el món sencer està prou fotut, ara i, també, quan ell hi vivia. 

Miquel Pujol Mur

L’AMOR I LA VIDA

Ha estat la nostra una història d’amor romàntic? En algun moment alguna cosa hi deu haver hagut. És difícil el romanticisme a casa dels pobres. Així pensa la Lídia, asseguda en una cadira al costat del llit del seu home. La clàssica habitació d’un hospital. Parets blanques, un llit no gaire gran, una cadira, l’etern aparell del sorollet i les ratlletes. I una porta per la que es veu passar el personal mèdic.

A veure, quan et vaig conèixer tu feia poc que eres vidu.

Els ulls de l’Anton, es mouen un xic inquiets, com intentant seguir la història.

Sí, vidu i amb la canalla petita – dues criatures. Quant et va durar aquell primer matrimoni? Quatre anys. Sí menys que més, ja que el Quim en tenia tres i el Sergi, dos i escaig. De què va morir aquella primera esposa? Mai no m’ho has dit. Tal vegada va ser  l’amor de veritat de dos joves. Ves a saber!

A casa meva érem molt pobres. Tan pobres com qui depèn d’un pare borratxo. Ara en diuen alcoholitzat. Una mare molt treballadora, però sense cultura de cap mena, purament una burra de treball, pobra dona; una sogra que mai era contenta i sis criatures que feien el que podien per sobreviure. Tampoc la seva vida era gens fàcil, malgrat que necessitessin poc per viure.

Un vespre que el meu pare havia anat al poble, va tornar més aviat del compte i encara no embriac. Va entrar corrent i va dir cridant:

¾    Renteu a la gran, a la Lídia. Poseu-li el millor vestit que tingui que demà ve l’Anton, de la casa gran. Ens pagarà mil “peles” i si va bé, tal vegada s’hi casarà.

Jo tenia tot just quinze anys, potser encara només catorze. Estirada, escardalenca i bruta. No sé què vas veure en mi per pagar tants diners. A casa meva, l’únic que creixia amb desmesura eren les canyes. Tal vegada els ulls, potser sí, blaus i grans en una cara prima i desmenjada de fam.

Els ulls del marit es mouen un xic, com si assentissin.

Em vas pujar a la casa gran. Vas encomanar-me el nens. Aviat, ells i jo ens vam posar afecte. Segurament, perquè en si, érem tres criatures desvalgudes. Però, aquella noia que va pujar de la fam, àvida de menjar, aviat va desenvolupar-se en una dona de bon veure. Tan formosa em vaig posar que, el fill de puta del meu pare, va venir a veure si podia aconseguir més diners, per la meva persona. El vas fer treure a cops de peu, pels mossos. De la pallissa que li van donar, malalt i dèbil com estava, al poc temps va morir. Però malgrat tot, ens va maleir: no hem tingut fills. 

Ningú el va plorar i va ser una sort per a la meva mare. També va morir al poc temps, la sogra insatisfeta i, va trobar un bon home, no gens afalagador però que sí, força treballador, que la va respectar.  

L’Anton es remou inquiet en el llit i la Lídia li agafa la mà; sent els dits de l’home que li acaronen el dors.

La Lídia fa cara de retret i continua. Tu tampoc d’afalagador no gaire, ni acaronador tampoc. La causa, de vegades penso que és que com em vas comprar, devies pensar que tenies tots els drets. Em recordo del teu germà Miquel. Ell sí, era amic de fer broma, era més jove que tu, més tarambana i més divertit, potser me n’hauria anat amb ell. Una vegada ens vam deixar anar per la broma i la joventut. Però, de seguida ho vas notar i aquella nit vaig saber qui era el meu amo. Va ser una nit de sexe dur, quasi salvatge. Gelosia, mala lluna, pertinença, no ho sé. El Miquel va comprendre que el camí era arriscat i va marxar de la masia. Aleshores, vas decidir que ens casséssim i una setmana desprès en un boda intima, solament el capellà i dos testimonis, ho vam fer. L’endemà vaig anar a l’armari de la teva difunta dona. Em vaig vestir amb la seva millor roba. Vaig pujar al teu despatx, et vaig entregar mil pessetes que havia pogut estalviar i, et vaig dir:

¾    A partir d’ara, soc la mestressa de tot. La meitat és meva.

L’Anton prem amb força la mà de la dona com fent notar el molest record.

Després has canviat. Has estat l’home que jo volia que haguessis sigut sempre. Més amable, menys de protestar per tot; m’has sabut estimar. Hem sortit, hem vist món i la vida ha estat plaent. Segurament ha estat l’època romàntica del nostre matrimoni. Veient les postes de la lluna en el mar, albirant nous països i noves modes de viure i de vestir. Ha estat meravellós fins ara, que has complert la setantena llarga. El viatge a París va ser una cruïlla estranya, vas canviar. Fins i tot, el teu fill gran ho va notar. El teu caràcter s’ha  tornat irascible, desconfiat, enrabiat, malparlat i mal girbat. Vull pensar que potser la malaltia dels alemanys,  ha estat la raó.

La mà del home prem amb força, com volent reafirmar la seva presència.

Quan surtis, farem una vida tranquil·la. Al mas. Veuràs com els nostres nets, creixen. No creguis que, no essent de fills meus, no ho són també, els meus nets. Jo vaig ser qui va pujar els teus fills.

El soroll de la màquina s’apaivaga i les línies lluminoses comencen a ser  rectes. La Lídia tanca els ulls de l’Anton i prem per darrer cop, la seva mà. La vida, amb algun moment romàntic, ha arribat a la seu fi.

Entra la infermera i li fa entrega d’un sobre i li comenta:

¾    M’ho va demanar fa uns dies, mentre vostè dormia. Hi ha una nota segons em va fer escriure.

La Lìdia obre el sobre i la llegeix. Diu:

“Segurament no he estat el millor marit, ni el millor home. Però et vaig estimar des del moment que vaig anar a casa teva a buscar-te. Molts homes som incapaços de parlar de sentiments. Guarda’m aquesta aliança per si ens tornem a trobar a l’altre món” 

La vida dels humans és plena d’un seguit de moments de diversa indole: amor, malaltia, felicitat, gelosia, etc. etc. Per això els romans la van anomenar: Vita, Vitae. 

Miquel Pujol Mur.