LA VIDA, ABANS I ARA

 Els seus pensaments seguien diferents recorreguts en la memòria mentre conduïa per aquella terra que havien estat el principi de la seva vida. Quants records s’agrupaven en la seva ment. Les idees que sorgien eren cada cop més confoses. La carretera, malgrat sinuosa, li era prou coneguda. Tant, que li permetia recrear-se en la conversa interior. Aquell revolt, aquella contrada, aquell lloc que el portaven a diferents moments de la seva vida. 

Recorda aquell revolt  com si fos ahir. L’esbroncada del pare quan va derrapar amb la moto i va malmetre el vermellós depòsit. Els plors de la mare al veure la ferida sagnant del seu braç. Una criaturada de noi que es creia home. Va agafar la moto del pare sense el seu permís. Embogit d’insana alegria va voler ser el nou Giacomo Agostini del poble.   

El poble. La recta d’entrada i les fàbriques, a cada costat, que s’alimentaven de la suor i la salut de la gent a canvi d’uns diners mai sobrants. El passeig i el casinet on en aquells temps feien ball. On havia ballat i conegut moltes mosses. 

Conegut, parlat, fer xerinola, poques coses més que el mossèn era molt estricte. Qualsevol noticia corria, de boca en boca, com si fos el foc de l’infern. Pobre noia o dona batejada, “in saecula saeculorum”, com pecadora. El noi o home, un perdut per sempre. La llei de la moralitat estricta servia per a tothom, malgrat molts se la saltessin. La capital és i era propera

La Montserrat sí que n’era de bonica i alegre. Reia i els seus ulls eren com esclats de vida i d’amor. Aviat, boques molles van xiuxiuejar mentides mai provades. Va tenir la sort de poder casar-se amb un noi d’un altre poble. Ens vam trobar fa un temps i només puc dir: Quina senyorassa! Mai al poble ho hauria estat. 

El passeig dels senyors amb gran arbres que salvaguardaven del sol i després, la plaça rodona, voltada d’un mur baix que permetia a l’estiu asseure’s per fer les xerrades nocturnes entre els veïns. També per criticar les onades i vingudes dels no tan veïns. 

Aquell rectangle de pedres i terra era també el nostre món, el del jovent. Abans que els grans baixessin a fer-la petar; nosaltres, el jovent, ens trobàvem per fugir de la disciplina paterna. Ep! I materna. Per a fer els nostre recorregut pels carrers del nostre petit poble. Fent gatzara i soroll per molestar als veïns que volien dormir. Com si dormint s’allargués la vida. Sabíem amb certesa que segurament mossèn Joan ens ho retrauria a la missa del diumenge. 

Pobre poble, no has crescut gaire des d’aleshores! Un carrer nou. La vida del poble, les fàbriques tancades, alguna nova. Una festa que omple els carrers i, el silenci, que sense jovent deixa dormir a tothom. Quasi tothom té un vehicle per fugir i buscar-se la vida o el vici en un altre lloc.  

Miquel Pujol Mur

CLÍNICA I SALAMANDRA II

 No crec que aquest relat surti bé. La primera part, va ser pensada i feta, potser per això va quedar bastant original La segona, em recorda unes paraules de Miguel de Cervantes. Quan va escriure la segona part del Quixot va dir: “Nunca segundas partes fueron buenas”. Valor i som-hi. 

He arribat a casa. Porto la salamandra en un caixeta transparent on es mou lentament, mirant el seu entorn. Jo, m’esperava una bona rebuda per part de la meva família. Era tal la meva il·lusió! Tenir al meu costat un ésser sortit de les meves entranyes. M’imaginava que havia revertit els papers a casa meva. Jo també havia estat mare! 

Però la primera sorpresa ha estat la meva dona. El xiscle que ha fet ha ressonat per tota l’escala. El nen, ha volgut tocar la nouvinguda amb la punta d’un llapis. Li he prohibit:

¾    No Joan, això no. Podries fer-li mal. Pensa que ha sortit de mi. Quasi com si fos la teva germana, però, a l’inrevés.

La nena ha acostat la mà però, de seguida l’ha apartada. Una vermellor estranya s’ha estès pels seus dits.

¾    Ui! No la tocaré més. Mireu, ara brilla més, la seva pell.

La meva dona amb cara d’emprenyada, a més no poder, ha agafat el niu de la meva fillola i ha dit, amb veu tensa:

¾    Això al vàter. Si vols tenir aquest bitxo, demà jo i els nens marxem a casa de la meva mare.

 

Estic sol a casa. La família ha tocat el dos. L’animaló es fa gran. Molt gran, cada cop més gran. Avui he arribat de treballar i he escoltat l’aigua de la banyera. He pensat que la dona ha tornat. He obert la porta. Sorpresa: és la salamandra. Quasi tan gran com jo. No molestis, ha estat el meu pensament i me n’he anat al llit. De sobte, s’obre el llum i l’he vista  amb els llavis pintats amb el pintallavis vermell de la meva dona i, vestida amb un “picardies” del viatge de noces. He quedat esmaperdut, congelat, immòbil i s’ha abraonat damunt meu.

No recordo res més. M’he aixecat a mitjanit i a l’obrir una porta camí de la cuina, - volia un got d’aigua -, observo la porta d’una cambra, entreoberta, miro i a dins veig una trentena d’ous mig verdosos. Alguns, es mouen i tot.

Neguitós surto al carrer. Un guàrdia em mira. Ostres! També és una salamandra vestida d’uniforme. El taxis són grocs i negres. Penso mira quants taxis de Barcelona han vingut. Però, si no és la Patum! Em miro la pell, tinc com petits ròdols negres. Me’n torno al llit. No entenc res, estic perdut, la meva ment grinyola. El meu cantó és ocupat per un salamandràs tan gran com jo. Es fan carantoines. No tinc espai al llit. Ella, la meva salamandra, em mira amb ulls plens de picardia, com dient-me: si tu no pots he hagut de buscar un altre solució. Assegut en una cadira, ploro; quin mal dia quan vaig pujar a la font de Sant Joan de l’Avellanet.   

De sobte un sotrac, una empenta. La veu de la meva dona que em diu:

¾    Des de que has portat aquest animaló no hi ha qui dormi amb tu. Osti! Quantes rebolcades has fet! 

M’he aixecat ràpidament. M’he mig vestit i, sense dir res a ningú, he agafat el cotxe i he tornat la salamandra al seu lloc. He trobat un cotxe dels Mossos d’Esquadra i els he guaitat. Quin respir: Són normals. 

Miquel Pujol Mur

CLÍNICA I SALAMANDRA I

 El passadís és llarg i blanc, només les portes d’un color una mica més fosc s’endevinen en les parets. L’ascensor, és quasi davant meu, les seves portes d’un color grisós es destaquen en la blancor que em rodeja. També els bancs  són d’un color groguet, similar.  Unes persones s’asseuen en les altres files de cadires. Cadascú fa voltes als seus pensaments. No sempre agradosos en aquest lloc anomenat de Salut- Però que no hi vas si no estàs fotut.

Miro el rellotge i un paperet que m’ha entregat la màquina del vestíbul després d’identificar-me amb la conseqüent targeta. Torno a mirar, ara miro el telèfon, per assegurar-me més de l’hora. Torno a llegir el paperet. Sí les deu i trenta dos. Alguna cosa va malament, fa més d’una hora que m’espero. A més, per què és tan precisa l’hora de visita? Si no es compleix mai.

Per fi s’obre la porta, surt l’anterior visita, mig fent reverències. Entro.

¾    Bon dia! - saludo amistosament no sigui que pensi malament de mi.

¾    Bon dia. Què et passa? - Em saluda com si ja sabés per avançat que li vaig a fer-li perdre el temps.

¾    Veurà aquest matí m´he despertat amb un mal de panxa horrorós.

¾    D’això no es mor ningú. Són flatulències, ja li faré la recepta d’unes píndoles.

¾    Oh! Però doctor, aquestes són les meves flatulències. No cregui que són qualsevols flatulències. A mi em molesten molt, són molt fortes.

¾    No em faci perdre el temps. Hi ha altres pacients que esperen.

¾    Jo també m’he esperat. No sap vostè com he patit assegut en el banc de l’entrada. Em caragolava de dolor. Els meus budells volien explotar. Pensi que fa dos dies que no c ... ja sap que vull dir, que no c ... Ai! Ai! Quin dolor. No sé si podré aguantar-me, tal vegada faig un pet i “explosiono” com un còctel Molotov.

Ràpid com un llamp, el meu estimat doctor agafa el telèfon i truca:

¾    Urgències. Vinguin corrents que tinc un pacient a punt de c... Li feu una lavativa.

Per fi sol. Tombat en un llit. Tranquil. Sense ningú per a poder parlar. No em vull queixar, només una màquina fa llumetes i em contesta amb un bip-bip esperançador.

Entra una infermera, em mira per sobre, ajusta un Bypass. Li pregunto amb veu dolça, que no fos que es pugui ofendre:

¾    Quan podré marxar. Ja em trobo bé. Ai, quin descans.

¾    Prengui-s’ho amb calma. Que li han trobat una descàrrega molecular que portarà molta feina. Els metges han quedat esparverats  del que portava vostè a dintre. És un home normal, no?

Mare de Déu, Senyor! Ja m’ho deia l’avi: els metges com més lluny millor, Ara què hi poden haver trobat. La màquina absent de les meves penes fa llumetes i va repetint contínuament: Bip-bip-bip. 

Almenys hi ha algú que m’entén.

Aleshores entra el metge em mira fixament i em pregunta:

¾    Vostè aquests dies a sortit a la muntanya i ha begut aigua d’una font.

¾    Sí. I un bon glop. Estava tan fresca que fins i tot em va costar empassar-me-la.

¾    Doncs, un altre dia miri de no empassar-se també la salamandra que nadava en l’aigua. Pobreta, encara viu, que la vol de record?

¾    I tant! Esclar que s!í Sí és ja la filla de les meves entranyes. Miri que n’és de bonica amb aquests colors negres i grocs! 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

LA PARELLA INDEGUDA

 Estic assegut a la terrassa d’un cèntric. Malgrat el dia és bastant fresc prefereixo passar una mica de fred, que tancar-me dins de la sala amb la calefacció i la cridòria dels altres clients. La xerrameca continuà i el soroll m’aclaparen i no em deixen seguir els meus pensaments. No penseu que siguin gaires però, la solitud fa prendre moltes decisions al llarg de la vida. Doncs, amb tranquil·litat, veig passar les hores sense cap neguit i amb una sensació assossegada, lluny de la voràgine del món actual. 

Aleshores, bastant a prop s’asseuen una parella jove. Sense pressa els he guaitat. El noi és força eixerit, alt, bru, amb un cert bigotet una mica petulant i sembla força simpàtic. El seu cos demostra que practica alguna mena d’esport. Penso que avaluar la bellesa masculina  sempre m’ha costat molt, malgrat jo no sigui cap prototip ideal. 

La noia és molt formosa, un cos d’estàtua grega. Ai Senyor! Les estàtues gregues. Rossa i amb una cabellera llarga. Ai Senyor! Les cabelleres llargues de les mosses. 

Han demanat una beguda de color vermell. Ai Senyor! La meva memòria no se’n recorda del nom de les begudes vermelles. Bé, aquest punt el deixarem apart. Ai, Senyor! Continuem el relat. 

He escoltat, eren molts propers, que la noia li deia al noi.

¾    Estimat. Sap allò que vaig dir que jo decidiria el moment de fer, ai, coi! Ja m’entens. Doncs ha arribat el moment. Vull estar amb tu i estimar-nos.

 

Ostia! Quina proposició i com esta la mossa. Quina sort que té el paio. Me l’he mirat d’esquitllada i m’ha sorprès. L’he vist seriós, quasi cohibit. quan jo opinava que va havia d’estar exaltat, somrient. Aleshores, el xicot ha contestat:

¾    Bé, m’agrada la teva idea. Però, no podrà ser. La meva mare, no és troba gaire bé. La meva germana, es vol casar. A casa estem molt embolicats. Jo ara he de dir-te que no és el moment millor. Si jo t’he esperat, tu ara hauràs d’esperar per mi. T’estimo i ja arribarà el moment desitjat.

 

Però que diu aquest nano, esperar. Però, que no has vist allò tant formosa que és, com t’estima  i el que et diu. Per un moment ha quedat pensativa i finalment ha assentit, contestant:

¾    Tens raó. Si has sabut esperar, jo també he de saber-ne. T’estimo encara més. Veig el teu bon cor i com estimés als teus. 

Han acabat la beguda i agafats de la mà han marxat. He cridat al cambrer i cosa inhabitual que no faig mai he demanat, amb veu trencada, un whisky doble. Me l’he begut de cop. Entre sanglot i sanglot he plorat. No me’n sabia avenir. 

Han passat uns dies i altre vegada la parella ha vingut a la terrassa. Pel que veig tot segueix igual. Alguna una petita burxada per part d’ella, algun petó ràpid i, excuses, un sense fi d’excuses per part d’ell. 

Per casualitat l’altre dia caminant per un dels molts carrers foscos de la ciutat he sabut allò que em tenia encuriosit. En un portal m’he adonat d’una parella fortament abraçada. M’ha sorprès veurà que una d’elles és el noi. Malpensat, he cregut que potser ha arribat el moment adequat. Però, Senyor del cel! La veu que he escoltat no és la d’ella sino la d’un mascle de veu forta que diu: Pugem  i, la porta va obrir-se.   

He comprès que el jove fa servir a la mossa per amagar les seves tendències. El diumenge següent, com sempre assegut a la taula, veig arribar a la parelleta. Han demanar la beguda de sempre i vaig sentir les mateixes vaguetats. No m’he pogut aguantar. He explotat de cop, M’he dirigit  a ella i l’he dit la veritat. Ell s’ha enrojolat i ha marxat emprenyat. Ella ha quedat plorant com una Magdalena. 

Han passat un parell d’anys. Aquesta tarda he tornat a la terrassa. Poc després entra una parella amb un cotxet. Els miro i la veig amb un altre home. Em mira i em reconeix. Xiuxiueja a cau d’orella amb l’home. Se m’apropa. Em fa un petó a la galta i diu: Em vas salvar d’un error. Ara tot és correcte. L’estimo i m’estima. Vull fer-te una pregunta vols ser el padrí del nen. 

De bones persones és agrair, el descobrir una mentida amagada. 

Miquel Pujol Mur

SI JO FOS INVENTOR

Inventar, idear, per què no descobrir, són paraules que comporten un mateix inici: la curiositat.  Si no hagués  estat per aquest interès de saber (alguns li diuen defecte) la Humanitat no hauria progressat, durant els segles dels segles. Tal vegada, aquell primer homínid no hauria baixat dels arbres, ni tampoc aquell altre ancestre, de nom desconegut, hauria inventat la roda. 

No cregueu tampoc que tots els invents són beneficiosos. Alguns són una equivocació que marca a les persones de per vida. En Medicina hi ha errors que al cap del anys mostres la seva amagada i pèrfida fisonomia. Us  recordeu d’aquell medicament miraculós per alleugerir els dolors de la gestació? Després, els nadons presentaven deficiències (malformacions, seria una paraula més encertada) físiques. 

Bé, com que tota aquesta realitat, filosofia o història dels humans no em fa avançar en el relat, us he de dir que jo, també fa molts anys, vaig inventar-me . o descobrir - portat per la curiositat, un nou concepte de la vida.  

Després de prendre moltes mides, moltes, era mol poruc o (peruc) tan s’hi es val (segons la contrada on es viu) em vaig decidir. Penseu que en aquell temps ignorava les matemàtiques, totes les meves ensenyances eren digitals. Si! Malgrat fos fa molts de temps, això que ara és el modernisme màxim portat per  la nova intel·lectualitat, era la meva eina de treball. Que voleu que us digui: El temps era temps. 

Movent el capa amunt i avall (ara li diuen teràpia muscular). De bellugar esparverat els ulls cercant paranys insospitats. Pocs dies després vaig comprovar el terra, tantejant-lo curiosament. Revisant mitjans de seguretat i protecció. D’estudiar al mil·límetre  les possibles dificultats. També us ho he de dir, d’escoltar encoratjadores paraules dels meus mestres, em vaig decidir. 

De cop, vaig afrontar tots els perills. Vaig fer el primer pas i, a continuació el segon i algun altre més. Fins arribar, amb gran joia, als braços protectors de la meva mare. Ja està! Vaig aconseguir caminar. Cosa que més tard o més d’hora, la majoria ho aconsegueix. 

Us juro que aquest descobriment ha estat molt important a la meva vida. Vas ser la primera estació, seguida moltes vegades que m’ha permès gaudir de moltes altres etapes a la vida. Ara hi continuo, encara que acompanyat d’un recent amic, prestat per un arbre. 

I continuaré aprofitant-me del meu primer invent, mentre em sigui possible, que aquest món té moltes raconades formoses, també, d’amics per conèixer. Va ser un descobriment força econòmic. Tal vegada una “*chichonera”. 

*Capçana o gorra de cop 

Miquel Pujol Mur