LA PARELLA INDEGUDA

 Estic assegut a la terrassa d’un cèntric. Malgrat el dia és bastant fresc prefereixo passar una mica de fred, que tancar-me dins de la sala amb la calefacció i la cridòria dels altres clients. La xerrameca continuà i el soroll m’aclaparen i no em deixen seguir els meus pensaments. No penseu que siguin gaires però, la solitud fa prendre moltes decisions al llarg de la vida. Doncs, amb tranquil·litat, veig passar les hores sense cap neguit i amb una sensació assossegada, lluny de la voràgine del món actual. 

Aleshores, bastant a prop s’asseuen una parella jove. Sense pressa els he guaitat. El noi és força eixerit, alt, bru, amb un cert bigotet una mica petulant i sembla força simpàtic. El seu cos demostra que practica alguna mena d’esport. Penso que avaluar la bellesa masculina  sempre m’ha costat molt, malgrat jo no sigui cap prototip ideal. 

La noia és molt formosa, un cos d’estàtua grega. Ai Senyor! Les estàtues gregues. Rossa i amb una cabellera llarga. Ai Senyor! Les cabelleres llargues de les mosses. 

Han demanat una beguda de color vermell. Ai Senyor! La meva memòria no se’n recorda del nom de les begudes vermelles. Bé, aquest punt el deixarem apart. Ai, Senyor! Continuem el relat. 

He escoltat, eren molts propers, que la noia li deia al noi.

¾    Estimat. Sap allò que vaig dir que jo decidiria el moment de fer, ai, coi! Ja m’entens. Doncs ha arribat el moment. Vull estar amb tu i estimar-nos.

 

Ostia! Quina proposició i com esta la mossa. Quina sort que té el paio. Me l’he mirat d’esquitllada i m’ha sorprès. L’he vist seriós, quasi cohibit. quan jo opinava que va havia d’estar exaltat, somrient. Aleshores, el xicot ha contestat:

¾    Bé, m’agrada la teva idea. Però, no podrà ser. La meva mare, no és troba gaire bé. La meva germana, es vol casar. A casa estem molt embolicats. Jo ara he de dir-te que no és el moment millor. Si jo t’he esperat, tu ara hauràs d’esperar per mi. T’estimo i ja arribarà el moment desitjat.

 

Però que diu aquest nano, esperar. Però, que no has vist allò tant formosa que és, com t’estima  i el que et diu. Per un moment ha quedat pensativa i finalment ha assentit, contestant:

¾    Tens raó. Si has sabut esperar, jo també he de saber-ne. T’estimo encara més. Veig el teu bon cor i com estimés als teus. 

Han acabat la beguda i agafats de la mà han marxat. He cridat al cambrer i cosa inhabitual que no faig mai he demanat, amb veu trencada, un whisky doble. Me l’he begut de cop. Entre sanglot i sanglot he plorat. No me’n sabia avenir. 

Han passat uns dies i altre vegada la parella ha vingut a la terrassa. Pel que veig tot segueix igual. Alguna una petita burxada per part d’ella, algun petó ràpid i, excuses, un sense fi d’excuses per part d’ell. 

Per casualitat l’altre dia caminant per un dels molts carrers foscos de la ciutat he sabut allò que em tenia encuriosit. En un portal m’he adonat d’una parella fortament abraçada. M’ha sorprès veurà que una d’elles és el noi. Malpensat, he cregut que potser ha arribat el moment adequat. Però, Senyor del cel! La veu que he escoltat no és la d’ella sino la d’un mascle de veu forta que diu: Pugem  i, la porta va obrir-se.   

He comprès que el jove fa servir a la mossa per amagar les seves tendències. El diumenge següent, com sempre assegut a la taula, veig arribar a la parelleta. Han demanar la beguda de sempre i vaig sentir les mateixes vaguetats. No m’he pogut aguantar. He explotat de cop, M’he dirigit  a ella i l’he dit la veritat. Ell s’ha enrojolat i ha marxat emprenyat. Ella ha quedat plorant com una Magdalena. 

Han passat un parell d’anys. Aquesta tarda he tornat a la terrassa. Poc després entra una parella amb un cotxet. Els miro i la veig amb un altre home. Em mira i em reconeix. Xiuxiueja a cau d’orella amb l’home. Se m’apropa. Em fa un petó a la galta i diu: Em vas salvar d’un error. Ara tot és correcte. L’estimo i m’estima. Vull fer-te una pregunta vols ser el padrí del nen. 

De bones persones és agrair, el descobrir una mentida amagada. 

Miquel Pujol Mur