El passadís és llarg i blanc, només les portes d’un color una mica més fosc s’endevinen en les parets. L’ascensor, és quasi davant meu, les seves portes d’un color grisós es destaquen en la blancor que em rodeja. També els bancs són d’un color groguet, similar. Unes persones s’asseuen en les altres files de cadires. Cadascú fa voltes als seus pensaments. No sempre agradosos en aquest lloc anomenat de Salut- Però que no hi vas si no estàs fotut.
Miro el rellotge i un paperet que
m’ha entregat la màquina del vestíbul després d’identificar-me amb la
conseqüent targeta. Torno a mirar, ara miro el telèfon, per assegurar-me més de
l’hora. Torno a llegir el paperet. Sí les deu i trenta dos. Alguna cosa va
malament, fa més d’una hora que m’espero. A més, per què és tan precisa l’hora
de visita? Si no es compleix mai.
Per fi s’obre la porta, surt
l’anterior visita, mig fent reverències. Entro.
¾
Bon
dia! - saludo amistosament no sigui que pensi malament de mi.
¾
Bon
dia. Què et passa? - Em saluda com si ja sabés per avançat que li vaig a fer-li
perdre el temps.
¾
Veurà
aquest matí m´he despertat amb un mal de panxa horrorós.
¾
D’això
no es mor ningú. Són flatulències, ja li faré la recepta d’unes píndoles.
¾
Oh!
Però doctor, aquestes són les meves flatulències. No cregui que són qualsevols
flatulències. A mi em molesten molt, són molt fortes.
¾
No
em faci perdre el temps. Hi ha altres pacients que esperen.
¾
Jo
també m’he esperat. No sap vostè com he patit assegut en el banc de l’entrada.
Em caragolava de dolor. Els meus budells volien explotar. Pensi que fa dos dies
que no c ... ja sap que vull dir, que no c ... Ai! Ai! Quin dolor. No sé si
podré aguantar-me, tal vegada faig un pet i “explosiono” com un còctel Molotov.
Ràpid com un llamp, el meu estimat
doctor agafa el telèfon i truca:
¾
Urgències.
Vinguin corrents que tinc un pacient a punt de c... Li feu una lavativa.
Per fi sol. Tombat en un llit.
Tranquil. Sense ningú per a poder parlar. No em vull queixar, només una màquina
fa llumetes i em contesta amb un bip-bip esperançador.
Entra una infermera, em mira per
sobre, ajusta un Bypass. Li pregunto amb veu dolça, que no fos que es pugui
ofendre:
¾
Quan
podré marxar. Ja em trobo bé. Ai, quin descans.
¾
Prengui-s’ho
amb calma. Que li han trobat una descàrrega molecular que portarà molta feina.
Els metges han quedat esparverats del
que portava vostè a dintre. És un home normal, no?
Mare de Déu, Senyor! Ja m’ho deia
l’avi: els metges com més lluny millor, Ara què hi poden haver trobat. La
màquina absent de les meves penes fa llumetes i va repetint contínuament: Bip-bip-bip.
Almenys hi ha algú que m’entén.
Aleshores entra el metge em mira
fixament i em pregunta:
¾
Vostè
aquests dies a sortit a la muntanya i ha begut aigua d’una font.
¾
Sí.
I un bon glop. Estava tan fresca que fins i tot em va costar empassar-me-la.
¾
Doncs,
un altre dia miri de no empassar-se també la salamandra que nadava en l’aigua.
Pobreta, encara viu, que la vol de record?
¾ I tant! Esclar que s!í Sí és ja la filla de les meves entranyes. Miri que n’és de bonica amb aquests colors negres i grocs!
Continuarà ...
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada