L’ASCENSOR I LA NIT DE CAP D’ANY

 L’edifici és força antic, tal vegada un centenar d’anys. En passar l’entrada de seguida es veu la porta de l’ascensor. S’hi l’edifici és antic, l’ascensor deu ser de la mateixa època. Porta de reixa i tot ell pintat de negre. Una prova de que hi ha elements de fabricació antiga que perviuen molts anys. A un costat una regleta conté el número dels pisos indicats per uns botons de porcellana amb els números marcats en negre. 

Esperant l’ascensor que baixa lentament amb un soroll de ferros rovellats, hi ha una dona. La seva edat, per la seva fesomia, la podrien establir en una quarantena d’anys. Però el seu aspecte, la seva roba, són contradictòria a la seva edat. Sota l’abric, es veu una samarreta de coloraines vermelles i verdes, molt escotada, una mini faldilla, unes mitges negres i unes vambes grogues. Els cabells, arrissats a l’estil “afro”, són de color blavós. 

Mentre espera, de sobte s’obre la porta del carrer i entra un home, també de la mateixa edat. Vesteix esportivament sense cap extravagància. Es nota que els cabells comencen a tirar-se enrere i, el gris inicia el seu procés de blancor. 

Es mira la dona una vegada i sorprès, repeteix la seva mirada. En els seus ulls es nota que recorda qui és la dona. I exclama:

¾    La Cristineta de les cues llargues. Oi? Quin canvi!

La dona se’l mira, de primer no el reconeix però, s’adona d’una cicatriu en el front, a prop de les celles.

¾    El Pere, del cop de pedra?- Pregunta, amistosa.

¾    Just, el teu veí i company de col·legi. Noia, no t’hauria conegut.

¾    Han passat molt anys. A veure vint-i-escaig, no?. Érem tot just uns adolescents.

¾    Tu vas marxar molt jove del barri. Jo, encara vaig trigar una mica més. Mig any, aproximadament.

¾    Sí! No els podia aguantar més, als de casa i, no creguis encara ara, tampoc. Me’n vaig anar a París, al món de la moda. Vaig conèixer un pintor i vaig ser la seva model, la seva musa i la seva amant. Em vaig endinsar totalment en el món bohemi de la capital. Vaig aprendre tant, que fins i tot, vaig fer una exposició de quadres meus. Va ser el trencament amb l’home. No suportava el meu èxit. No va exposar mai cap de les seves obres. Després me’n vaig anar a Califòrnia, amb una colla d’artistes de tot tipus. He tornat a mostrar les meves pintures i han tingut força venda. Ara torno a la Acadèmia d’Art com a professora i artista. Però, i tu, què? Estudiaves?

¾    Em vam donar una beca en una Universitat alemanya. Vaig acabar la carrera i em vaig casar. Després em va sortir una feina per voltar d’un país a un altre, d’un laboratori a un altre. Ens vam separar. La meva ex va dir-me que ella volia establir-se en un lloc i tenir fills. No fer de rodamóns. Va casar-se i té dues criatures precioses. Encara som amics. Després n’he conegut d’altres, què vols d’un home jove i amb diners, sense res que el lligui? Però sense arribar a res. Avui què, amb la família?

¾    No els suporto. El pare i la mare com sempre discutint qui és el que mana. L’àvia, el dia del dinar de Nadal, assenyalant-me la meva germana i les seves filles. Em diu: Veus, Cristina, la Raquel si que ho ha fet bé. Veus que maques les nenes? Tu, tants homes i cap llavor. Ai, Cristina, en què pensaves?

¾    Ostres, noia això sembla a casa meva. El meu pare dient-me; el Xavier si que ho ha fet molt bé. La seva empresa i el seus successors, tot en un paquet. – Amb menyspreu, va continuar.- Ara què faràs? De professor d’Universitat i, d’aquí uns anys de catedràtic

Vaig callar i em vaig mossegar la llengua. Que no li ha dit ningú que he hagut de prestar-li molts diners al meu germà, sinó l’empresa s’anava a orris. 

La Cristina em mira i em diu:

¾    L’aguantaràs tot aquest merder. Pares, avis germans i nebots. Molta hipocresia familiar per començar l’any.

Interromp les seves paraules, insinuant una idea.

¾    A veure tu i jo érem “noviets” a l’escola. No ens hem fet mai fàstic l’un a l’altre. Hem recorregut la nostra vida i no tenim cap lligam enlloc. Tinc una petita casa a la muntanya. Que et sembla si provem a viure junts?

La Cristina s’ho pensa i ràpidament contesta:

¾    D’acord i et prometo traure’m la disfressa. Anava vestida per fer emprenyar la família.

En aquestes, amb un gran terrabastall arriba l’ascensor. Fum de motor cremat i per últim un cable que fent guspires,  cau damunt de tot.

¾    Te n’adones? Ell tampoc volia que pugéssim. 

Han passat quasi quaranta anys d’aquesta la nostra trobada. Avui he acompanyat al meu espòs a la darrera morada. Hem estat molt feliços tots aquest anys. Qui ens havia de dir que un ascensor esparracat ens donaria tanta pau! 

Miquel Pujol Mur

EL QUID DE LA QÜESTIÓ

 La cafeteria està omplint-se molt de pressa. La dona gran, asseguda en una taula mira el rellotge. Se n’adona que per l’hora que és, ja s’han acabat la majoria de les classes de l’Institut. El revolucionat jovent ocupa la sala, omplint-la amb la seva alegria i gresca. Gran part dels grups són formats per nois o noies, exclusivament. Cadascun dels grups va a la seva tabola. Més sorollosos els nois i, rialles més dissimulades en els grups de les noies. De vegades hi ha notes discordants en alguna colla. No ha passat mitja hora quan entra un grup diferent: són els dels professors que carregats amb les seves carteres ocupen unes taules, ja delimitades per un cordó. Algun d’ells la fa petar amb els joves. 

Dues noies d’una edat entre dinou o vint anys s’asseuen a una taula de darrere seu. Escolta les seves rialles, els seus riures per qualsevol banalitat i es mira les mans. Quants anys han passat des que les seves es movien amb aquella lleugeresa i desimboltura! Han posat tres cerveses davant seu i miren a la porta sovint, senyal que esperen alguna altra persona. Els llibres li recorden l’assignatura que imparteix la seva filla. 

De cop s’obre la porta. Una jove entra tota glamurosa. Va vestida com si anés a un ball. Llueix un vestit d’una tela sedosa i brillant amb un escot força pronunciat. S’escolta més d’un xiulet dels grups dels nois. Agafa una cadira  i s’asseu  a la taula de les seves companyes. Aleshores, pregunta:

¾    Què us ha donat molta tabarra la menopàusica de la Clara, la profe?   

La dona gran suma, un més un i, ho veu fàcilment. La Clara, és la seva filla i els llibres, la seva assignatura. Si hagués escoltant aquestes paraules, quina enrabiada tindria.

¾    No, ha estat moderada. Ha demanat per tu, Susi.- respon la Mirna

¾    Ja li heu dit, que anava a una prova de becària.

¾    Sí. I ha estat força contenta. Fins i tot,  ha elogiat la teva valentia.

¾    Aquesta bruixa! Per tal de deslliurar-se de mi, ho donaria tot per bo.

¾    No, si ha dit que t’aprecia, Susi.- interfereix la Lola.

¾    Ja, ja, ja. Sap quedar bé.

¾    Escolta, no anaves a una prova? Com vas vestida així. Sembla que hagis anat a un “guateque”.

¾    Mireu! Em van dir que era un bufet d’advocats molt seriós. Vaig pensar que una mica d’alegria, no aniria  malament.

¾    I com ha anat?

¾    Horrible. Una merda. Primer un dels passants m’ha tocat el cul. Segons ha dit després, exculpant-se, sense cap mala intenció. Un altre, no deixava de mirar-me l’escot. Una altra, en aquest cas la secretària del cap, xiulava no sé quina cançoneta. Semblava més aviat “Pretty Woman”. Al cap de mitja hora d’observar-me m’ha dit:

¾    El cap la vol veure.

¾    I ... ? - Inquireix la Mirna. 

¾    M’ha fet entrar al despatx del cap. Tot de fusta, de caoba.  M’ha convidada asseure’m. Aleshores: M’ha mirat amb molta severitat. Com si fos un catedràtic en un examen. Sense riure gens, m’ha dit: M’agrada la seva iniciativa. El seu interès pel canvi. Crec que, fins i tot, és intel·ligent. He observat que ha sabut organitzar-se la seva taula en un moment. Però, al nostre bufet vestint-se així no té cabuda. Com no vull ser negatiu amb les noves generacions, prou lluita tinc a casa, la convido a que vingui correctament i convenientment vestida, demà. Oblidem el lapsus d’avui.  

S’han fet una abraçada totes tres i marxen alegres com un gínjol.  S’escolta la veu de la Susi que crida:

¾    Demà torno! Yupii 

La dona gran, mira altre cop el rellotge. La Clara, la seva filla, està trigant. Alguna conversa amb un alumne. Agafa el got quasi ple de conyac, mira al cel i, amb una mig somriure, com si fos una petita oració diu: 

¾    Joan, si no hagessis marxat tan aviat d’aquest món, ara ens el partiríem. No em faria tan mal. Si tot continua com ara, aviat et faré companyia. Paciència.  

Miquel Pujol Mur 

Miquel Pujol Mur

JAN I NEUS DINS EL CERCLE AMORÓS

 Tu i jo, no som dos, sinó, solament una meitat del nostre nucli amorós.

Vam ser criats pel Lando, un pastor que sojornava a les altes muntanyes. Un paradís d’una verdor incommensurable tant a la primavera com a l’estiu. De cims coberts de blanca neu a mitja tardor i l’hivern. 

Ens va recollir sabent que no érem germans. Només unes pobres criatures abandonades de les terres baixes. No va voler saber qui eren els nostres pares. Nosaltres, tampoc mai vam assabentar-nos. Segurament, no devien voler carregar-se de noses, per viatjar més de pressa. O tal vegada fugitius, perseguits, empaitats o potser empresonats o massacrats sense raó, mai van saber-ne res. 

Ens va apadrinar Orteu, el nostre inconegut senyor de la naturalesa. Ens van imposar el noms de Jan i Neus. El Lando ens va portar a viure de borda en borda, de vall en vall. Vam passar la nostra infantesa alimentant-nos de la llet d’ovella i cabra del seu ramat. També, durant la nostra joventut. Menys,  durant els mesos d’estudiar per anar al col·legi. 

No ens va privar mai de l’educació. Ho deia sempre, amb veu segura, mentre mossegava algun tronquet d’herba aromàtica: Conèixer la natura i cultivar el cervell, són primordials per ser un ben nascut. 

Ens vam fer grans. La pubertat va venir acompanyada d’altres desitjos. L’amor ens va obrir les finestres del sexe. Tu i jo no vam ser mai dos sinó un, des del principi del nostre cercle amorós. El desig, la passió, la vida en si, finalment ens va compenetrar. Sí aquesta paraula, potser amb una interpretació grollera, va ser la viva mostra del nostre amor. 

Van ser anys de felicitat complerta fins que la nostra mateixa ment va trencar el nostre nucli. Se’ns van obrir els ulls a noves idees. Enganyats per certes llums encegadores vam deixar pertorbar la nostra bona entesa. 

Qui va ser? Qui no va ser? Per què dirimir antigues qüestions, furgant en velles històries. Els nostres camins van obrir-se a noves il·lusions. També a molts desenganys. No tot és tan bonic com promet ser-ho al principi. Allò, que creiem una veritat indestructible, va demostrar-nos que en realitat era una mentida insondable. 

El reclam de la vida fàcil, els somnis, les quimeres i els enganys de la societat van obrir-nos a novetats estranyes. Perseguint l’inestable, vam perdre la millor part de la nostra unió. 

Però, sempre la nostra ment, ens passés el que ens passés individualment, retornava a les idees i els indrets de la nostra primigènia relació. El nucli – el cercle amorós. 

Els camins són llargs; la vida en alguna ocasió, també. La nostra va estar beneïda per un inici generós. 

Ahir vaig tornar al lloc del nostre principi. Les valls amades i protegides de l’Orteu, el nostre padrí i benefactor. Les contrades de la naturalesa pura. Lando, l’home  a qui devem tot i que va exercir de pare és abstén, ja mort. Ara pastura els ramats del Senyor Suprem per les inacabables pastures eternes. 

Però, la borda xica és el lloc on ens havíem de trobar. S’ha obert la porta, l’olor d’espígol i de romaní ha envaït l’aire de l’habitacle. 

Tu i jo, el cercle amorós altre cop units. Molts records per oblidar, unions i camins equivocats. Moltes coses que mai hauríem d’haver passat. Però, davant de tot això: Tu i jo, joiosos altre cop de ser junts.

 Ens hem despullat, abandonant tots els detalls, les noses, que ja no són nostres. Junts, nusos completament com quan vam néixer, ens hem banyat a l’estany de l’oblit. Tornant a les paraules dels fets inoblidables ens hem compenetrat de nou per sempre més, sense cap tipus de diferència sexual. 

Tu i jo, som nosaltres un, i prou. 

Miquel Pujol Mur

Miquel Pujol Mur

L’HOME INQUIET EN UNA NIT ESTRANYA

 Dorm intranquil, no sap ben bé quina és la idea que trontolla dins la seva ment. Però sap que no el deixa descansar en pau. Aparta el llençol, fa calor i és tot suat. Ella dorm tranquil·lament amb l’esperit del deure complert. Ell neguiteja i decideix anar al bany.

Un pensament estrany el desconcerta. Qui és ella? La dona? Quina dona? O tal vegada no és ningú. No té temps. Primer, el destí de la primera necessitat; després, ja ho veurà.

Abans de finalitzar la santa missió escolta un soroll com si dalt al pis hagués caigut una paret o potser un moble. Un moble? Quin moble? El d’ella. Qui és ella? La del moble. Ah! La del moble? Mira al llit: no hi ha ningú. Clar no pot haver ningú ja que viu sol. S’asseu en un tamboret i pensa: Per què visc sol? Cavil·la un altre cop. No et vas casar. Aquella noia? Què va passar? Els records s’amunteguen sense parar. Com si fos una màquina de cinema espatllada que no pugues parar-se van passant els fotogrames. Ah! Es va casar amb un altre, un amic. Quins amics que tens, amic!  

Torna el soroll, ara com si rodessin mil carros de bous al pis. Esparverat crida:

¾    Ep, els de dalt! Encara hauré de pujar. Silenciiii!

Serà la bruixa de la mala dona, que ara no hi és al seu llit. Ja veureu, maleïts, ara pujo. Pren un  bastó i blandant-lo com un Quixot qualsevol, perseguint a la bella Aldonza dels seu somnis, puja l’escala a grans passes.

Una habitació, no hi ha res. A sí, la ratera abandonada de fa dies. L’altre, tampoc; només una ombra negra que ho cobreix tot. Tot no, una escletxa deixa passar un raig de llum com si fos la fulla d’una navalla. Hi corra, es precipita. Ple d’angúnia, ho trenca tot. Cau la cortina. Solament, la finestra en un dia mig ennuvolat. Rere un núvol desapareix també la llum.

Els ulls envermellits cercant la sense raó que han escoltat les seves orelles. Mou caixes. De sobte, com si es materialitzés una nova ombra, ocupa el buit anterior i s’evadeix per la porta. On ets? Crida  amb desesperança mentre nota que fins i tot la veu engargallada li vol fugir.  

Sense veure. Sense veu. Sense idees. Corre rere el ser intangible que sembla es mofi d’ell. Torna a entrar a la primera habitació, no es recorda, no se n’adona. Tot sembla revoltat, com si no fos que abans era buida. Ensopega i fa un cop de peu al terra. No l’ha vist, es clava la ratera i fa salts queixant-se sense poder ni cridar.

Plora. Els llagrimots corrent per la seva cara negra de sutja d’anys de cortines velles. Alça els ulls de terra i veu davant seu un home nu. Exclama: Què fa un home nu a casa seva? Agafa el bastó i li pega fort, molt fort.  Desgraciat estrany que m’ocupes la casa! El mirall es trenca en mil bocins i cadascun és com un ganivet que sembla el volgués ferir.

Fuig i rodola, cau per les escales. El peu ferit li fa mal. El genoll, també al rebotar al graó final. S’arrossega lentament per terra. No plora, ha acabat les llàgrimes. No crida, la veu ha acabat extingint-se. Lentament, com una sargantana ferida repta cap el seu llit. La dona el mira i comenta:

¾    Què feies al pis de dalt amb tan soroll?

La dona és, la dona hi és. La seva dona? Llençols humits i calents. S’adorm caigut de desesperança  i dolor.

Miquel Pujol Mur

 

Miquel Pujol Mur

LA VIDA, ABANS I ARA

 Els seus pensaments seguien diferents recorreguts en la memòria mentre conduïa per aquella terra que havien estat el principi de la seva vida. Quants records s’agrupaven en la seva ment. Les idees que sorgien eren cada cop més confoses. La carretera, malgrat sinuosa, li era prou coneguda. Tant, que li permetia recrear-se en la conversa interior. Aquell revolt, aquella contrada, aquell lloc que el portaven a diferents moments de la seva vida. 

Recorda aquell revolt  com si fos ahir. L’esbroncada del pare quan va derrapar amb la moto i va malmetre el vermellós depòsit. Els plors de la mare al veure la ferida sagnant del seu braç. Una criaturada de noi que es creia home. Va agafar la moto del pare sense el seu permís. Embogit d’insana alegria va voler ser el nou Giacomo Agostini del poble.   

El poble. La recta d’entrada i les fàbriques, a cada costat, que s’alimentaven de la suor i la salut de la gent a canvi d’uns diners mai sobrants. El passeig i el casinet on en aquells temps feien ball. On havia ballat i conegut moltes mosses. 

Conegut, parlat, fer xerinola, poques coses més que el mossèn era molt estricte. Qualsevol noticia corria, de boca en boca, com si fos el foc de l’infern. Pobre noia o dona batejada, “in saecula saeculorum”, com pecadora. El noi o home, un perdut per sempre. La llei de la moralitat estricta servia per a tothom, malgrat molts se la saltessin. La capital és i era propera

La Montserrat sí que n’era de bonica i alegre. Reia i els seus ulls eren com esclats de vida i d’amor. Aviat, boques molles van xiuxiuejar mentides mai provades. Va tenir la sort de poder casar-se amb un noi d’un altre poble. Ens vam trobar fa un temps i només puc dir: Quina senyorassa! Mai al poble ho hauria estat. 

El passeig dels senyors amb gran arbres que salvaguardaven del sol i després, la plaça rodona, voltada d’un mur baix que permetia a l’estiu asseure’s per fer les xerrades nocturnes entre els veïns. També per criticar les onades i vingudes dels no tan veïns. 

Aquell rectangle de pedres i terra era també el nostre món, el del jovent. Abans que els grans baixessin a fer-la petar; nosaltres, el jovent, ens trobàvem per fugir de la disciplina paterna. Ep! I materna. Per a fer els nostre recorregut pels carrers del nostre petit poble. Fent gatzara i soroll per molestar als veïns que volien dormir. Com si dormint s’allargués la vida. Sabíem amb certesa que segurament mossèn Joan ens ho retrauria a la missa del diumenge. 

Pobre poble, no has crescut gaire des d’aleshores! Un carrer nou. La vida del poble, les fàbriques tancades, alguna nova. Una festa que omple els carrers i, el silenci, que sense jovent deixa dormir a tothom. Quasi tothom té un vehicle per fugir i buscar-se la vida o el vici en un altre lloc.  

Miquel Pujol Mur

CLÍNICA I SALAMANDRA II

 No crec que aquest relat surti bé. La primera part, va ser pensada i feta, potser per això va quedar bastant original La segona, em recorda unes paraules de Miguel de Cervantes. Quan va escriure la segona part del Quixot va dir: “Nunca segundas partes fueron buenas”. Valor i som-hi. 

He arribat a casa. Porto la salamandra en un caixeta transparent on es mou lentament, mirant el seu entorn. Jo, m’esperava una bona rebuda per part de la meva família. Era tal la meva il·lusió! Tenir al meu costat un ésser sortit de les meves entranyes. M’imaginava que havia revertit els papers a casa meva. Jo també havia estat mare! 

Però la primera sorpresa ha estat la meva dona. El xiscle que ha fet ha ressonat per tota l’escala. El nen, ha volgut tocar la nouvinguda amb la punta d’un llapis. Li he prohibit:

¾    No Joan, això no. Podries fer-li mal. Pensa que ha sortit de mi. Quasi com si fos la teva germana, però, a l’inrevés.

La nena ha acostat la mà però, de seguida l’ha apartada. Una vermellor estranya s’ha estès pels seus dits.

¾    Ui! No la tocaré més. Mireu, ara brilla més, la seva pell.

La meva dona amb cara d’emprenyada, a més no poder, ha agafat el niu de la meva fillola i ha dit, amb veu tensa:

¾    Això al vàter. Si vols tenir aquest bitxo, demà jo i els nens marxem a casa de la meva mare.

 

Estic sol a casa. La família ha tocat el dos. L’animaló es fa gran. Molt gran, cada cop més gran. Avui he arribat de treballar i he escoltat l’aigua de la banyera. He pensat que la dona ha tornat. He obert la porta. Sorpresa: és la salamandra. Quasi tan gran com jo. No molestis, ha estat el meu pensament i me n’he anat al llit. De sobte, s’obre el llum i l’he vista  amb els llavis pintats amb el pintallavis vermell de la meva dona i, vestida amb un “picardies” del viatge de noces. He quedat esmaperdut, congelat, immòbil i s’ha abraonat damunt meu.

No recordo res més. M’he aixecat a mitjanit i a l’obrir una porta camí de la cuina, - volia un got d’aigua -, observo la porta d’una cambra, entreoberta, miro i a dins veig una trentena d’ous mig verdosos. Alguns, es mouen i tot.

Neguitós surto al carrer. Un guàrdia em mira. Ostres! També és una salamandra vestida d’uniforme. El taxis són grocs i negres. Penso mira quants taxis de Barcelona han vingut. Però, si no és la Patum! Em miro la pell, tinc com petits ròdols negres. Me’n torno al llit. No entenc res, estic perdut, la meva ment grinyola. El meu cantó és ocupat per un salamandràs tan gran com jo. Es fan carantoines. No tinc espai al llit. Ella, la meva salamandra, em mira amb ulls plens de picardia, com dient-me: si tu no pots he hagut de buscar un altre solució. Assegut en una cadira, ploro; quin mal dia quan vaig pujar a la font de Sant Joan de l’Avellanet.   

De sobte un sotrac, una empenta. La veu de la meva dona que em diu:

¾    Des de que has portat aquest animaló no hi ha qui dormi amb tu. Osti! Quantes rebolcades has fet! 

M’he aixecat ràpidament. M’he mig vestit i, sense dir res a ningú, he agafat el cotxe i he tornat la salamandra al seu lloc. He trobat un cotxe dels Mossos d’Esquadra i els he guaitat. Quin respir: Són normals. 

Miquel Pujol Mur

CLÍNICA I SALAMANDRA I

 El passadís és llarg i blanc, només les portes d’un color una mica més fosc s’endevinen en les parets. L’ascensor, és quasi davant meu, les seves portes d’un color grisós es destaquen en la blancor que em rodeja. També els bancs  són d’un color groguet, similar.  Unes persones s’asseuen en les altres files de cadires. Cadascú fa voltes als seus pensaments. No sempre agradosos en aquest lloc anomenat de Salut- Però que no hi vas si no estàs fotut.

Miro el rellotge i un paperet que m’ha entregat la màquina del vestíbul després d’identificar-me amb la conseqüent targeta. Torno a mirar, ara miro el telèfon, per assegurar-me més de l’hora. Torno a llegir el paperet. Sí les deu i trenta dos. Alguna cosa va malament, fa més d’una hora que m’espero. A més, per què és tan precisa l’hora de visita? Si no es compleix mai.

Per fi s’obre la porta, surt l’anterior visita, mig fent reverències. Entro.

¾    Bon dia! - saludo amistosament no sigui que pensi malament de mi.

¾    Bon dia. Què et passa? - Em saluda com si ja sabés per avançat que li vaig a fer-li perdre el temps.

¾    Veurà aquest matí m´he despertat amb un mal de panxa horrorós.

¾    D’això no es mor ningú. Són flatulències, ja li faré la recepta d’unes píndoles.

¾    Oh! Però doctor, aquestes són les meves flatulències. No cregui que són qualsevols flatulències. A mi em molesten molt, són molt fortes.

¾    No em faci perdre el temps. Hi ha altres pacients que esperen.

¾    Jo també m’he esperat. No sap vostè com he patit assegut en el banc de l’entrada. Em caragolava de dolor. Els meus budells volien explotar. Pensi que fa dos dies que no c ... ja sap que vull dir, que no c ... Ai! Ai! Quin dolor. No sé si podré aguantar-me, tal vegada faig un pet i “explosiono” com un còctel Molotov.

Ràpid com un llamp, el meu estimat doctor agafa el telèfon i truca:

¾    Urgències. Vinguin corrents que tinc un pacient a punt de c... Li feu una lavativa.

Per fi sol. Tombat en un llit. Tranquil. Sense ningú per a poder parlar. No em vull queixar, només una màquina fa llumetes i em contesta amb un bip-bip esperançador.

Entra una infermera, em mira per sobre, ajusta un Bypass. Li pregunto amb veu dolça, que no fos que es pugui ofendre:

¾    Quan podré marxar. Ja em trobo bé. Ai, quin descans.

¾    Prengui-s’ho amb calma. Que li han trobat una descàrrega molecular que portarà molta feina. Els metges han quedat esparverats  del que portava vostè a dintre. És un home normal, no?

Mare de Déu, Senyor! Ja m’ho deia l’avi: els metges com més lluny millor, Ara què hi poden haver trobat. La màquina absent de les meves penes fa llumetes i va repetint contínuament: Bip-bip-bip. 

Almenys hi ha algú que m’entén.

Aleshores entra el metge em mira fixament i em pregunta:

¾    Vostè aquests dies a sortit a la muntanya i ha begut aigua d’una font.

¾    Sí. I un bon glop. Estava tan fresca que fins i tot em va costar empassar-me-la.

¾    Doncs, un altre dia miri de no empassar-se també la salamandra que nadava en l’aigua. Pobreta, encara viu, que la vol de record?

¾    I tant! Esclar que s!í Sí és ja la filla de les meves entranyes. Miri que n’és de bonica amb aquests colors negres i grocs! 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

LA PARELLA INDEGUDA

 Estic assegut a la terrassa d’un cèntric. Malgrat el dia és bastant fresc prefereixo passar una mica de fred, que tancar-me dins de la sala amb la calefacció i la cridòria dels altres clients. La xerrameca continuà i el soroll m’aclaparen i no em deixen seguir els meus pensaments. No penseu que siguin gaires però, la solitud fa prendre moltes decisions al llarg de la vida. Doncs, amb tranquil·litat, veig passar les hores sense cap neguit i amb una sensació assossegada, lluny de la voràgine del món actual. 

Aleshores, bastant a prop s’asseuen una parella jove. Sense pressa els he guaitat. El noi és força eixerit, alt, bru, amb un cert bigotet una mica petulant i sembla força simpàtic. El seu cos demostra que practica alguna mena d’esport. Penso que avaluar la bellesa masculina  sempre m’ha costat molt, malgrat jo no sigui cap prototip ideal. 

La noia és molt formosa, un cos d’estàtua grega. Ai Senyor! Les estàtues gregues. Rossa i amb una cabellera llarga. Ai Senyor! Les cabelleres llargues de les mosses. 

Han demanat una beguda de color vermell. Ai Senyor! La meva memòria no se’n recorda del nom de les begudes vermelles. Bé, aquest punt el deixarem apart. Ai, Senyor! Continuem el relat. 

He escoltat, eren molts propers, que la noia li deia al noi.

¾    Estimat. Sap allò que vaig dir que jo decidiria el moment de fer, ai, coi! Ja m’entens. Doncs ha arribat el moment. Vull estar amb tu i estimar-nos.

 

Ostia! Quina proposició i com esta la mossa. Quina sort que té el paio. Me l’he mirat d’esquitllada i m’ha sorprès. L’he vist seriós, quasi cohibit. quan jo opinava que va havia d’estar exaltat, somrient. Aleshores, el xicot ha contestat:

¾    Bé, m’agrada la teva idea. Però, no podrà ser. La meva mare, no és troba gaire bé. La meva germana, es vol casar. A casa estem molt embolicats. Jo ara he de dir-te que no és el moment millor. Si jo t’he esperat, tu ara hauràs d’esperar per mi. T’estimo i ja arribarà el moment desitjat.

 

Però que diu aquest nano, esperar. Però, que no has vist allò tant formosa que és, com t’estima  i el que et diu. Per un moment ha quedat pensativa i finalment ha assentit, contestant:

¾    Tens raó. Si has sabut esperar, jo també he de saber-ne. T’estimo encara més. Veig el teu bon cor i com estimés als teus. 

Han acabat la beguda i agafats de la mà han marxat. He cridat al cambrer i cosa inhabitual que no faig mai he demanat, amb veu trencada, un whisky doble. Me l’he begut de cop. Entre sanglot i sanglot he plorat. No me’n sabia avenir. 

Han passat uns dies i altre vegada la parella ha vingut a la terrassa. Pel que veig tot segueix igual. Alguna una petita burxada per part d’ella, algun petó ràpid i, excuses, un sense fi d’excuses per part d’ell. 

Per casualitat l’altre dia caminant per un dels molts carrers foscos de la ciutat he sabut allò que em tenia encuriosit. En un portal m’he adonat d’una parella fortament abraçada. M’ha sorprès veurà que una d’elles és el noi. Malpensat, he cregut que potser ha arribat el moment adequat. Però, Senyor del cel! La veu que he escoltat no és la d’ella sino la d’un mascle de veu forta que diu: Pugem  i, la porta va obrir-se.   

He comprès que el jove fa servir a la mossa per amagar les seves tendències. El diumenge següent, com sempre assegut a la taula, veig arribar a la parelleta. Han demanar la beguda de sempre i vaig sentir les mateixes vaguetats. No m’he pogut aguantar. He explotat de cop, M’he dirigit  a ella i l’he dit la veritat. Ell s’ha enrojolat i ha marxat emprenyat. Ella ha quedat plorant com una Magdalena. 

Han passat un parell d’anys. Aquesta tarda he tornat a la terrassa. Poc després entra una parella amb un cotxet. Els miro i la veig amb un altre home. Em mira i em reconeix. Xiuxiueja a cau d’orella amb l’home. Se m’apropa. Em fa un petó a la galta i diu: Em vas salvar d’un error. Ara tot és correcte. L’estimo i m’estima. Vull fer-te una pregunta vols ser el padrí del nen. 

De bones persones és agrair, el descobrir una mentida amagada. 

Miquel Pujol Mur

SI JO FOS INVENTOR

Inventar, idear, per què no descobrir, són paraules que comporten un mateix inici: la curiositat.  Si no hagués  estat per aquest interès de saber (alguns li diuen defecte) la Humanitat no hauria progressat, durant els segles dels segles. Tal vegada, aquell primer homínid no hauria baixat dels arbres, ni tampoc aquell altre ancestre, de nom desconegut, hauria inventat la roda. 

No cregueu tampoc que tots els invents són beneficiosos. Alguns són una equivocació que marca a les persones de per vida. En Medicina hi ha errors que al cap del anys mostres la seva amagada i pèrfida fisonomia. Us  recordeu d’aquell medicament miraculós per alleugerir els dolors de la gestació? Després, els nadons presentaven deficiències (malformacions, seria una paraula més encertada) físiques. 

Bé, com que tota aquesta realitat, filosofia o història dels humans no em fa avançar en el relat, us he de dir que jo, també fa molts anys, vaig inventar-me . o descobrir - portat per la curiositat, un nou concepte de la vida.  

Després de prendre moltes mides, moltes, era mol poruc o (peruc) tan s’hi es val (segons la contrada on es viu) em vaig decidir. Penseu que en aquell temps ignorava les matemàtiques, totes les meves ensenyances eren digitals. Si! Malgrat fos fa molts de temps, això que ara és el modernisme màxim portat per  la nova intel·lectualitat, era la meva eina de treball. Que voleu que us digui: El temps era temps. 

Movent el capa amunt i avall (ara li diuen teràpia muscular). De bellugar esparverat els ulls cercant paranys insospitats. Pocs dies després vaig comprovar el terra, tantejant-lo curiosament. Revisant mitjans de seguretat i protecció. D’estudiar al mil·límetre  les possibles dificultats. També us ho he de dir, d’escoltar encoratjadores paraules dels meus mestres, em vaig decidir. 

De cop, vaig afrontar tots els perills. Vaig fer el primer pas i, a continuació el segon i algun altre més. Fins arribar, amb gran joia, als braços protectors de la meva mare. Ja està! Vaig aconseguir caminar. Cosa que més tard o més d’hora, la majoria ho aconsegueix. 

Us juro que aquest descobriment ha estat molt important a la meva vida. Vas ser la primera estació, seguida moltes vegades que m’ha permès gaudir de moltes altres etapes a la vida. Ara hi continuo, encara que acompanyat d’un recent amic, prestat per un arbre. 

I continuaré aprofitant-me del meu primer invent, mentre em sigui possible, que aquest món té moltes raconades formoses, també, d’amics per conèixer. Va ser un descobriment força econòmic. Tal vegada una “*chichonera”. 

*Capçana o gorra de cop 

Miquel Pujol Mur

SOLITUD SACERDOTAL II

Mossèn Romà allunya els seus negres pensaments i torna a la realitat. S’aixeca  i, lentament s’acosta a la dona. S’ajup i acarona la galta de la criatura. Aleshores, dirigint-se a la dona i diu:

¾    Míriam, què faràs aquestes festes tota sola? En aquest poble,  hi quedem tu i jo. A més la, neu ens ha deixat isolats.

¾    Què vol que faci? Resistir. Cuinar, encendre el foc per no gelar-nos. Cuidar del Joaquim, pobre criatura, i passar l’estona com pugui. Ja sap mossèn com són els meus pensaments. Avorrits. Fins que un dia em cansi de tot i faci una barbaritat.

¾    No, filla, no vagis per aquest camí.

El mossèn torna a quedar pensatiu.

¾    Et dono la raó: isolats, aïllats i perduts. No crec que ningú plori per nosaltres. La neu ho cobreix tot. Què et sembla si agafes de casa teva el necessari? Jo cuido del nen mentrestant i, passem el Nadal junts a la rectoria. Res no ha de passar entre nosaltres només conviure. No creguis cap altra cosa.

¾    A la rectoria diu, mossèn? Gran i freda a més no poder. Necessitaríem cremar un bosc sencer. A casa meva, petita, amb poca llenya l’escalfem. Es veu mossèn que no ha estat mai pobre-pobre. S’ha d’estalviar de tot.

Em va semblar força bé. Sincerament he de dir que fins aquell moment no havia tingut cap tipus de desig per ella, només una simple amistat. Ni això tan sols, veia en ells unes persones que necessitaven ajuda moral. Però aleshores va telefonar el secretari episcopal que em va saludar amb veu mofeta:

¾    Què com va el Nadal amb molta neu i poca gent?  Clar, tan amunt.

Li vaig contestar:

¾    Força bé. Aquí com la Sagrada Família. – I vaig penjar de cop. 

Vam prendre de la casa parroquial les coses més imprescindibles i em vaig traslladar a viure a casa seva. Al carrer poc faltava per a un metre de neu. La pista de terra per arribar al poble estava tallada per una esllavissada. L’habitacle era vell però, la Míriam havia condicionat un parell de habitacions per viure, protegides del fred.  De seguida, em vaig adonar que el món en aquell espai i amb la seva presència, era completament diferent a tota la meva existència. Els meus pares van morir en un accident i els parents més pròxims van decidir que el millor seria que visqués en un internat religiós. De l’internat, vaig entrar directament al seminari on vaig estudiar per a desprès consagrar-me  i fer-me sacerdot. No vaig conviure íntimament amb cap dona. Ara el món se’m va capgirar i també els dubtes sobre el celibat i la castedat. Poc a poc, sense adonar-me’n la presència de la Míriam se’m va fer necessària.   Un dia abans de l’alliberament de la nostra clausura obligada em vaig declarar i ella ho va acceptar. Però amb la condició  que fes un pas definitiu sobre la meva carrera eclesiàstica.   

Males llengües n’hi ha a tot arreu. No sé com se’n van assabentar. Abans de Reis ja em van cridar perquè baixés al Bisbat. Em van acusar de sacrilegi. Fart de tanta comèdia els vaig dir que em volia deseixir. Per no haver de fer cap explicació vam decidir  que callaríem tots plegats i deixés de  ser capellà. 

Actualment visc en un  poble de la costa. Aigua i sol. M’he casat amb la Míriam i he adoptat el Joaquim. Ara som de veritat una ben avinguda i feliç família. 

1ª REFLEXIO: QUÈ PENSEU SOBRE QUE ELS CAPELLANS ES PUGUIN CASAR I FORMAR UNA FAMÍLIA?

2ª REFLEXIÓ: TAMBÉ LES MONGES? 

Miquel Pujol Mur

SOLITUD SACERDOTAL I

 Mossèn Romà, és assegut a la primera fila de bancs, de l’església de Sant Honori de les Altes Cimes. El temple, és un xic adornat per les Festes de Nadal. Però, tota la sala és buida. De cop, s’obre la porta amb el seu clàssic crec. Entra una dona amb un cotxet. S’asseu, sense fer soroll, tres files més enrere.

Mossèn Romà, sense abandonar els seus pensaments, la saluda amb un breu moviment de cap. La dona calla, mentre mou lentament el cotxet. Ell continua amb les seves ombrívoles idees. Com ha pogut anar a raure en tan humil i llunyana església, apartada de tothom. 

Ho recorda tot com un mal somni i el fereix íntimament pensar en el fet succeït fa pocs mesos. Era un capellà exitós. Havia estat de vicari en ’esglésies molt importants. Tenia una llicenciatura, un màster a més d’un gran prestigi en el món de les Arts, sobretot del romànic. El seu futur immediat era regir un Museu dels més importants del Capitoli. Tothom, el veia com un important membre del Vaticà. Segons com, podia arribar a ser un interlocutor del Sant Pare, també molt entusiasta de l’Art Medieval. A més, és encara molt jove, tal vegada quasi quaranta anys més jove que qualsevol altre membre de la Junta de Museus. 

I ara, què ? Tot va començar una tarda en una recepció a l’Arquebisbat. Una reunió amb les persones més importants i riques de la zona. Tal vegada, tot el va superar, fins i tot, el seu envaïment per haver arribat a tal posició.  Va pecar, potser a causa el xampany, potser l’eufòria del moment. Per què no dir-ho la seva pròpia prepotència.

L’Arquebisbe mostrava als convidats una imatge que feia poc s’havia restaurat. Ell, idiota dels idiotes, va interrompre la dissertació dient amb veu alta:

¾    Caram, Arquebisbe!– Així mateix sense respectar qualsevol fórmula del protocol.- Com pot dir que aquesta imatge és romànica? No s’adona per la expressió de la cara de la Verge i el Nen que és gòtica? A tot tirar del segle XV o XVI. Només és una mala imitació.

La mirada del Bisbe va ser fulminant. Ràpidament vaig ser apartat de tots amb l’excusa d’estar enfebrat, potser la COVID.

A l’endemà, tot era dat i beneït. El secretari episcopal em va rebre i amb bones paraules em va donar la sentència.

¾    Veurà mossèn Romà, com què vostè és un gran coneixedor de l’Art Romànic hem pensat fer-lo rector d’una obra romànica de gran valor. Segurament del segle IX. Per tant, pre-romànica. Vostè sabrà refer el patrimoni dels nostres avantpassats. Li donem permís per fer excavacions i avaluar el seu valor com a tresor religiós i humanístic.

De res van servir les meves disculpes. Ara, soc el rector de Sant Honori, a perpetuïtat. 

La meva ànima va rodolar per terra quan vaig arribar a aquest poble. Una filera de quatre cases, velles i ruïnoses, i l’església vella i amb força mal estat. Feligresos, uns vint escampats en masies, la més propera a deu quilòmetres. Al poble, hi viu una dona vella que ha marxat a passar les Festes nadalenques amb la família i que hi ha dubtes de que torni. També, hi viuen la dona i el nen que han entrat a l’església.

Mossèn Romà torna a la realitat i allunya els mals pensaments. Mira a la jove i pensa: Pobra noia, jove i amb una criatura prou bonica. Una tarda va venir a confessar-se i a  explicar les seves penes. Més aviat a esplaiar-se i descarregar la ment. Va creure en un home i quan li va anunciar joiosa  que estava prenyada, va assabentar-se de que era casat i tenia tres fills. Sola en el món, l’única solució va ser tornar al poble, a casa dels avis, ja morts. Treballar -per malviure- un petit tros de terra i criar una mica de bestiar. Ajudar en les altres cases. Alguna vegada satisfer els desitjos sexuals del pare de la criatura, a canvi de diners. No podia menysprear cap ajuda de ningú. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

LA CRISTINA I EL CINEMA

 Em dic Jaume i soc un estudiant de postgrau a punt de fer el projecte final. Per ajudar-me a pagar certes despeses, faig classes de matemàtiques a altres companys de classes inferiors. Va ser una recomanació del meu tutor. 

Cada matí vaig a esmorzar a la cafeteria del recinte universitari. M’agrada el servei. També el poder parlar una mica, de vegades molt poc, amb la Cristina. La noia va acabar els estudis d’Empresarials, però el pare la té lligada al negoci de la cafeteria. Una mà més ajuda a tirar endavant l’empresa i la noia ha de servir taules i atendre els clients. Jo li faig certa broma i m’adono que l’accepta amigablement. Un dia, repassant la cartellera del diari vaig veure anunciada una pel·lícula molt interessant. La Cristina, en aquell moment em posava l’esmorzar a la taula i, vaig comentar en veu alta:

¾    Caram, quina peli. L’he d’anar a veure.

Em va mirar i va dir:

¾    A mi també m’agrada el cine. Aquesta sembla força interessant. Podríem anar-hi junts. Les meves amigues prefereixen anar a ballar. Li diré al pare que surto amb elles i t’acompanyaré. Què et sembla?

Què podia contestar a una mossa que m’havia begut l'enteniment.

¾    Doncs si estarà força bé. A les sis davant del cinema.

¾    D’acord!

Només va poder contestar-me tan curtes paraules, quan la veu del pare va cridar:

¾    Cris, hi ha taules esperant per la comanda. Hi ha més clients. Eh! 

Abans de les sis estava davant del cinema. Ja havia comprat les entrades per als dos i esperava nerviós que no em fallès. Quan mancaven cinc minuts, va aparèixer corrent per una cantonada. Amb pressa vam entrar abans que comencés la projecció. Només vaig poder veure-la d’esquitllada però, si és bonica en el bar vestida de cambrera, aquella tarda amb un vestit més normal, em vaig acabar d’enamorar. 

Van anar al cinema junts en diverses ocasions i a veure diferents pel·lícules, “el nostre bon rotllo” va ser admirable. Mai ens vam sobrepassar. Bé, un petó no fa mal a ningú i, les mans de vegades corren lleugeres. Però, poca cosa més. Em va semblar que hauria caminat per mal camí. 

Un matí, com sempre, vaig entrar a la cafeteria i no la vaig veure. De seguida vaig escoltar la veu del pare que em cridava. Vaig anar fins la barra a escoltar què em volia dir:

¾    Sí.

¾    Jaume, preferiria que no tornessis. La Cristina, va a casar-se amb un noi estranger de bona família. Està tot disposat per a la boda. No li mancarà res a la vida. No serà mai més una esclava del bar. Per evitar mals entesos, no et vull veure més.

¾    Però, no podria parlar amb ella.

¾    No!. - Així de breu i tallant va ser la seva resposta.

Amargat i certament decaigut em vaig submergir en els estudis, Tampoc vaig tornar al cinema. Vaig acabar el projecte i vaig quedar-me a la Universitat com a mestre ajudant d’un catedràtic, i així, començar la Carrera, per un dia arribar a ser-ho. 

Ha passat un any des de tot plegat. Una nit, una sobtada trucada em va sobresaltar. La veu també m’ha sorprès i més quan l’he reconeguda. El pare de la Cris. M’ha dit tot seguit:

¾    Jaume, em vaig equivocar. El matrimoni de la Cris ha estat molt diferent al que la família somniava. La Cris, s’ha divorciat d’un miserable i mala persona. Esta aquí i m’ha dit, més aviat, cridat: El que vas espatllar tu, mira si ho pots solucionar. Ja! Vols veure-la? Crec que no t’has casat ni vius amb cap dona. Perdona’m.

M’he quedat immòbil. Sense saber que respondre. Mut i amb el cor bategant fortament, amb un ritme massa ràpid. Només he sabut respondre:

¾    Demà a les sis, al cinema.

Miquel Pujol Mur

 

Miquel Pujol Mur