Mossèn Romà allunya els seus negres pensaments i torna a la realitat. S’aixeca i, lentament s’acosta a la dona. S’ajup i acarona la galta de la criatura. Aleshores, dirigint-se a la dona i diu:
¾
Míriam,
què faràs aquestes festes tota sola? En aquest poble, hi quedem tu i jo. A més la, neu ens ha deixat
isolats.
¾
Què
vol que faci? Resistir. Cuinar, encendre el foc per no gelar-nos. Cuidar del
Joaquim, pobre criatura, i passar l’estona com pugui. Ja sap mossèn com són els
meus pensaments. Avorrits. Fins que un dia em cansi de tot i faci una
barbaritat.
¾
No,
filla, no vagis per aquest camí.
El mossèn torna a quedar pensatiu.
¾
Et
dono la raó: isolats, aïllats i perduts. No crec que ningú plori per nosaltres.
La neu ho cobreix tot. Què et sembla si agafes de casa teva el necessari? Jo
cuido del nen mentrestant i, passem el Nadal junts a la rectoria. Res no ha de
passar entre nosaltres només conviure. No creguis cap altra cosa.
¾
A
la rectoria diu, mossèn? Gran i freda a més no poder. Necessitaríem cremar un
bosc sencer. A casa meva, petita, amb poca llenya l’escalfem. Es veu mossèn que
no ha estat mai pobre-pobre. S’ha d’estalviar de tot.
Em va semblar força bé. Sincerament
he de dir que fins aquell moment no havia tingut cap tipus de desig per ella, només
una simple amistat. Ni això tan sols, veia en ells unes persones que necessitaven
ajuda moral. Però aleshores va telefonar el secretari episcopal que em va saludar
amb veu mofeta:
¾
Què
com va el Nadal amb molta neu i poca gent? Clar, tan amunt.
Li vaig contestar:
¾ Força bé. Aquí com la Sagrada Família. – I vaig penjar de cop.
Vam prendre de la casa parroquial les coses més imprescindibles i em vaig traslladar a viure a casa seva. Al carrer poc faltava per a un metre de neu. La pista de terra per arribar al poble estava tallada per una esllavissada. L’habitacle era vell però, la Míriam havia condicionat un parell de habitacions per viure, protegides del fred. De seguida, em vaig adonar que el món en aquell espai i amb la seva presència, era completament diferent a tota la meva existència. Els meus pares van morir en un accident i els parents més pròxims van decidir que el millor seria que visqués en un internat religiós. De l’internat, vaig entrar directament al seminari on vaig estudiar per a desprès consagrar-me i fer-me sacerdot. No vaig conviure íntimament amb cap dona. Ara el món se’m va capgirar i també els dubtes sobre el celibat i la castedat. Poc a poc, sense adonar-me’n la presència de la Míriam se’m va fer necessària. Un dia abans de l’alliberament de la nostra clausura obligada em vaig declarar i ella ho va acceptar. Però amb la condició que fes un pas definitiu sobre la meva carrera eclesiàstica.
Males llengües n’hi ha a tot arreu. No sé com se’n van assabentar. Abans de Reis ja em van cridar perquè baixés al Bisbat. Em van acusar de sacrilegi. Fart de tanta comèdia els vaig dir que em volia deseixir. Per no haver de fer cap explicació vam decidir que callaríem tots plegats i deixés de ser capellà.
Actualment visc en un poble de la costa. Aigua i sol. M’he casat amb la Míriam i he adoptat el Joaquim. Ara som de veritat una ben avinguda i feliç família.
1ª REFLEXIO: QUÈ
PENSEU SOBRE QUE ELS CAPELLANS ES PUGUIN CASAR I FORMAR UNA FAMÍLIA?
2ª REFLEXIÓ:
TAMBÉ LES MONGES?
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada