Aquesta tarda he sabut la seva mort, força silenciada a tothom, només era l’amistançada del noi. La mare havia impedit momentàniament el matrimoni, malgrat s’estimessin intensament.
L’han enterrat aquest matí. Males veus diuen que s’ha emportat el seu tresor amb ella. Però si de veritat hi havia un tresor, què millor que el seu amic fidel de sempre, per aprofitar-se’n.
El cementiri és a dalt del pujol que s’alça a ponent del poble. La tarda anuncia una nit fosca i freda. Jo, murri dels murris, espero la foscor per entrar-hi saltant el mur. Una anècdota se’m fa present, l’he escoltat fa poc: “Si els de dintre no poden sortir i, els de fora no volen entrar, per què tan altes parets.
Des del meu amagatall, escolto una
parella d’homes que parlen entre ells:
¾
Saps
qui s’ha matat aquest matí?
¾
No!
Qui? Algun conegut?
¾
Sí,
l’Hèctor. El fill de la casa gran. Pobre gent. Primer fa dos anys el pare, un
faldiller acabat i mala persona. Ahir, l’Ester, la companya i un àngel de
bondat, malgrat tot. Ara el noi, l’hereu. Segons males veus, no ha superat la
mort de la mossa.
¾
No
anava amb una noia jove que havia servit a la casa i desprès va acabar de puta?
¾ Sí. Però, es veu que l’estimava de debò i s’hi volia casar. A mes, tenien una mala peça al teler, la mare del xicot. L’odiava de veritat, amb tota la seva ànima, no podia perdonar-li allò amb el seu home. La veritat el mal nascut era ell i no crec que ella, l’esposa, ho ignorés. L’orgull i els diners són una arma massa poderosa, noi.
Quan la lluna ha il·luminat la terra, he obert la porta de ferro. He tallat el cadenat amb unes tenalles. Seguint un del passadissos, en poc temps he trobat la tomba. La terra encara és tova i aviat he pogut entrar en el túmul funerari. Era el sepulcre familiar. A un costat hi havia el taüt del cabronàs del pare i a l’altre, una simple caixa de fusta molt prima. No s’hi havia gastat gaire calers, la senyora, per enterrar qui hauria estat la seva futura jove.
En pocs moments, he trencat la tapa.
Horror del horrors! He entès, a primer cop de vista, quin era l’estimat tresor
de l’Ester. Al costat del seu cos ensangonat, jeia el cos d’un nen nonat.
Esgarrifat, he trepat cercant la sortida i l’aire lliure. Però en arribar a dalt
m’he adonat de dues ombres al costat del forat de sortida. Una és la figura
femenina d’una dona gran que sé de memòria qui és. L’altre d’un home fort, vestit
de negre, en qui reconec un guàrdia de seguretat del prostíbul. Aixeco el cap i
la dona diu:
¾ Ja!
La dalla ha complert la seva missió. Un cop sec i el meu cap ha rodolat a dintre la tomba. El meu cos l’ha seguit. Mentre encara tenia consciència, la meva oïda ha captat dos missatges:
Una veu, que prou coneixia que em
deia:
¾ Amic meu, protegiu-me per sempre.
Una altra, la de la dona, que deia :
¾ Demà vindrà el camió de l’encofrat, ho reomplirà tot. Al damunt construirem el mausoleu del meu estimat fill.
A casa dels poderosos s’amaguen, petites o grans tragèdies, per així ignorar molts pecats amagats.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada