SOLITUD SACERDOTAL I

 Mossèn Romà, és assegut a la primera fila de bancs, de l’església de Sant Honori de les Altes Cimes. El temple, és un xic adornat per les Festes de Nadal. Però, tota la sala és buida. De cop, s’obre la porta amb el seu clàssic crec. Entra una dona amb un cotxet. S’asseu, sense fer soroll, tres files més enrere.

Mossèn Romà, sense abandonar els seus pensaments, la saluda amb un breu moviment de cap. La dona calla, mentre mou lentament el cotxet. Ell continua amb les seves ombrívoles idees. Com ha pogut anar a raure en tan humil i llunyana església, apartada de tothom. 

Ho recorda tot com un mal somni i el fereix íntimament pensar en el fet succeït fa pocs mesos. Era un capellà exitós. Havia estat de vicari en ’esglésies molt importants. Tenia una llicenciatura, un màster a més d’un gran prestigi en el món de les Arts, sobretot del romànic. El seu futur immediat era regir un Museu dels més importants del Capitoli. Tothom, el veia com un important membre del Vaticà. Segons com, podia arribar a ser un interlocutor del Sant Pare, també molt entusiasta de l’Art Medieval. A més, és encara molt jove, tal vegada quasi quaranta anys més jove que qualsevol altre membre de la Junta de Museus. 

I ara, què ? Tot va començar una tarda en una recepció a l’Arquebisbat. Una reunió amb les persones més importants i riques de la zona. Tal vegada, tot el va superar, fins i tot, el seu envaïment per haver arribat a tal posició.  Va pecar, potser a causa el xampany, potser l’eufòria del moment. Per què no dir-ho la seva pròpia prepotència.

L’Arquebisbe mostrava als convidats una imatge que feia poc s’havia restaurat. Ell, idiota dels idiotes, va interrompre la dissertació dient amb veu alta:

¾    Caram, Arquebisbe!– Així mateix sense respectar qualsevol fórmula del protocol.- Com pot dir que aquesta imatge és romànica? No s’adona per la expressió de la cara de la Verge i el Nen que és gòtica? A tot tirar del segle XV o XVI. Només és una mala imitació.

La mirada del Bisbe va ser fulminant. Ràpidament vaig ser apartat de tots amb l’excusa d’estar enfebrat, potser la COVID.

A l’endemà, tot era dat i beneït. El secretari episcopal em va rebre i amb bones paraules em va donar la sentència.

¾    Veurà mossèn Romà, com què vostè és un gran coneixedor de l’Art Romànic hem pensat fer-lo rector d’una obra romànica de gran valor. Segurament del segle IX. Per tant, pre-romànica. Vostè sabrà refer el patrimoni dels nostres avantpassats. Li donem permís per fer excavacions i avaluar el seu valor com a tresor religiós i humanístic.

De res van servir les meves disculpes. Ara, soc el rector de Sant Honori, a perpetuïtat. 

La meva ànima va rodolar per terra quan vaig arribar a aquest poble. Una filera de quatre cases, velles i ruïnoses, i l’església vella i amb força mal estat. Feligresos, uns vint escampats en masies, la més propera a deu quilòmetres. Al poble, hi viu una dona vella que ha marxat a passar les Festes nadalenques amb la família i que hi ha dubtes de que torni. També, hi viuen la dona i el nen que han entrat a l’església.

Mossèn Romà torna a la realitat i allunya els mals pensaments. Mira a la jove i pensa: Pobra noia, jove i amb una criatura prou bonica. Una tarda va venir a confessar-se i a  explicar les seves penes. Més aviat a esplaiar-se i descarregar la ment. Va creure en un home i quan li va anunciar joiosa  que estava prenyada, va assabentar-se de que era casat i tenia tres fills. Sola en el món, l’única solució va ser tornar al poble, a casa dels avis, ja morts. Treballar -per malviure- un petit tros de terra i criar una mica de bestiar. Ajudar en les altres cases. Alguna vegada satisfer els desitjos sexuals del pare de la criatura, a canvi de diners. No podia menysprear cap ajuda de ningú. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur