Què va ser primer, el sobre o el telèfon? Tinc molts dubtes. El meu home no hi és. Després he recordat que, com molts matins, ha sortit a córrer. Deu haver trobat algun amic i, sense adonar-se’n se li farà tard. Però, jo he d’anar a treballar i no puc perdre temps. Damunt la taula un sobre blanc, m’ha estranyat. El meu home no és de deixar papers sense controlar: interessen o a la paperera. L’he agafat, que no sigui una cosa meva. En aquest moment ha sonat el telèfon. Despenjo i una veu desconeguda em pregunta:
¾
Senyora
Ametller?
¾
Sí!
- responc amoïnada.- Què vol?
¾
Soc
dels Mossos. Un cotxe la vindrà a recollir. El seu marit ha sofert un accident.
¾
Que
és greu? Per què em telefonen?
¾
Ja
li explicarem.
Aleshores, veig els llums blavosos
d’un cotxe patrulla. Esparverada, baixo per les escales. El meu neguit és tan
gran que m’impedeix esperar l’ascensor. Surto al carrer, mig ofegada. El cotxe
ja té la porta oberta i el Mosso em convida a pujar. Pregunto:
¾
Què
ha passat?
El mosso em respon:
¾
Nosaltres
no en sabem res. Només ens han donat la seva adreça per venir a buscar-la i
prou.
En un moment em venen a la memòria les
paraules d’un llibre que estic llegint. “Quan pateixo un xoc emocional molt
fort, és el meu cos qui reacciona”. Jo, ho he fet ràpidament amb pensaments plens
de desgràcia. Malgrat que el dia és esplendorós. En un dia així haurien d’estar
prohibides les malifetes.
Hem arribat a l’estació del Nord. A
un tren li han fallat els frens i s’ha estavellat brutalment contra un altre comboi
estacionat a la via.
Un caporal s’ha presentat:
¾
Caporal
Puig. Em sap molt greu però ens agradaria que reconegués un cadàver. Potser sigui
el seu marit
¾
S’equivoquen.
El meu home ha anat a córrer al parc. Sempre fa el mateix recorregut, el
trobaran de seguida.
¾
Si
us plau senyora, només serà un segon; per sortir de dubtes.
Quan entro al malmès vagó m’ha sobtat veure l’Eduard. Què pot fer ell també al tren? Treballa a la Universitat. Però el caporal no m’ha deixat ni saludar-lo. El meu crit s’ha hagut de sentir en tota l’estació. El meu home travessat amb una espècie de biga de ferro despresa del sostre. Mes, no era només això, un altre cos era a sota del seu. Un cos femení que aviat he sabut qui és. He reconegut els cabells platinats de la Nené. La seva posició era inequívoca, dues persones complint els seus desitjos carnals. Tots dos, travessats per la mateixa peça del tren. Ara, he comprès la presència de l’Eduard. He mirat horroritzada els dos morts. Després he alçat la vista en direcció seva. Aleshores, m’he adonat que a la mà, hi porta un sobre similar al de la taula de casa meva. El meu cos ha reaccionat com sempre en situacions sobtades, m’he desmaiat.
Miquel
Pujol Mur
