Neva profusament. El castell de
Saldes està pràcticament cobert de neu. Fa un fred horrorós. Els sentinelles,
procuren està força arrecerats als murs, protegint-se amb tots el mitjans
d’abric possibles. Els torns, s’ha reduït a la meitat de temps, perquè els
homes puguin escalfar-se sovint en la gran llar de foc del cos de guàrdia. Els
remolins de neu s’aixequen contínuament, per caure a plom, de nou, amb un fort cop.
A la sala gran, o dels senyors,
s’han tapat tot els finestrals amb grans fustes i posant trossos de pell per
taponar les escletxes. Grans tapissos protegeixen les parets donant color a
l’estança. Al mateix temps que milloren positivament la temperatura. Els més
joves, tant noies com nois, intenten mitjançant el ball mantenir la calor amb els
moviments. Sinó s’haurien de arraulir sota les mantes i les pells que cobreixen
el terra dels llocs destinats per dormir a la gran sala. La llar de foc es
manté encesa.
El senyor de Pinós se’n penedeix
d’haver marxat del castell de Bagà, en la seva rutinària ronda mensual per tots els seus castells. Bagà, era Bagà, el
millor castell enclavat dins de la vila. Però, segons havia après del seu pare
visitar-los era la manera de mantenir les guarnicions en forma i al mateix
temps que els castlans tinguessin cura de les fortificacions. Des de la terrassa no es veia la petita ermita
de Santa Maria totalment coberta i, més semblant a un monticle nevat que a un
edifici religiós.
De sobte, un crit ressona per les
estances del castell. Una demanda d’auxili feta a plena boca per una gola
petita. Els guardes de la porta
principal observen una figura petita tota vestida de pells i quasi
coberta per la neu. Avança tentinejant, patina i cau moltes vegades, però portat
per una gran decisió, s’aixeca i camina unes passes més, cau i torna a
aixecar-se. L’agafen i l’entren a l’escalfor del cos de guàrdia. Un noi petit tremolós
i neguitós que, entre sospirs, sembla
voler dir la necessitat en què es troba la seva gent.
El senyor de Pinós, commogut
baixa i mira el noi. Aquest adonant-se’n,
ajunta les mans i aguantant el fred, el respecte i les seves ferides cames,
exclama:
¾ Senyor ajudeu els vostres súbdits de la Palomera. Al cantó de la serra d’Ensija, la tempesta ha estat molt més forta. Una allau ha tapat els camins. La majoria dels homes són malalts i les dones prou feina tenen a guarir-los. Els udols dels llops cada cop són més propers. Sembla tanmateix que endevinin la nostra debilitat. Senyor, compassió, envieu-nos un metge i soldats, També aliments, farina per poder fer pa i llenya per cuinar-lo. El ramat també és necessitat d’herba ja que no pot sortir a pastar, tot arreplegat a la balma. Senyor, pietat. Ajudeu-nos per Crist, nostre senyor i, ell us ho compensarà!
¾ Has baixat a peu des del vostre campament.
¾
Senyor,
no podia fer res més. El meu pare, el nostre cap, també està malalt. Com volíeu
fer-ho! Avall entre neu i roques. El camí també està cobert per la neu i el
glaç.
El baró de Pinós de seguida va enviar el metge, el capellà, soldats i ajuda per a la gent de la muntanya. Tot va poder solucionar-se. A més els va fer tenir dos representants en el consell de Saldes, on prenien decisions sobre la contrada. Però, els hi va prendre una cosa molt important. Meravellat pel valor, el coratge i la fe del missatger, el va afegir a la seva cort. No podia deixar, que un noi que havia mostrat tants valors en el seu interior, no fos el seu col·laborador i amic. Hi ha moltes traïcions i molts traïdors dintre dels palaus. Anys després va ser nomenat lloctinent del domini de Pinós i l’home de confiança del baró. Se’ns parla que un seu descendent va manar a la Baronia, com a senyor.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada