L’aula queda sobtadament a les fosques. Encara el primer company no ha iniciat la lectura del seu escrit. Ha estat insospitat, de cop; ara no ens podem veure les cares a causa de la negror que impera a la sala. El cel és fosc, apagat, opac, com si mai hagués existit la llum.
Un gemec! No sabem exactament d’on
surt, s’escolta en un racó. Ignoren el seu significat. No sabem si pot ser
d’algun animal ferotge o és l’estructura que clama noves inversions. El més entès, per no espantar a ningú, diu:
¾ Calma, calma. No passa res; en un moment s’obrirà la llum i tots podrem sortir. No fos que ara amb les presses provoquéssim alguna caiguda, a l’intentar fugir d’aquesta trampa.
Hi ha qui mira empènyer la porta i obrir-la, però la nostra força no és suficient. La porta es resisteix encaixonada entre el sostre i les parets.
Mirem al riu. Les aigües baixen amb molta força i envestint els embornals rectangulars del pont, salten per damunt. El caos impera en una ciutat de llums apagats. Hi ha gent a l’altra riba del riu. Fan senyals perquè escapem però, la maleïda porta es nega a obrir-se. Comencen a baixar cotxes amb els llums encesos però, navegant com petites barques sense pals ni veles.
L’aigua ens ve de cara. Saltarà la barana? Espantats resem, fins i tot, el menys creient, al Senyor, perquè ens a salvi de la fúria freda. Curiós és que quan el necessitem sempre ens en recordem!
Fent un gran esforç obrim la porta de la terrassa, que com proa de navili fugint d’un maligne sortilegi, enfila riu amunt. Cridem: ( al·leluia- hosanna). Creient que com en un miracle l’aigua deixarà de caure. Però, inopinadament s’ha obert el cel i un enorme raig de foc ha il·luminat el firmament. La pluja ha inundat l’estança però tanmateix ha deixat de ploure.
El llamp ens ha encegat completament. Hem passat de la negror a la llum i viceversa per tornar a la foscor total. Només som unes cares blanques amb uns ulls esbatanats de por, que demanen clemència de tots el pecats comesos durant la vida.
No sabem cap on córrer per salvar-nos, perduts novament en la nostra por. Uns cruixits estridents ens mostren que la porta és oberta penjant de les frontisses. Fugint ens encabim en l’aparell dels mals sorolls. No funciona. Una idea filla de la reflexió, vella i oblidada, ens recorda que l’estri és perillós en certs moments. Ajudant-nos els uns als altres, com bons germans, segons el grau de necessitat, baixem l’escala i finalment arribem a la planta baixa. Els nostres crits demanant auxili són incessants.
L’aigua s’escorre pels finestrals. Xapotegem No deixem de mirar al riu. Torna el seu recorre habitual, suau i amic, però les seves tèrboles aigües, fa poc amenaçadores, ens demanen ser prudents i a més, respectar-lo. Fins i tot, els ànecs tornen a les seves raconades. Ens asseiem i els raigs del sol primaveral ens acaronen, amagant la nostra debilitat i por.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada