LA CRISTINA I EL CINEMA

 Em dic Jaume i soc un estudiant de postgrau a punt de fer el projecte final. Per ajudar-me a pagar certes despeses, faig classes de matemàtiques a altres companys de classes inferiors. Va ser una recomanació del meu tutor. 

Cada matí vaig a esmorzar a la cafeteria del recinte universitari. M’agrada el servei. També el poder parlar una mica, de vegades molt poc, amb la Cristina. La noia va acabar els estudis d’Empresarials, però el pare la té lligada al negoci de la cafeteria. Una mà més ajuda a tirar endavant l’empresa i la noia ha de servir taules i atendre els clients. Jo li faig certa broma i m’adono que l’accepta amigablement. Un dia, repassant la cartellera del diari vaig veure anunciada una pel·lícula molt interessant. La Cristina, en aquell moment em posava l’esmorzar a la taula i, vaig comentar en veu alta:

¾    Caram, quina peli. L’he d’anar a veure.

Em va mirar i va dir:

¾    A mi també m’agrada el cine. Aquesta sembla força interessant. Podríem anar-hi junts. Les meves amigues prefereixen anar a ballar. Li diré al pare que surto amb elles i t’acompanyaré. Què et sembla?

Què podia contestar a una mossa que m’havia begut l'enteniment.

¾    Doncs si estarà força bé. A les sis davant del cinema.

¾    D’acord!

Només va poder contestar-me tan curtes paraules, quan la veu del pare va cridar:

¾    Cris, hi ha taules esperant per la comanda. Hi ha més clients. Eh! 

Abans de les sis estava davant del cinema. Ja havia comprat les entrades per als dos i esperava nerviós que no em fallès. Quan mancaven cinc minuts, va aparèixer corrent per una cantonada. Amb pressa vam entrar abans que comencés la projecció. Només vaig poder veure-la d’esquitllada però, si és bonica en el bar vestida de cambrera, aquella tarda amb un vestit més normal, em vaig acabar d’enamorar. 

Van anar al cinema junts en diverses ocasions i a veure diferents pel·lícules, “el nostre bon rotllo” va ser admirable. Mai ens vam sobrepassar. Bé, un petó no fa mal a ningú i, les mans de vegades corren lleugeres. Però, poca cosa més. Em va semblar que hauria caminat per mal camí. 

Un matí, com sempre, vaig entrar a la cafeteria i no la vaig veure. De seguida vaig escoltar la veu del pare que em cridava. Vaig anar fins la barra a escoltar què em volia dir:

¾    Sí.

¾    Jaume, preferiria que no tornessis. La Cristina, va a casar-se amb un noi estranger de bona família. Està tot disposat per a la boda. No li mancarà res a la vida. No serà mai més una esclava del bar. Per evitar mals entesos, no et vull veure més.

¾    Però, no podria parlar amb ella.

¾    No!. - Així de breu i tallant va ser la seva resposta.

Amargat i certament decaigut em vaig submergir en els estudis, Tampoc vaig tornar al cinema. Vaig acabar el projecte i vaig quedar-me a la Universitat com a mestre ajudant d’un catedràtic, i així, començar la Carrera, per un dia arribar a ser-ho. 

Ha passat un any des de tot plegat. Una nit, una sobtada trucada em va sobresaltar. La veu també m’ha sorprès i més quan l’he reconeguda. El pare de la Cris. M’ha dit tot seguit:

¾    Jaume, em vaig equivocar. El matrimoni de la Cris ha estat molt diferent al que la família somniava. La Cris, s’ha divorciat d’un miserable i mala persona. Esta aquí i m’ha dit, més aviat, cridat: El que vas espatllar tu, mira si ho pots solucionar. Ja! Vols veure-la? Crec que no t’has casat ni vius amb cap dona. Perdona’m.

M’he quedat immòbil. Sense saber que respondre. Mut i amb el cor bategant fortament, amb un ritme massa ràpid. Només he sabut respondre:

¾    Demà a les sis, al cinema.

Miquel Pujol Mur

 

Miquel Pujol Mur