L’edifici és força antic, tal vegada un centenar d’anys. En passar l’entrada de seguida es veu la porta de l’ascensor. S’hi l’edifici és antic, l’ascensor deu ser de la mateixa època. Porta de reixa i tot ell pintat de negre. Una prova de que hi ha elements de fabricació antiga que perviuen molts anys. A un costat una regleta conté el número dels pisos indicats per uns botons de porcellana amb els números marcats en negre.
Esperant l’ascensor que baixa lentament amb un soroll de ferros rovellats, hi ha una dona. La seva edat, per la seva fesomia, la podrien establir en una quarantena d’anys. Però el seu aspecte, la seva roba, són contradictòria a la seva edat. Sota l’abric, es veu una samarreta de coloraines vermelles i verdes, molt escotada, una mini faldilla, unes mitges negres i unes vambes grogues. Els cabells, arrissats a l’estil “afro”, són de color blavós.
Mentre espera, de sobte s’obre la porta del carrer i entra un home, també de la mateixa edat. Vesteix esportivament sense cap extravagància. Es nota que els cabells comencen a tirar-se enrere i, el gris inicia el seu procés de blancor.
Es mira la dona una vegada i sorprès,
repeteix la seva mirada. En els seus ulls es nota que recorda qui és la dona. I
exclama:
¾
La
Cristineta de les cues llargues. Oi? Quin canvi!
La dona se’l mira, de primer no el
reconeix però, s’adona d’una cicatriu en el front, a prop de les celles.
¾
El
Pere, del cop de pedra?- Pregunta, amistosa.
¾
Just,
el teu veí i company de col·legi. Noia, no t’hauria conegut.
¾
Han
passat molt anys. A veure vint-i-escaig, no?. Érem tot just uns adolescents.
¾
Tu
vas marxar molt jove del barri. Jo, encara vaig trigar una mica més. Mig any,
aproximadament.
¾
Sí!
No els podia aguantar més, als de casa i, no creguis encara ara, tampoc. Me’n
vaig anar a París, al món de la moda. Vaig conèixer un pintor i vaig ser la
seva model, la seva musa i la seva amant. Em vaig endinsar totalment en el món
bohemi de la capital. Vaig aprendre tant, que fins i tot, vaig fer una
exposició de quadres meus. Va ser el trencament amb l’home. No suportava el meu
èxit. No va exposar mai cap de les seves obres. Després me’n vaig anar a
Califòrnia, amb una colla d’artistes de tot tipus. He tornat a mostrar les
meves pintures i han tingut força venda. Ara torno a la Acadèmia d’Art com a
professora i artista. Però, i tu, què? Estudiaves?
¾
Em
vam donar una beca en una Universitat alemanya. Vaig acabar la carrera i em
vaig casar. Després em va sortir una feina per voltar d’un país a un altre,
d’un laboratori a un altre. Ens vam separar. La meva ex va dir-me que ella
volia establir-se en un lloc i tenir fills. No fer de rodamóns. Va casar-se i
té dues criatures precioses. Encara som amics. Després n’he conegut d’altres, què
vols d’un home jove i amb diners, sense res que el lligui? Però sense arribar a
res. Avui què, amb la família?
¾
No
els suporto. El pare i la mare com sempre discutint qui és el que mana. L’àvia,
el dia del dinar de Nadal, assenyalant-me la meva germana i les seves filles.
Em diu: Veus, Cristina, la Raquel si que ho ha fet bé. Veus que maques les
nenes? Tu, tants homes i cap llavor. Ai, Cristina, en què pensaves?
¾
Ostres,
noia això sembla a casa meva. El meu pare dient-me; el Xavier si que ho ha fet
molt bé. La seva empresa i el seus successors, tot en un paquet. – Amb
menyspreu, va continuar.- Ara què faràs? De professor d’Universitat i, d’aquí
uns anys de catedràtic
Vaig callar i em vaig mossegar la llengua. Que no li ha dit ningú que he hagut de prestar-li molts diners al meu germà, sinó l’empresa s’anava a orris.
La Cristina em mira i em diu:
¾
L’aguantaràs
tot aquest merder. Pares, avis germans i nebots. Molta hipocresia familiar per
començar l’any.
Interromp les seves paraules,
insinuant una idea.
¾
A
veure tu i jo érem “noviets” a l’escola. No ens hem fet mai fàstic l’un a
l’altre. Hem recorregut la nostra vida i no tenim cap lligam enlloc. Tinc una
petita casa a la muntanya. Que et sembla si provem a viure junts?
La Cristina s’ho pensa i ràpidament
contesta:
¾
D’acord
i et prometo traure’m la disfressa. Anava vestida per fer emprenyar la família.
En aquestes, amb un gran
terrabastall arriba l’ascensor. Fum de motor cremat i per últim un cable que
fent guspires, cau damunt de tot.
¾ Te n’adones? Ell tampoc volia que pugéssim.
Han passat quasi quaranta anys d’aquesta la nostra trobada. Avui he acompanyat al meu espòs a la darrera morada. Hem estat molt feliços tots aquest anys. Qui ens havia de dir que un ascensor esparracat ens donaria tanta pau!
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada