La via del tren ha sofert una
esllavissada o, tal vegada algun desaprensiu ha robat uns quants centenars de
metres de fil de coure. Què hi podem fer? En el món en què vivim passen coses
així. Aleshores, ens han posat una línia d’autobusos per acabar de completar el
trajecte. He pujat a l’autobús bastant emprenyat, vaig amb retard. A més, en
entrar, només hi ha un seient buit i, bastant enrere. No m’agrada viatjar al
fons de l’autobús. A més a la part central, sense poder gaudir o maleir els
paisatges, segons estigui solejat o bromós.
No hi ha cap més remei i m’he assegut en l’únic lloc possible. Una noia d’aproximadament la meva edat ocupa l’altre seient. Al veure’m ha somrigut obertament. He de dir-vos que soc una mica esquerp i tancat en les meves coses però, el seu somriure m’ha deixat perplex.
L’autobús ha arrencat
parsimoniosament. Però si abans m’ha sorprès el somriure de la jove del costat,
ara, el cop de colze que m’ha fet m’ha sobtat encara més. Me la miro i em diu:
¾
Què?
Encara no m’has reconegut, Guillem? Quina mala memòria teniu el homes quan ...
Me la miro i ...
¾
Ostres,
l’Esther. Què fas aquí?
¾
Doncs
viure. Sempre he continuat vivint al poble. Tu ets el que va marxar.
Aleshores, un remolí de records
antics, mig oblidats, han renascut a la meva memòria. He respost, mig en veu
baixa:
¾
Tu
i jo vam ser parella. No?
¾
No
te n’amaguis, ara ja no deu ser pecat. Tu i jo ens vam iniciar junts en el sexe,
als setze anys. Recordes quan trapelles que érem? Malgrat que a col·legi els
companys deien que anàvem retardats.
¾
Sí.
Eres tan maca, tan alegre tan ... Ai! No sé què dir més. Eres tan, tan ...
formosa.
¾
Vam
complir el que havíem pactat. Va ser tan romàntic i, a més em vas portar flors.
Te’n recordes que vaig dir-te que fins que sabés, segura, que ho volia fer, no
ho faria? Tu vas acceptar-ho.
¾
Mai
hauria pogut contradir-te. Eres la nineta dels meus ulls. Jo vaig gaudir molt
dels nostres moments íntims. I tu?
¾
La
primera vegada, no. Em trobava estranya. Però, després volava com un ocell en
un cel blau. La mare, ho va notar de seguida i em va avisar: Nena vigila. Ho
feu amb preservatius? Sou molt joves. Esther, si el teu pare ho sabés.
¾
Jo
també vaig ser molt feliç. Va ser la millor època de la meva vida. Els moments
més il·lusionats de tots els que he tingut. Hi havia una innocència per part de
tots dos. Descobríem un nou món.
¾
Vas
desaparèixer, sense dir res.
¾
Al
pare, el van traslladar, a la feina. Mes, et vaig escriure un munt de cartes. Mai
em vas contestar.
¾
No
ho vaig fer perquè no les vaig rebre. Ho he sabut fa poc. Les va guardar la mare en una
calaixera, però les he llegit totes. Gràcies. Ella ens tenia molta por, deia
que érem molt arrauxats.
¾
Què
has fet, fins ara?
¾
Em
vaig casar i tinc un nen preciós, es diu Guillem. No vaig acceptar cap més nom.
La mare feia cada cop de cap. Era l’única que ho sabia.
¾
Esther
he de baixar, he arribat. Adéu. Quan ens veiem un altre cop, parlarem de tot
allò.
Ens hem acomiadat amb un mig petó boca-galta i he baixat de l’autobús eufòric, per haver retrobat un record agradable.
M’he comprat un cotxe per fer el viatge. Les coses del passat, més val no remoure-les massa. Deu ser veritat que els homes, de vegades fugen dels possibles problemes.
La vida és plena de petits moments feliços, que s’han aprofitar per quan arriben els altres, no tan agradables.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada