Ostres, no! L’Adrià. El fill de la veïna. Ja el coneixeu, va una parell de classes, més avançat. Sí, totes ho dieu: Està “cool” M’ajuda amb els deures i, per què negar-ho, ens agradem, però no hem passat a més, unes quantes manetes i, prou.
Va i, em diu: Com que la meva mare ha marxat amb la teva, m’avorria i, he pensat que a tu, et devia passar el mateix. He vingut a veure’t i xerrar una mica.
Passa, passa.- he dit tota cofoia- estic fent el tortell.
Ai! Quina noia més treballadora. Com el fas? Ha respost, tot murri. I l’he portat a la cuina. Que bé que ho fas, això d’amassar-ho tot plegat. He notat el seu alè al clatell i, les seves mans a la cintura. Aleshores, m’he adonat que vaig vestida molt lleugera, d’estar per casa. La brusa és escotada i prima, un xic transparent i els pantalonets, són mínims. M’he girat per dir-li que m’anava a canviar. Al girar-me, els meus llavis, casualment, han ensopegat amb els seus. Com m’ha agradat!! Hi he tornat i, tot seguit amb un munt de carantoines, ens hem petonejat encara més.
Què podia passar? Un noi com un tren i una nena-noia-dona de quasi setze anys: més petons, més abraçades, més moixanes, més, més, més i molt més. La brusa em neguitejava, els mini pantalons, també i, la seva roba també. Al saló, el sofà ha estat el confident de les nostres carícies. Però, la dona de quasi setze anys, va fer servir el cap i, quan s’apropava el tren, al seu destí final he dit: No!!No!!
Aleshores he sentit com un soroll a la porta, potser la mare.- He exclamat esparverada.- I la màquina, decebuda ha parat.
M’he desempallegar de l’Adrià, en un tres i no res. Una, ha de ser conscient que l’amor, de vegades porta males conseqüències. Recolzada a la porta del pis he respirat alleujada. Aquella cançoneta un xic babau, i antiga, que deia: No tinc edat per amar-te, ressonava inconscientment dintre el meu cap.
Cansada, estimar també esgota, i una mica neguitosa, me n’he anat al llit i m’he adormit profundament.
La mare ha arribat del seu sarau a les sis del matí i, el pare, mitja hora més tard. Tots dos una mica, per no dir bastant beguts. Han caigut al llit com unes soques i, encara no s’han llevat. He sentit a la mare, anar a buscar aigua a la cuina. Ha fet una exclamació, que més val no repetir, al veure tot escampat de qualsevol manera. La farina per terra, els ous batuts regalimant del marbre, la mantega com oli, el terra enganxós. Quan la vegi, ja li diré. Mama, marona, - en to ben dolç- a la pastisseria, també en fan.
La vostra amiga que us estima, (no em tingueu en compte el que ha passat amb l’Adrià. Està de puta mare) Petonets.
MARTA
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada