Apreciades amigues,
Us escric aquesta carta, tota emprenyada; perquè a qui se li pot ocórrer aquesta malifeta en unes festes tan assenyalades. Doncs, a la meva mare! És que té unes idees, té un “valor” ... Volia posar una cosa més gruixuda, però prefereixo ser educada i, no dir paraules tavernàries. I jo, la víctima!
Mira nena.- m’ha dit. Però al veure el gest molest de la meva cara, ha rectificat el mot i, m’ha dit- Perdona noia! És que no em sé avenir a que aviat compliràs setze anys. Ai, Déu! Com ha crescut la meva filla. Ja és quasi una dona.
Ara, s’ha passat! Però he preferit no dir res. Per tant, he callat. Sabia que continuaria, pel mateix camí. Quan se li fot una cosa al cap, res: com els toros, o les vaques és igual, endavant, cop de banya a dreta i esquerra. Peti qui peti!
Ha continuat amb la seva recurrent idea. Mira aquesta tarda surto amb les amigues, berenarem i després ens n’anirem a sopar, i després, potser al teatre o a fer tabola on sigui. Que a les pobres mares, esbargir-se una mica, també ens convé. Tornaré tard. El teu pare, ja ho has vist aquest matí, tot encorbatat al dinar d’empresa, que acabarà, a tres quarts de quinze.
Tu, has d’estudiar, que les notes han anat justetes aquest trimestre i, he pensat que t’aniria bé, per escampar un xic la boira, entre llibre i llibre, a més, no ho he pogut fer jo aquest matí; ja saps la perruqueria, l’esteticista ... Una, no pot sortir feta un mico. Bé, que no he pogut fer el tortell. Veritat reineta. Oi que el faràs tu, per ajudar a la teva pobre mareta.
L’ànima m’ha caigut als peus. Tot ha rodolat dins el meu cap. Sí, ahir no va fer res, xerrant amb la veïna, (que també hi va, al sopar) de com vestir-se i, què posar-se, per fer goig.
Però, mama ... - He començat a enraonar, mes amb un gest, m’ha tallat i ha continuat amb la seva idea. Cop de banya a la dreta, cop de banya a l’esquerra. Filla, que ja tens quinze anys, quasi setze, has vist a la iaia i m’has vist a mi, fer-lo, tal vegada és hora que comencis tu. Apa, ja t’espavilaràs, a la cuina hi ha de tot. Un ràpid petonet, una carícia a la galta tota mimosa. Un sonor adeu i, ha sortit tancant la porta.
Us ho podeu ben creure, per un cantó, soc una nena, un altre dia, una noia i ara, em tracta de dona. Ai, la mare que la va parir! Ja no m’estic d’emprar paraules fortes, en diria tot un reguitzell. En aquestes, quan he començat a batre els ous, estovar la mantega i barrejar-ho tot, allò que en diuen “estar amb les mans a la massa, han trucat al timbre. Penso: S’ha penedit i ve a ajudar-me.
Continuarà ....
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada