L’Andreu, està assegut a la terrassa del bar, a la plaça Major del poble. Davant seu, damunt la taula hi ha una canya de cervesa, Mira encuriosit la porta de l’Ajuntament, purament, per passar l’estona, i observa la cara de la gent que entra i surt, intentant endevinar en les seves faccions, si el resultat de les gestions que els hi han portat, ha estat favorable. Simplement, és un joc. La seva mirada, també es fixa en les persones que surten de la propera església.
De sobte, un gest de sorpresa es transparenta a la seva fesomia. Aquella dona li recorda a una antiga amistat perduda pel pas dels anys. Fent un ràpid repàs a la memòria, l’evoca: Mare meva! Quants anys han passat.- Comenta, per a si mateix.
Aquesta dona, és la Cristina, la noia que el va enamorar durant l’època escolar. Quants anys han passat!- Es torna a repetir. Contreu el front i intenta calcular el temps transcorregut-: Almenys seixanta, pel cap baix.
Recorda que ella, va marxar amb la seva família a viure a un altre poble. Ara, quant els anys han sembrat d’arrugues els seus rostres, torna a fer volar els seus pensaments cap a la joventut perduda. L’havia estimat, amb el tímid amor de la adolescència i, en molts detalls va notar que era correspost.
La dona no vacil·la al veure’l. L’ha reconegut a l’instant. Amb pas ferm s’acosta a la taula. Mirant-lo als ulls, pregunta:
¾ L’Andreu ? Si no m’equivoco.
¾
Sí!
– Respon, i afegeix.- La Cristina?
¾ Conserves una bona memòria, mestre.- Confirma la dona, asseient-se en una cadira propera.
Mirant-li la cara l’Andreu pensa: Noia, també t’han passat els anys. Però s’adona que encara conserva aquell aire valent i decidit de sempre. Intenta ser amable i enceta una conversació sobre els companys de col·legi; la gran part dels quals ja han passat a millor vida. Això, si és creïble que rere la mort, hi hagi un lloc millor que la terra.
Però la Cristina el torna a sorprendre
quan li posa un dit als llavis i li diu:
¾
Andreu,
no vinc a repassar les necrològiques dels amics traspassats. Crec que és un
pecat que sovint comentem a l’arribar a certa edat. Pensar en el passat, com
una cosa millor. Però, hauríem de pensar en el present i el curt camí que ens
resta d’existència.
¾
Aleshores?-
Pregunta l’home.
¾ Estic informada, per certes amistats, que ets vidu des de fa tres anys. Sé, que era una bona esposa i, la trobes a faltar. El teu fill, ha venut el bar i es trasllada a la capital amb la intenció d’obrir-hi un restaurant de luxe. Et trobes sol i, no vols marxar del poble.
L home queda sorprès de tot el que
sap la Cristina sobre el seu moment vital i respon:
¾ Caram! Estàs ben informada. Jo, en canvi no en sé res de tu.
Continuarà ...
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada