El vaig mirar i el primer que em va sorprendre, va ser notar encara la seva fortalesa física, a més del seu tarannà de persona de bona posició. La seva salutació, em va sobtar per la seva fermesa; una encaixada de mà que em va deixar amb els dits entumits i rígids. Però, el cop a l’esquena que va seguir, em va fer tossir com mai.
Aleshores la seva veu forta i
cridanera em va dir:
¾
Nano
, no et posis així, sembles una mitja figa. Observa’m a mi, soc més dur que un
roure.
¾
Si!
Tens raó. - vaig contestar-li.- Veig que fas força goig. Tot indica que no et
manquen els diners, ni la salut.
¾
Sí,
noi!! Ja m’ho deia la mare. Nen, has nascut amb una flor al cul.
¾
Bé,
la sort és una bona companya, Però crec recordar que a casa vostra els diners
no relluïen gaire. La teva mare venia, en moltes ocasions, a veure a la meva,
per demanar-li un préstec.
¾ Sí, noi! Però els temps canvien. A casa meva anàvem molts fotuts però, en acabar la “mili”, vaig trobar una pubilla ja grandeta, amb un bon patrimoni i, amb el cap ple de pardals, que és encapritxar de la meva ... diguem-ne bona presència. I ja ho veus!
Llavors va obrir-se la porta del
cotxàs que havia aparcat i va sortir una noia d’uns vint-i-dos anys. Me’l vaig
mirar i li vaig preguntar:
¾ La teva filla?
La seva mirada va ser com una llança
que m’entravessés de punta a punta, mirant-me amb mals ulls, em va contestar
amb veu molesta.
¾ No! La meva dona. L’altra, ja va morir.
Aleshores vaig entendre les tres expressions: Fort com un roure, néixer amb la flor al cul i tenir el cap ple de pardals. No vaig poder per més que compadir el meu antic company de col·legi.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada