Dissabte. Vint-i-quatre, més un. Les fogueres. ja són fredes i, els petards minven el seu soroll als carrers del poble, potser esperant a Sant Pere.
No he rebut notícies. El cor se m’alenteix, com premut per una mà, que vol acabar amb la meva existència.
El cervell, se’m capgira i, els pensaments fugen com rates, quan s’enfonsa el navili. Què puc fer? No ho sé!
Quan el cor perd la seva força i, quan el pensament no regeix la nostra raó, aleshores els nervis són els reis i senyors del nostre cos. Tremolo. Em moc neguitós. La frissança m’omple. Tentinejo, sense rumb. No sé què fer? No sé on anar!
Esclafo la ploma damunt la taula, amb força, un i altre cop. Veig com els trossos de plomi, es claven a la fusta, foradant-la amb esfereïdores ferides de blava sang.
No sé on mirar,
els ulls em vaguen sense control, d’una finestra a la seva companya. Miren esbatanats
i freds, com si hagessin perdut, tot el negre color de les pupil·les.
Ploro, les llàgrimes mullen la taula i fent un petit rierol degoten a terra. Un petit bassal, de cristal·lina aparença, mostra la meva desesperança.
Perdó, si us he ofès. No ho volia fer. Si us plau, per compassió, noble senyora. Una mínima i simple paraula, per poder escriure un xic sobre el meu amor.
Miquel Pujol
Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada