Darrerament no sé que em passa, em foto en cada merder que esparvera. L’últim, és més gran que el Pedraforca, Uf!! Quina quimera, quina basarda que em fa explicar-vos-ho. Però, com que no tinc cap més remei, us ho dic. Com que s’han posat de moda els concursos de cuina, jo m’he apuntat a un de reconèixer el sabors culinaris. I he sortit elegit! Quines coses, que em passen. Triar-me a mi, que no sé ni fregir un ou, per endevinar els sabors, mitjançant els sentits de l’olfacte, el tacte, l’oïda i el gust. Però si el premi val la pena, tal vegada convé arriscar-se. El darrer apartat del concurs, no l’he llegit, deu ser una ximplesa de les de sempre.
Ja presentat al concurs, m’han posat una bena als ulls, ja que la vista, no hi entra, en el joc. Provo de moure-la una mica, per mirar de guaitar un xic, malgrat sigui fent trampa. Però renoi, no sé de quina mena de material és feta. que no es mou ni transparenta gens. S’adapta a la meva cara, ben bé, com si formés part del meu crani, tapant-me els ulls com si fos el teló espès d’un teatre. Quina raó, va tenir aquell que va dir que la vida és una farsa.
M’acompanyen fins a la porta i, agafant-me del colze em porten fins a una taula que hi ha al centre de l’habitació. Tot seguit, m’ofereixen una cadira per asseure’m. Tot és silenci, tot és negre perquè no aconsegueixo esbrinar cap petit raig de llum, allò mínim que es pugi transparentar rere la màscara.
S’obre la porta i, una misteriosa i silenciosa persona, posa una cosa davant meu. Per un altaveu, una veu una mica estrident, cosa habitual en els altaveus econòmics, diu: Comença el concurs, endavant participants.
Acosto la mà, amb prudència, ja que no sé què pot haver-hi davant. Frego una cosa fina i llisa, malgrat sembla tenir dibuixos. Ostres! -Exclamo- això crema, però sembla un plat. Toco una mica més i aleshores, em dic: Un plat fondo. Guisat o sopa.
Ja més segur, passo la mà per sobre, per portar-me l’olor al nas. Ja està: Ceba. Un guisat amb ceba o una sopa de ceba. Per a més seguretat poso el dit dins del plat i, remoc, és líquid. Sopa de ceba, ja me la imagino amb els crostonets de pa torrat i l’ou flotant. Em llepo els llavis, entusiasmat.
Trobo una espècie de cullera, al costat del plat i, vaig a fer la darrera prova per assegurar-me: quin sabor pot tenir, la boca se’m fa aigua. Faig dringar la cullera en el plat. Amb el que m’agrada, la sopa de ceba. Agafo una cullerada i, me la poso a la boca. Ostres! No és tan bona com jo creia, una mica dessaborida.
Aleshores, la porta fa un crec desagradable, com si es tanqués fortament. Una vegada més, tibo de la bena i en aquesta ocasió em puc deslliurar. Tot continua essent negre, al meu voltant, només un fi raig de llum il·lumina la taula i el plat. Una veu, amb el mateix to estrident comenta: El concurs s’ha acabat, ja hi ha un guanyador i, li donem el premi, una magnífica sopera de terrissa negra, plena de sopa de ceba de màxima qualitat. Els restants, que no han superat la prova, atenent-nos al darrer apartat ja saben el seu càstig. Restaran tancats tota la setmana, menjant només d’aquest sopa de ceba, pels tres àpats. Bona tarda a tots.
Miquel Pujol Mur
Gironella, 14/06/2022
EB Publicat 20/07/2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada