Avui hem enterrat a l’àvia i
malgrat tothom deia que l’estimava amb deliri han fugit després de les breus
paraules d’acomiadament del mossèn. Els meus pares i ma germana han donat mil
disculpes: el treball, una reunió de l’escola, una trobada d’amics. Tenien tantes
i tantes obligacions que he sospitat que eren simples excuses per marxar i
deixar-me la feina de netejar les despulles morals i materials de l’àvia Mercè.
Recorro els passadissos de la
casa i un cop examinats els mobles, vells de dècades i malgrat la seva qualitat
inutilitzables en un pis de nova construcció m’agafo a la barana de fusta de l’escala
i recordo la quantitat de raons que rebíem la meva germana i jo per lliscar-hi
des del pis superior. Records d’infantesa ja una mica llunyana i un cert regust
interior d’aventura.
Pujo els graons i entro en l’habitació
de l’àvia. El sanctus sanctorum de la casa on només la reina regia el poder d’entrar-hi.
com si al regne de Déu, sant Pere tingués cura de la quantitat diària d’ànimes i
passada la quota establerta tanqués les portes.
Com sempre la presència de l’àvia
és viva en cadascú dels racons de la sala.
Maquinalment poso en el seu
lloc, les cadires, la tauleta i les cortines que en el moment del sepeli han
mogut els de la funerària..
Repasso l’habitació observant
si tot és com sempre ha d’estar i baixo les cortines a la seva mida habitual.
Ni massa amunt per evitar els raigs de sol ni massa avall que no permeti llegir
al llit.
Observo els oberts calaixos
del tocador, segurament la meva germana ha fet una requisa ràpida buscant les
petites i sagrades joies de què tant parlava l’àvia. Els tanco suaument com si temés
despertat a l’absent.
El calaix de la tauleta també
és mig obert, potser el primer lloc del reconeixement fraternal. En tancar-lo m’adono
d’un llibre de tapes roges, un diari íntim. Em sorprenc, ja què era lluny de la
meva imaginació que l’àvia, una dona tant forta de caràcter fos capaç de
confiar en un full escrit els seus sentiments.
No hi ha gaire escrit però al
fons del calaix noto la presència un altre diari aquest de tapes rosades. Mon
àvia amb un llibre de tapes rosades! Sento com si el terra trontollés, sorprès de
la meva troballa.
Trec el llibre del fons del
calaix, deslligo el llaç daurat i les restes d’una poncella seca, més aviat la
tija amb espines, cau a terra. Obro completament el llibre per la pàgina de la
flor i trobo els pètals secs però incrustats al paper i els seu ja esvaït color
vermell forma com la marca d’uns llavis.
Passo un full i un altre,
llegeixo el diari d’una adolescent i no sóc capaç de reconèixer en la noia enamorada
a la meva àvia. Parla d’un xicot, de balls, de trobades secretes, d’il·lusions
i d’amor. Mon àvia parlant d’amor, impossible de creure! El noi, el Marc
estimat, forçat a marxar a la guerra i l’acomiadament en un boix frenesí, ple
de temences i d’entrega. Cartes, cartes i finalment cartes sense contestació.
Ni mort ni viu desaparegut. On? Cap veu en dona raó. L’èxode o abans, qui sap?
Perdut en la disbauxa de la guerra.
El temor, que pensarà el pare,
quan sàpiga d’aquesta llavor que creix dins seu. L’Adrià com una solució a l’estrip.
Sap que mai gaudirà com amb el Marc. Sap també que l’Adrià a més de gran és
dèbil, però sap que l’estima, callarà i serà feliç amb el fill, malgrat no sigui
seu.
Penso, així l’avi no era l’avi.
El pare porta un cognom que no li pertany i aquell home vell que m’estimava i
he estimat no era res meu. Només el pare d’un amor paternal.
Tanco el llibre, el premo
firmament damunt el pit i marxo de la casa. A casa meva encenc la llar de foc i
deposito el llibre enmig de les brases. Miro les flames i sento el crepitar
dels vells fulls al cremar. No vull que hi quedi cap trosset de paper i remoc
les brases fins que desapareixen les tapes i de tota aquella història només resten
cendres.
Els secrets dels morts són
dels morts i val més corre una cortina al temps.
Més el record d’una noia
fràgil i enamorada s’anteposa a la imatge rígida, hermètica i ferma de l’àvia
Mercè.
Miquel Pujol Mur.
Berga, 29/01/2013.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada