Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


dijous, 21 de novembre del 2013

DONES I HOMES.

El senyor Ego Sum Pauper, l’Egus per als coneguts i amics, com cada matí de l’any, si no hi ha cap cosa extraordinària que ho impedeixi, sigui malaltia, per vivències familiars o trobades amb amistats, pitja la porta i entra a la cafeteria La Tasca.  

Més el dia d’avui hi ha alguna cosa, en primer moment indefinida, que no rutlla com sempre, en lloc d’asseure’s a la seva habitual tauleta vora el finestral ha cercat una tauleta en un racó de l’establiment mig amagat.  

En Marcel, s’ha estranyat però com no vol enemistar-se amb ningú i menys amb un client tant assidu, només el veu, li fa el cafè i li porta. La raresa és que la taula és l’anomenada taula dels enamorats  de tan amagada que és i també és la preferida de les parelles que fan manetes i on es dissimulen els petons més o menys fugissers. 

De cap manera és un lloc apropiat per una persona tan assenyada com l’Egus. El Marcel al servir-li el cafè el veu neguitós i com acovardit, mira a l’exterior amb recança i com si temés algun succés perillós.
¾    El seu cafè, senyor Egus.- Malgrat hagin anat junts a buscar bolets en una o dos ocasions, quan el client entra a la cafeteria, sempre és el que mana, per això paga, hi ha que servir-lo i respectar-lo.
¾    Calli no cridi tant!- l’etziba amb veu tremolosa.- Què no ho sap estem en guerra.
¾    Però que diu, en les notícies no han dit res. Contra qui?
¾    Baixi la veu i no cridi, que no es vegin.
¾    Contra França? Ah, ara caic, amb Espanya per la independència.
¾    Però que diu! Contra les dones i portem les de perdre!
¾    Caram! És molt fort el que diu, la mare no m’ha dit res i la xicota ahir tampoc i miri que ens ho van passar bé. Deu ser una notícia de darrere hora.
¾    Com de darrere hora! Jo em vaig assabentar ahir al migdia.
¾    El Telenotícies tampoc va dir-ne res. Ahir, vostè va anar a una assemblea, no? Devia ser una notícia encara no confirmada, veritat? Potser han fet les paus.
¾    No que la presidenta ho va comentar força segura i a més donant-la per guanyada.
¾    A sí! Expliquis que va comentar aquesta senyora.
¾    Ens va dir que aquest any han donat el premi a tres dones, per tant són més intel·ligents. Després que en la mitja de vida també ens han guanyat, nosaltres els homes 79 anys, les dones 84. Fixis 5 anys més!
¾    Caram és seriós tot el que em diu. Però la guerra?
¾    Sí, sí,... Havia comptat l’assistència hi eren 84 dones i 67 homes. Per tant, eren majoria.
¾    Bé, en aquestes reunions sempre n’hi ha més dones que homes.
¾    Sí! Que malament ho tenim els homes. Però després de donar un cop de palmell damunt la taula va acabar amb aquesta frase: Per fi guanyem les dones!
¾    És molt fort el que diu.
¾    I tant, ara comprenc per que la Marta va al gimnàs. Per vencem i esclavitzar-me.
¾    I vostè que opina?  
¾    Mira jo no em considero un masclista, admiro a les dones i les seves activitats perquè considero que homes i dones són complementaris. També admiro les activitats de la casa repartides entre la parella. Però no m’agraden les reivindicacions ni feministes ni masclistes. En aquest moment no s’ha de veure qui guanya o perd, el que s’ha de fer és construir un món millor pels nostres descendents.
¾    I tan! Tant malament com està la situació i la feina. Segueixi,...
¾    Serem capaços d’apartar obstacles i construir una societat on els drets humans siguin respectats tant els femenins com els masculins. També estic en contra de la violència sigui del gènere que sigui. No voldria que passéssim d’un masclisme a ultrança a un feminisme que tampoc consideri persones als humans de l’altre sexe. Respecte per a tots.
¾    Veu amb aquestes idees no perdrà mai la guerra. Quin respir em dóna. Jo pensava que no podria tornar a casa i la Isabel en compte d’un petó em donaria un cop de puny. I la resta de la reunió com va anar.
¾    Ui! Això encara és més enrevessat. Mira tu explico demà. 

Més tranquil l’Egus marxa de la cafeteria a casa, per fer-li quatre moixames a la Marta, que aquest matí amb la por de la guerra ha marxat sense fer-li cap i sap que li agraden. 

Miquel Pujol Mur