No sé per que he pispat un llapis
mossegat. Ha estat un impuls irrefrenable. El llapis era damunt el taulell,
tranquil, quiet, impassible davant del transcurs del temps. Com cosa inerta i
sense moviment no esperava que succeís cap novetat.
La meva mà s’ha posat damunt de la
taula al seu costat, i poc a poc, lentament, pausadament, com qui no vol, els
meus ditets han caminat, en silenci, de puntetes, fins el llapis i guaitant al
porter, l’he pres i amb un moviment controlat me l’he posat a la butxaca.
Quan arribi a casa el posaré al lloc
del llapis robats i mossegats. Serà un més entre deu mil. Quan els miro el meu
cor s’alegra de veure’ls tots junts en amigable companyia.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada