
La Sílvia, una dona ja gran, vestida
de negre però encara de bon veure, enraona amb el seu company evanescent.
¾
Mira,
mira, te’n recordes d’aquell dia que els aneguets ens perseguien.- Sense
esperar resposta, continua la seva conversa.
¾
Sí,
Roger, el dia que vaig portar de casa meva una bossa amb miques de pa. Per la
cara que fas, veig que sí que t’ha vingut a la memòria. Clar que ho saps,
llavors encara érem promesos.- i prosseguí el seu diàleg.
¾
I
quan vam anar a Venècia en viatge de noces. Asseguts en aquella tauleta del
restaurant a prop del Pont de Rialto. Agafats de les mans miràvem tranquil·lament
l’aigua i comparàvem els moviments dels ànecs amb el de les góndoles que
navegaven pel Gran Canal. Lleugers a l’aigua i lents a terra. Recordo les
petites naus negres lligades al moll. Pujaven i baixaven com presoneres dels
homes.
¾
Ai,
Roger! I quan vam recórrer els canals francesos del Midi. S’amanyagaven a les
vores dels rius construint els seus nius. Aleshores, sorpresos per la nostra
presència, sortien volant i feien mil voltes per l’aire. Més tard tornaven al
seu cau, després del nostre pas.- Animada pels records continua la seva
xerrada.
¾
Quants
viatges vam fer i quantes terres vam visitar, a fora i a dins del nostre país.
I sempre tornàvem carregats de figuretes d’ànecs, com si la fidelitat de per
vida d’aquestes aus, fos un símbol per a nosaltres.
Sobtadament el corrent del riu va créixer d’intensitat. Un
ànec, agafat de sorpresa, va fer diverses tamborinades, arrossegat per la força
de l’aigua. Veient-lo la dona es diu:
¾
Pobre
animaló! S’ofegarà, vaig a salvar-lo.
Traient-se les sabates i apujant-se
les faldilles avança per la llera del riu. Aleshores una veu juvenil i
esparverada crida des de la porta de la casa.
¾
Mama,
mama! L’àvia es vol suïcidar. Iaia , iaia! Surt del riu, que no veu que la
força de l’aigua se l’emportarà avall.
La Núria, la filla, una dona de
mitja edat corre desesperada cap el riu i agafant-la del braç la tiba cap a la vora.
¾
Que
fa, mare?
¾
L’aneguet
s’ofegarà.
¾
Ja
torna amb els seus somnis. Miri, que pinxo que corre fora del riu.
Continuarà...
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada