Estava desitjant fugir del poble. M’ofegaven
els seus carrers estrets, com estretes són les ments dels seus vilatans. Sempre
els mateixos camins. Les mateixes fisonomies repetides un i altre cop.
Saludaves a un, i al cap de poca estona el tornaves a saludar a ell o al seu
germà bessó. Tothom té la mateixa cara en aquest poble. Em trobava empresonat
per l’ambient. També per què negar-ho pel mossèn. Aquest capellà controla les
assistències a missa de tots el que ell anomena feligresos, presoners més aviat
diria jo. Per fi, visc en una gran ciutat. Aquí passejo, i no he de saludar a
ningú. Sóc un desconegut més, entre moltes altres persones.
He llogat un pis, petit, molt petit.
En recloc en ell com si fos el niu enyorat. Ahir passejant vaig trobar un del
poble. Em va semblar una senyal de mala astrugància. I el senyal s’acomplia
poca estona després.
No sé per quina raó un ocell, un
ocell bastant gros, es va abalançar damunt meu.
Quasi no el vaig escoltar arribar, però vaig notar la seva picada en el
meu clatell. En va fer mal i un transeünt va acompanyar-me a un ambulatori. El
doctor va netejar i cosir la cruel ferida. En acabar, la cura va dir-me que
potser durant uns quants dies em faria mal. Per evitar-ho va donar-me uns
analgèsics. Va acomiadar-me, dient-me que no hi havia cap problema. Darrerament
les picades de les gavines eren molt freqüents. Finalment donant-me un copet a
l’esquena va tornar a la seva consulta.
Aquesta nit he dormit molt malament.
Em trobava com una gallina en zel. Sí, com coven el ous de la propera niuada.
Calor, sense poder moure’m i suat. Al matí, uns petits bonys es marcaven a la
meva esquena. Poc a poc s’estenien per tot el meu cos. Sota les aixelles, el
mal era horrorós. Era com un gros gra purulent que cada cop es feia més gran.
Al final ha rebentat i un petit plomall ha sortit de la meva pell. Esparverat
he corregut al bany. Mirant-me al mirall he observat que tot el meu cos s’ha
cobert poc a poc d’un plomatge gris. Una
reacció a la picada de l’au, d’ahir?
No he volgut fer-ne gaire cas. Tal
vegada, una al·lucinació a causa de la febre. Tampoc tinc gaire força. Em trobo
afeblit i m’entorno al llit. M’adormo en un son estrany, inquiet. El meu cos es
retorça contínuament. Noto que el meu pit abandona la seva forma. Tanmateix
sembla la quilla d’una nau. Intento passar-me les mans i només trobo unes ales
plomades.
M’hauré convertit en aquest somni,
en un àngel? Neguitós, em llevo. Trontollo. Observo les meves cames. Allò tan
paorós, no poden ser les meves cames. Unes escates fosques cobreixen els meus
peus palmejats. El meus dits són desmesuradament llargs. Unes ungles fortes han
substituït les meves.
Torno al mirall. Mala idea. Pitjor
no pot ser. La cara és coberta de
plomes. El meu cabell, del que estava tan orgullós, ha desaparegut. Els ulls s’han
desplaçat posant-se als costats de la cara. Les meves dents estan agrupant-se
per crear un bec. Mirant al mirall observo la finalització de l’estranya
transformació. Per acabar el mal tràngol veig que la meva mida va reduint-se
fins a la mida d’una gavina.
Continuarà ...
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada