UNA CARTA DE MALS RECORDS

 

En un dels indeterminats carrers d’una gran ciutat, hi ha les restes d’una xabola, entremig d’altres del mateix ordre. Trossos de fusta, parracs de teles velles i, brutícia, són la mostra de la pobresa més indigna que hi viu. Dins la grisor del carrer i, les restes de les altres barraques, se’n distingeix una per estar il·luminada, malgrat la tardana hora de la nit. S’escolten roncs a les altres, crits apagats i cants de borratxera. Un petit foc dins d’una llauna grossa, ajuda a escalfar una mica l’ambient. Un dels dos homes, remou l’estripada maleta, on guarda totes les seves míseres pertinences. La maleta, vella i atrotinada, a més d’una motxilla, que ha tingut temps millors, són tota la seva riquesa. 

Remou en les diferents piles de coses maldestres buscant alguna cosa que serveixi per apaivagar la fam, d’anys i de misèria. Un tros de pa, malgrat sigui remullat i vell, un bocí de formatge, tot serveix. Agafa la motxilla i la capgira. La seva memòria, falla sovint últimament i, molts cops no recorda immediats i, propers moments de la seva vida. 

Observa al seu company, tan brut i esparracat com ell. Les sabates que porta, mostren que han estat llençades després d’una llarga vida. Les seves, unes esportives, que van perdre el dibuix en qualsevol pista, de qualsevol lloc.  Mentre veu com l’amic escura la llauna, com si fos el més exquisit plat del millor restaurant, li diu:

¾    D’on has tret aquesta llauna?

¾    Del contenidor de les coses caducades del supermercat. I tu el formatge?

¾    És un entrepà, que he trobat en una paperera del col·legi.

¾    Quina sort! 

L’home, remena un altre cop la motxilla i, d’un racó sobresurt un tros de paper, el tiba  i de seguida el reconeix. Un sobre. El mateix sobre de sempre. Per què, ara el punyeter sobre? Malgrat tot, l’obre i treu el paper. La carta. Un agredolç somriure, mig ganyota, es mou a la seva cara. Li recorda quan era nen. La carta, que va escriure una vegada als Reis. Carta al Reis. Divina innocència. 

La llegeix. És escrita amb la lletra de nen que creu encara en els Reis. Es frega els ulls. Són humits i, es barregen les llàgrimes amb la pols de mil camins. 

·        Pare, jo vull ser enginyer, com el tiet, per poder ajudar-vos a comprar una casa, per viure junts. Serè un bon estudiant.

El vostre fill que us estima. 

A continuació, tota una sèrie de zeros, que representen els petons d’un nen, que creu en la vida. 

Les llàgrimes, la pols, el record del pares ja morts i, la mala sort d’una vida equivocada des del principi, s’entremesclen en la seva cara donant-li un trist i grotesc aire.   

Arruga el paper, prem el sobre damunt i fa una bola. Amb un moviment de menyspreu, la llença al petit foc. Per un instant s’il·lumina el petit resguard. 

Miquel Pujol Mur    

EL CONTE DEL LLANGARDAIX

 

Se n’era una vegada, un vailet petit  que esperava alguna cosa, sense saber ben bé, quina. Per a ell, tot era com un somni. Però alguna, ell creia n’havia de passar. El Cristian estava assegut a la vora d’un camí. Ben bé, no sabia què hi feia, fins feia un moment dormisquejava i ara, tot just havia passat un carro. 

Però ell es preguntava contínuament:

¾    Què faig jo aquí? On era abans?.- D’aquest enraonament no se’n sortia, fins que desesperat, va posar-se a plorar i, cridar cap el cel dient: Què espereu, què voleu de mi, si només soc un petit nen. 

Tant cridava, que finalment, d’un forat d’un marge de terra, va sortir un llangardaix gros. Tot verd i lluent de cara que, girant-la com la giren aquestes bestioles, va dirigir-se al noi  i, li va preguntar:

¾    Què et passa tant cridar? Fins i tot jo, que dormo molt endintre, he sentit els teus brams.

¾    És que no sé on soc, Ni, per què soc aquí.

¾    A veure noi, pel que jo sé els humans viviu en cases amb la família. A veure, com es diu la teva mare?

¾    Coi! Com s’ha de dir. Mama. És molt maca.

¾    Tranquil, deu haver-ni un home, el teu pare, suposo. Com li dius?

¾    Com vols que li digui. El seu nom de sempre, papa

¾    No hi ha cap persona més a casa teva?

¾    Sí, l’àvia i li diem, àvia. Clar, com ha des ser. Així, àvia 

El llangardaix, cansat d’enraonar amb el nen i, no aclarir res fa fer un gran xiulet, acabat amb un bram, que va alertar a totes les famílies de llangardaixos dels voltants. El Cristian, va haver de tapar-se les orelles, per evitar cap mal i, va tornar a plorar. El gran llangardaix, estava neguitós pels plors del nen. Finalment, el nen esgotat de tan plorar, va callar els seus crits. El rei dels llangardaixos, va començar a parlar: Companys, aquesta criatura no ens deixa dormir. 

Aleshores, sobtadament va escoltar-se una veu molt dolça, que digué:

¾    Què et passa petit? Tant neguit, tant remoure’t en el llit. Que tens mal de panxeta?. Que no t’agrada, el ninot del llangardaix, que t’ha portat l’oncle. Me’l dones? El nen, es remou un xic més dins del llit i, quan nota que l’àvia li vol prendre el nino, diu - entre somnis: No, àvia, que ell em salvarà, em portarà de nou a casa. Seguidament, s’arrauleix agafant ben fort el ninot.

¾    Dorm, menut dorm.- mussita l’àvia mentre l’acotxa-. Un malson, veuen massa el televisor, aquestes criatures. 

Aquest, mig anomenat conte, com tots els contes, s’ha acabat. 

Miquel Pujol Mur