El Joan, estava bojament enamorat de la nova veïna de la escala. Malgrat, ser feliçment casat i tenir una bonica filla de catorze anys. Però, després d’una agradable vida de casat i, estimant la seva dona, la monotonia de la vida matrimonial, o qui sap quin enjogassat follet, feia que al trobar-la per l’escala s’hi fixés massa. Només sabia, que estava casada amb un xicot estranger, que viatjava sovint i, que no era gaire a casa.
Al trobar-la pel barri sempre el saludava amb un somriure incitador. El pobre Joan, lluitava interiorment entre la fidelitat i l’aventura.
Una nit tornant de treballar se la
va trobar a la porta de l’ascensor. Van saludar-se i van prémer el botó. Com que
l’edifici era molt alt, i ells vivien en el vint-i-vuitè pis, trigava una certa
estona en arribar fins dalt. Per tant, per educació van començar a enraonar. Ella,
va riure i va dir, com per matar la llarga estona.
¾ Viviu en la mateixa planta, que nosaltres. Nosaltres al segon i, vosaltres al quart. Llàstima no ens coneixem gaire més, però és que la meva parella sempre està de viatge. Moltes vegades m’avorreixo tota sola a casa.
El perfum de la noia, era força
embriagador. El Joan, en el petit espai començava a notar unes fortes sensacions,
que feia molts anys que no sentia, tan recurrents. De cop, l’ascensor, va fer
un soroll estrany i un crec sobtat. Va iniciar un curt descens, va frenar-se i
van apagar-se els llums. La noia va cridar espantada:
¾ Agafi’m fort. Tinc por, Morirem?
I va abraonar-se fortament als braços del Joan. El perfum el marejava, la noia agafada firmament a ell, a les fosques i notant l’escalfor de la jove. No va poder fer res més que fer-li un petó a la front, com hauria fet a la seva dona o filla, en una situació semblant. Un petó, per ajudar-les a asserenar-se. Però, la situació era molt allunyada del seus desitjos. La noia, el pressionava més i el Joan ja no sabia què fer.
En pocs moments la cabina va recupera el moviment però, va continuar a les fosques i la noia no el deixava moure’s. Tampoc podem dir que el Joan, fes gaire forces per deslliurar-se. Li recordava moments amb la seva esposa, de joves. De cop, va obrir-se la porta i, davant seu estaven la seva dona i la seva filla, esperant-lo.
La situació era compromesa encara estaven abraçats tots dos. La cara de la seva dona era un poema de ràbia i la filla mig de mofeta. A la seva edat comprenia força, com anava el món adult.
La veïna finalment va deixar anar al
Joan. Amb un somriure còmplice, va agrair la seva ajuda. Va dirigir-se a les
dues dones i els va comentar
¾ Quina sort tenen amb un marit i un pare tan complaent. Sense ell, no sé què hauria fet. Ha estat un suport molt amigable.
Va marxat cap el seu pis. Abans de tancar la porta, va fer una salutació massa compromesa al Joan.
Quantes explicacions, va haver de donar el Joan, a la seva dona! Quantes nits va dormir al sofà. Encara sort, que la veïna al cap d’una setmana va picar a la porta per acomiadar-se. Al seu home, li havien assignat un treball en un altre país i marxaven a viure-hi.
Un instant poc promoure un estrany fenomen insospitat.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada