¾
Sempre
ho he dit a tothom. Has estat una bona mare. Tres nens i que macos. Ho dic i ho
repeteixo, dones com tu n’hi ha poques. Pel que recordo el teu marit també
t’estimava molt. Ja ho sé sempre treballant: els fills, la fàbrica, feina a
dojo. Cuinar, rentar, tenir cura de tots. Sobretot del Jan, el petit, que va
agafar aquelles febres. Per la foto veig que les ha superat. Està fort i valent
i, quins nets més trapelles. Són trapelles els nens petits, els d’ara, més. Amb
tantes novetats d’aquest món.
¾ Si, ara són més moguts i, un xic desobedients. És culpa dels pares. Quan jo o el meu home, manàvem una cosa , es feia, malgrat caigués el cel.
M’anava animant en la conversació. Aquella
dona ho sabia tot de nosaltres.
¾
Treu-te
la temença de cap. El teu home no et va enganyar mai. Mira que pensar malament
d’ell, si eres la nineta dels seus ulls. La veïna, havies d’haver vigilat, quina
peça. L’hi anava al darrera, el volia fer seu.
¾
La
Paula? Mai no m’ho hauria pensat. Tan amigues com érem.
Aleshores, em vaig recordar dels
ulls blaus. Lluïen, al costat del meu marit, la nit que va morir:
¾
Què
em vens a buscar? Ara et reconec. Però, vas força canviada, un vestit
blanc amb flors. Quines flors són?
¾
Són
crisantems. Noia, també s’ha de canviar. Vestida de negre, em coneixia tothom.
Ara vaig més camuflada i, espanto menys. Em caus bé, però ja ha arribat l’hora.
Quants en tens? Noranta i ...
¾
Noranta
i prou!
¾
Presumida,
mira que traient-se anys a aquesta edat. On vols arribar?, Ja no valdràs a res.
No creus que una mort digna, no és vàlida? Has gaudit d’una bona salut. Què vols?
Marxar, després dels teus? No val la pena, t’ho asseguro, patiràs força. Molt. Mira
t’acotxo amb la manteta, t’adorms tranquil·lament i, ja no hauràs de
preocupar-te del demà.
¾
Però,
hauria de recollir la cuina. Què dirien les meves joves?
¾ Que n’ets ... Au! Descansa. Ja sé el camí de sortir, tancaré la porta.
EN RECORD DE UNA FAMILIAR ESTIMADA I CUMPLIDORA .
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada