LES NOVES IL•LUSIONS

 

El noi és jove, bé, dir jove és una certa forma de dir que vol semblar-ho. Ja sabeu com funcionen actualment, els productes de bellesa. Hi ha tantes coses que ens milloren i amaguen la trista realitat. La seva fisonomia és agradable malgrat, el tic nerviós del seu ull esquerre. 

El cabells negres comencen a enretirar-se i allargar el seu front i el seu cabell comença a mostrar certes zones blanques. Els porta llargs hi li tapen les orelles. 

Però en sí podem garantir que la seva fesomia és agradable i la seva expressió franca. Ulls foscos i mirada neta, tret del traïdor ull esquerre quan els nervis el dominen. 

La boca de llavis fins, mostra quan riu, les seves dents un xic desiguals, però el seu riure fort i sincer ho fa oblidar. La barbeta, pel que sembla, és ferma i segura. Mostra una barba negra i moderna, aquella barba mal afaitada que s’ha tornat moda. 

Ens donem les mans. La meva filla ha acabat de fer les presentacions:

¾    Pare, els Narcís, el meu xicot.

¾    Narcís, el meu pare, l’Andreu.

Veig que el moviment involuntari de l’ull, indica que no vol quedar malament, però que té els nervis a punt d’explotar. La noia, em prem el braç i diu, mig riallera, per dissimular: 

¾    Pare, no te’l miris amb aquesta cara de jutge. Ben bé, només faltaria que li demanessis la llibreta del compte corrent. A mi m’agrada i prou. Ja n’has espantat d’altres. Tal vegada comptaria quatre i, potser és hora que em deixis lliure. No me n’oblidaré mai de tu, millor dit no ens oblidarem de tu. 

L’home a l’escoltar les paraules de la meva filla es tranquil·litza i l’ull bellugadís es calma. Veig la seva cara serena. Observo la mirada de la meva filla i m’adono, que tampoc és una jove de primera volada. Segurament, ha estat el meu egoisme, la meva por de restar sol,  el que l’ha retinguda al meu costat. 

Torno a mirar les dues cares i veig en elles la serenor d’un amor plaent, lluny de la follia de la joventut. Miro el rellotge, inquiet. Arribaré tard, que els  puc dir?

¾    Filla si és la vostra voluntat, com voleu que m’oposi. Jo soc només el pare que t’ estima, Maria. 

La Maria en aquell moment ha semblat la noia, aquella poncella de fa vint anys. Quina abraçada i quin petó i quina estreta de mans. Exclamo amb cara contenta i mirant de nou el rellotge.

¾    Fills, feu la vostra voluntat. No m’hi negaré pas. Me n’haig d’anar corrent. Parlarem un altre dia. Hi ha una conferència ...  

Surto esperitat, dient-me que arribaré tard. La Yeni és posarà a ballar amb un altre. No m’ho perdonaré mai. Toco la butxaca i noto la capseta de l’anell. Ai! La Yeni, d’ulls lluminosos i pell colrada, que en la seva dolça veu, em parla plena d’enyorança del seu país, curull de palmeres i llargues platges de sorra blanca. 

Miquel Pujol Mur                                                               

PETIT RECORREGUT SEGUINT LA LLERA DEL RIU LLOBREGAT PER TERRES BERGUEDANES

La sabia naturalesa ens ha tret per fi la por de la sequera. Ens treia de polleguera a tothom. Desitgem que així sigui durant molts anys. Hem volgut acompanyar aquesta petita crònica en unes fotografies del curs del Llobregat en terres berguedanes. 

El seu naixement a prop de Castellar de n’Hug. Les conegudes Fonts del Llobregat.

Els dos ponts en el seu recorregut per la Pobla de Lillet.

L’embassament de La Baells: Actualment ple d’aigua i fins i tot navegable esportivament.

El pont de Pedret. Es tracta d’un pont gòtic, documentat l’any 1286, que travessa el Llobregat amb la forma d’esquena d’ase, fet amb pedra irregular i sense polir. Facilita el pas fins l’església de Sant Quirze de Pedret en un inici segurament pre-romànica. 

Actualment l’Ajuntament de Berga no deixa apropar-se a causa de la massiva afluència de persones. La fotografia és feta amb anterioritat

Finalment un altre pont també amb força història el pont vell de Gironella.

El Pont Vell de Gironella o Pont Gòtic és un pont d'origen medieval (construït l’any 1389) que constitueix el principal accés per a vianants al nucli antic de la vila des del marge dret del riu. L'entorn del pont és un indret emblemàtic de la vila.

Només un senzill homenatge seguint una de les principals necessitats dels habitants d'aquesta planeta

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

HEM TORNAT PER A VEURE LA BONA NOVA

 No ho hem pogut evitar, la curiositat ha estat gran. Hem tornat a l’embassament de Sau per veure la bona nova del retorn a temps passats. 

De l’església vella de Sant Roma de Sau només sobresurt una part del campanar. 

´´

La qual cosa vol dir que l’aigua, font de vida, ha omplert de nou la seva vall. 

Miquel Pujol Mur

Fotogra fia: M. Rosa Planell Grau

EL CONTE NO COMTE

Aquest és el conte que no ha de ser mai comptat. Tampoc el comte és conte. El verdader comte és el drac cansat de tantes lluites i, tants homes que envegen el seu títol nobiliari. 

Aleshores una tarda, com qualsevol tarda, va visitar-lo el senyor del castell:

¾    Ei! De la fortalesa que puc entrar

¾    Clar que sí. Si vens en so de pau, veuràs que la porta sempre està oberta.

¾                            Bé! Puc asseure’m?

¾                            Clar, no és necessari que estiguis dret.

¾                            Doncs m’asseuré. Us he d’explicar una història i demanar-vos ajuda.

¾                            Digués? Fa molt anys que ens coneixem.

¾                           La noia, la meva filla, és arribat el moment de casar-la.  Els cortesans s’han reunit en consell i                 han acordat que ja és l’hora. Que aviat en complirà els trenta-cinc i si es descuida se li passarà                l’arròs. No hi entès  mai que el passar-se l’arròs sigui un problema . A mi m’agrada al punt però,               si hi ha gana, no refuso que a la meva dona se li cogui més.

¾                    Bé, no t’emboliquis més. Continua que de l’arròs en parlarem en una altra ocasió.

¾                    Cada cop que la mossa escolta les meves paraules, seguint la opinió del Consell és posa de mala             llet. Vos no sabeu quines rebequeries li agafen. Arròs, plats, coberts i quasi la seva  pròpia mare els         envia daltabaix el femer. A mi no, ja que estic massa gros i no passo pel forat  de la finestra. Quines           paraules, quines malediccions, plora i pica de peus i em diu que abans es farà monja.

¾                    Monja, la teva filla, si ha saltat més marges que qualsevol altre cap de trons del teu comtat. Bé,                 però què tinc jo a veure amb tot això?

¾                    Doncs que tu i jo, també hem fet de les nostres. Me’n recordo de les nostres   batalletes i com                   acabàvem sempre signant la pau a casa l’Eloïsa i no  pecisament a dalt del pomer, sinó del llit,                també de fusta, amb pells d’ovella i rinxols daurats, vermells o negres.

¾                    Calla, calla no em recordis aquell temps. La Queta ens portava als dos de  ap. Als dos, no                        m’ho neguis. Bé que vols que fem? Jo soc massa vell. La teva filla, de trenta i pico                                   d’anys, farcits d’experiència, jugaria amb mi. Aviat         trauria foc pels queixals i em                            creixerien unes banyes esplendoroses.

¾                            Amb qui la casaries? No tens cap badoc extraviat a casa teva.

¾                        A veure deixa’m passar llista. Tal vegada potser hi ha el Rigo. La seva mare  diu que és fill                     meu. Però ignoro de quina esposa es tracta i quin fet va  succeir. Possiblement va ser la                            segona o la sisena, ves tu a pensar. El xicot,   de llums no és que en tingui gaires, però va                        ben  calçat. La teva nena no crec que anés a demanar més extres a cap marge.

¾                            Creus que els cortesans l’acceptaran com a senyor. Fins i tot, potser el bufó            protestarà.

¾                    Me’ls envies d’un a un. Quan tornin al teu castell estaran tant socarrimats             d’idees i d’algun altre lloc que mai més faran cap protesta. Callaran, per             sempre més.

¾    D’acord, entesos. Apaivaguem a la mossa. Aprofitem la bona disposició del noi, fem callar als cortesans i tots junts a bullir l’olla.                                                                                  

No cal dir que el casament el van celebrar al voltant d’una bona paella, amb l’arròs al punt i lluint una bona panxeta la jove del castell. 

Prou conte i prou del bon comte. El conte, no comte s’ha acabat i ho hem de tenir en compte. 

Miquel Pujol Mur