El noi és jove, bé, dir jove és una certa forma de dir que vol semblar-ho. Ja sabeu com funcionen actualment, els productes de bellesa. Hi ha tantes coses que ens milloren i amaguen la trista realitat. La seva fisonomia és agradable malgrat, el tic nerviós del seu ull esquerre.
El cabells negres comencen a enretirar-se i allargar el seu front i el seu cabell comença a mostrar certes zones blanques. Els porta llargs hi li tapen les orelles.
Però en sí podem garantir que la seva fesomia és agradable i la seva expressió franca. Ulls foscos i mirada neta, tret del traïdor ull esquerre quan els nervis el dominen.
La boca de llavis fins, mostra quan riu, les seves dents un xic desiguals, però el seu riure fort i sincer ho fa oblidar. La barbeta, pel que sembla, és ferma i segura. Mostra una barba negra i moderna, aquella barba mal afaitada que s’ha tornat moda.
Ens donem les mans. La meva filla ha
acabat de fer les presentacions:
¾
Pare,
els Narcís, el meu xicot.
¾
Narcís,
el meu pare, l’Andreu.
Veig que el moviment involuntari de l’ull, indica que no vol quedar malament, però que té els nervis a punt d’explotar. La noia, em prem el braç i diu, mig riallera, per dissimular:
¾ Pare, no te’l miris amb aquesta cara de jutge. Ben bé, només faltaria que li demanessis la llibreta del compte corrent. A mi m’agrada i prou. Ja n’has espantat d’altres. Tal vegada comptaria quatre i, potser és hora que em deixis lliure. No me n’oblidaré mai de tu, millor dit no ens oblidarem de tu.
L’home a l’escoltar les paraules de la meva filla es tranquil·litza i l’ull bellugadís es calma. Veig la seva cara serena. Observo la mirada de la meva filla i m’adono, que tampoc és una jove de primera volada. Segurament, ha estat el meu egoisme, la meva por de restar sol, el que l’ha retinguda al meu costat.
Torno a mirar les dues cares i veig
en elles la serenor d’un amor plaent, lluny de la follia de la joventut. Miro
el rellotge, inquiet. Arribaré tard, que els
puc dir?
¾ Filla si és la vostra voluntat, com voleu que m’oposi. Jo soc només el pare que t’ estima, Maria.
La Maria en aquell moment ha semblat
la noia, aquella poncella de fa vint anys. Quina abraçada i quin petó i quina
estreta de mans. Exclamo amb cara contenta i mirant de nou el rellotge.
¾ Fills, feu la vostra voluntat. No m’hi negaré pas. Me n’haig d’anar corrent. Parlarem un altre dia. Hi ha una conferència ...
Surto esperitat, dient-me que arribaré tard. La Yeni és posarà a ballar amb un altre. No m’ho perdonaré mai. Toco la butxaca i noto la capseta de l’anell. Ai! La Yeni, d’ulls lluminosos i pell colrada, que en la seva dolça veu, em parla plena d’enyorança del seu país, curull de palmeres i llargues platges de sorra blanca.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada