Tot va succeir a l’estiu, en la festa major d’un poble mariner, ple de joventut. Em va mirar, vaig retornar la seva mirada, Els seus ulls van emetre un senyal, que els meus van respondre en un instant.
Vam ballar la nit sencera emparats l’un, en l’altre. Vaig notar el desig del mascle ansiós. Vaig notar que el meu cos vibrava sentint la mateixa ànsia. Però prudents, no va passar res més enllà. Solament un lleuger petó, com a descuit, a l’acomiadar-nos. Aleshores, vam marxar cadascú amb la seva colla.
Però, la segona nit, no vam voler seguir la contagiosa eufòria dels nostres amics. Només vam escoltar el desig profund dels nostres cossos. Ens va embargar un sentiment vers l’altre, que ens omplia de joia i obnubilava la claredat de la nostra ment.
Miro per la finestra el dubte m’aclapara. Guaito el llit cobert de llençols rebregats i suats. Els nostres cossos es mostren com gravats en el seus plecs. Tal vegada, la meva voluptuositat no ha estat del seu grat. Potser, massa atrevida o, al contrari massa primmirada.
Miro per la finestra: el mar i la solitud m’acompanyen. Unes llàgrimes, em cauen dels ulls. Somico, pensava que havia trobat l’amor. Segurament per ell, només havia estat una casual trobada carnal.
Escolto unes passes i un alegre
xiulet, després un alegre:
¾ Hola!
Les seves paraules sonen a les meves oïdes com les suaus onades al lliscar damunt la platja.
¾ Com que dormies he anat a comprar una mica d’esmorzar. Però, ja soc de nou amb tu. Per sempre.
El meu cor esclata de joia. La il·lusió, sempre volguda, brolla dins meu. Sí, ens estimem de debò.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada