A casa, sempre per
bé o per mal, sempre, hem gaudit de rodes, de dos o quatre. Des de bicicletes,
a motos o cotxes. Sempre com mitjà de treball per guanyar-se la vida. En conya,
us diré que el meu avi ja feia de carreter a Barcelona. Ja veieu que això de
les rodes han estat, per bé o per mal, repeteixo, sempre presents a casa.
Avaries, reparacions i trenta mil entrebancs que no ajudaven a estalviar
diners.
Doncs, un dia el meu pare va decidir fer una sortida amb la moto. Era una Montesa de 125 c. c., tres marxes i un bonic depòsit vermell, potència poca i res semblant, en cap concepte, a les poderoses màquines actuals.
Des de Terrassa, van pujar a Berga. Esborreu de la memòria les carreteres d’ara, malgrat les maleïm, sots a dojo i un asfaltat que no tenia la seguretat actual. Tampoc havia la circulació dels nostres dies ni els col·lapses d’ara. Ni els serveis d’ajuda. Mancaven tantes coses, si ho comparem, que més val callar.
Així vaig fer la meva primera experiència berguedana. Qui anava a dir que molts any després hi vindria a viure.
No em recordo el circuit ciutadà. Sí, un recurrent a la memòria, la Font Negra, Queralt i la visió de l’extensa planura en direcció al Bages.
Massa records i manca de memòria. Que hi anem a fer han passat els anys, com ha passat, quasi una vida.
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada