Feia calor, la primavera començava radiant després de dies de pluja. Vaig seure en un banc mig al sol, mig a l’ombra. Vaig estirar les cames i creuar els braços. Em va fer la sensació que el parc era un lloc de pau.
La gent caminava purament per distreure’s i conversar amistosament. Compartir un dia tan meravellós i canviar impressions sobre la vida. Alguna parella gaudia del que volen gaudir els humans, sobretot quant són joves, però sense ostentoses ni barroeres demostracions d’amor. Ningú portava a les mans cap telèfon, ni cap d’aquestes coses modernes.
Els nens jugaven amb els amiguets, en la part central de l’espai, a prop de l’estany. Els pares responsables del comportament dels seus estimats fills, controlaven els jocs, impedint que poguessin molestar els altres. Tothom gaudia dels jardins amb pau i harmonia. Un petit grup jugava amb barquetes. a les aigües de l’estany. Sempre, un dels pares atenia els nens perquè les lliçons de civisme de l’escola, mai fossin oblidades pels seus fills.
La tarda queia tranquil·lament. Dintre
del parc no arribava cap dels habituals sorolls de la ciutat. Ni dels cotxes ni
de les motos. Els gossos passejaven al costat dels seus amos, que impedien que
fessin cap aldarull i, recollien les deixalles dels seus animals. Demostrant així
el seu gran alt grau de civisme quan, les depositaven a les papereres
adequades.
Mai m’havia imaginat que al parc de rere casa meva, trobaria tanta pau, educació i bonhomia. Vaig sospirar satisfet, enamorat d’aquest lloc, d’aquesta humanitat tan respectuosa, educada i responsable.
Sobtadament, un cop em va
sobresaltar. Una tos bronca i una lleugera empenta. Una veu desagradable,
rasposa, gens amable, em deia.
¾ Avi! Ja és hora que torni a casa. Per dormir és millor el llit.
Com si ho estiguessin esperant, tots els sorolls van colpejar, de sobte, les meves oïdes. Tapant-les, vaig fugir cap al meu cau. El meu senzill pis amb un televisor. Que prou soroll fa.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada