L’ÀMFORA DE VIDRE

 

Vaig entrar a casa del meu amic Antoni. Sempre havia admirat aquella petita àmfora de vidre, de color blau fosc. Era tapada amb un tap de fusta precintada amb lacre negre.  Un escut amb una I majúscula demostrava que mai havia estat oberta. 

Endevinaves que dintre hi havia alguna cosa. Però sense poder-ho distingir. En aquesta ocasió ocupava el seu espai una capseta tota plena de vidres blaus esmicolats, un paper rebregat amb ràbia i un cascavell. 

L’Antoni, m’esperava mig tombat en el sofà, cosa estranya. Sempre m’havia rebut a la porta  per fer-me una forta abraçada de benvinguda. La seva cara em va mostrar que alguna cosa no rutllava bé. 

Després de la salutació vam continuar en silenci. Per trencar-lo  vaig dir:

¾    He vist que s’ha trencat l’àmfora. També que en conserves la resta. Era bonica. La vas comprar al barri Vell.

¾    Me la va vendrà un ancià en un basar d’antiguitats.

¾    Quin record més bonic. Amb història, a més.

¾    Va dir-me que dins hi havia un pergamí que portava la pau. 

Sempre he envejat l’aspecte tan equilibrat de casa seva. Pau i tranquil·litat.

¾    Noi, quina enveja que t’he tingut sempre. Bona compra, tal vegada et demanaré l’adreça. Però, què ha passat ara?

¾    Un cop de vent. La porta ho va fer trontollar tot. L’àmfora va caure a terra.

¾    Llàstima i va escapar-se la Pau.

¾    La pau i, la Quima, que m’ha dit que no em suporta més. Que està cansada de les meves manies. Ella, al sortir va fer el cop de porta. 

Vaig quedar perplex. No ho hauria pensat mai. Semblaven tan feliços.

¾    Què diu el pergamí?- He preguntat un xic neguitós, més que res per dissimular. 

M’ha allargat una nota i llegeixo:

Si creu que els diners poden comprar la pau, la felicitat i la resta de coses importants en la vida. Va vostè, ben servit. Miri, tots els diners que va pagar, són sorra, un paper escrit i un cascavell.

Com el de les criatures. Innocent, com un nou nat. O innocent, sempre. 

Amics i amigues

Innocents ho som tots

quan ens empassem les fantasies,

creient-nos que són realitat. 

Miquel Pujol Mur