La cambrera va portar-me-la molt
freda quasi glaçada. Vaig fer un glop de l’ambarí licor sentint-lo com un
bàlsam quan davallava per la meva gola enrojolada de tant cridar.
Aquest primer glop va ser com
la carícia dels llavis de l’estimada però, poc a poc, amb la meva pròpia
escalfor va ser com la forta llambregada de la passió.
Era cansat d’un dia atrafegat
de viatges amunt i avall, més finalment la festa m’encoratgi. Però ara malgrat
el soroll que escoltava a la plaça, el meu cos lassat i la beguda, assentat davant
el televisor que transmetia la festa, no pogué posar-me dempeus.
Un altre traguet a la beguda
festera pensà que em podia donar-me un plus d’energia, però fora a l’inrevés.
El cos cansat, la beguda que
m’estremia per dintre, el soroll que malgrat fort i brau em bressolava com una
mare (mare pàtria xica) i les imatges plenes de significat feren que caigués en
una feixuga somnolència. La mestressa del bar pensà: A aquest la beguda ha
pogut més que la festa.
Davant dels meus tancats ulls
el gegant gran, bru i armat parlava
d’amor a la geganta. Aquesta endolcida per les paraules que com cant de
rossinyol arribaven a les seves enjoiades orelles, aclucava enlluernada els
seus bells ulls i posava la mà a l’avantbraç armat com si amb la seva suau
escalfor volgués transmetre la tendresa del seu amor al cor del gegant que
mormolava:
Vos sabeu bella
princesa
que mon cor per
vos planyia
i cercar-vos en
aquestes terres
fou el meu més
gran delit.
Al veure-us el meu
cor salta de goig
Després de la
bogeria d’intens amor,
No sé quin encanteri
va empresonar-me
En aquesta ciutat
de Berga.
Respongué la geganta amb veu dolça i gentil:
Ai, l’amor!
estimat gegant,
de l’infortuni fa
passió
i la passió i
l’amor
ens lliga per
sempre
a aquesta plaça cremada
on ballem any rere any
envoltats de gent
que ens estima.
I de la guita digueu-me: Per
què ens acompanya? Pregunta la geganta en acabar la seva parla:
Pobre guita,
fidel mulassa,
que en mil
batalles
em servir fidelment
obrint pas a les tropes
per obtenir la victòria,
ara presonera,
desprès de la
darrera guerra,
també resta pressa
de l’encanteri
d’aquesta formosa terra.
En aquestes em desvetlla el so
d’un gros tabal que primer amb una nota ferma i seca i després amb un retronar
de tempesta anuncia que recomença la festa.
Miquel Pujol Mur.
Berga, 19/06/2013.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada