UN DIA PERDUT

 De bon matí he sortit de l’hotel i, he anat a fer fotografies de les nostres formoses terres pirinenques. Estic allotjat en un hotel des de fa quinze dies. Cadascun d’ells, els he dedicat a un sector de petites valls. 

N’estic enamorat del Pirineu i, admiro als valents que pugen als alts cims. Jo no, jo soc més de fotografies. Amb el meu petit 4x4, em perdo per pistes de terra i albiro cada dia noves valls, noves cascades i una naturalesa plena de verdor. També, algun que altre punt groguenc, que despunta anunciant la propera tardor. Entreveure els rierols amagats, entremig de rocs, que davallen cantant la cançó de l’aigua quan saltironeja entre les pedres. Algun que altre pont, antic de segles. Tot aquesta bellesa, aquesta pau, aquesta intimitat de natura viva, alleugeren el meu cap dels petits problemes diaris, que com més petits són, més els magnifiquem. 

Aleshores, el Maps me l’ha jugada. Anava per la pista i he gravat una adreça prou coneguda però, l’aparell ha embogit. En principi, no me n’he adonat. Sincerament és tan meravellós tot el que  perceben els meus ulls, que el meu cervell ha quedar incendiat de bellesa, sol i vida. El cant dels ocells, algun que altre remuc dels cérvols, fins i tot, l’udolar llunyà d’un llop cercant parella. Se m’ha omplert el cor de joia. 

De sobte, m’adono que el meu camí, una pista de terra plena de sotracs, no em porta a cap lloc. Miro la pantalla, no hi ha cobertura, ni tampoc mostra cap ruta a fer. Només, la pantalleta grisa. Apa nano, espavila’t! 

Busco mapes, m’adono que fa massa temps que confio en la modernitat. Els pocs mapes que trobo, en la guantera, m’ho demostren ràpidament. Són vells, gens actuals i jo, ara tampoc, els sé interpretar. 

Dubto Pallars Sobirà, Aran, Ribagorça, Sobrab ... Qui sap què? Un riu: Quin? No hi ha indicadors. Finalment penso: una pista deu conduir a algun lloc. Tiro endavant. On sortiré? No ho sé. Valor i esperit d’aventura. Però, tot el que em rodeja ja no sembla tan bonic. Un viratge i, ospa! Una carretera asfaltada. Amunt o avall, dreta o esquerra. Prou giragonses fan aquests camins com per a saber-ho. He tret de la butxaca la meva moneda de la sort i l’he llençada a l’aire. Mai m’ha fallat. Cara. Doncs, al nord. Que Déu ens salvi! 

Desprès de força temps, quan la claror del dia davalla, després de trenta mil sots, (la carretera tampoc és cap glòria), arribo a entreveure les cases d’un petit poble. M’hi arribo. No hi ha ni cartell a l’entrada. Sí fos a Transsilvània us asseguro que giraria cua però, al Pirineu ... Va nano, que penses massa  i, t’empatolles de veritat. 

Bonic, el poble. Poques cases però ben arrenglerades. Una casona gran i un cartell: HOSTAL. Cobertura, zero. Com si haguessin caigut del cel tots els satèl·lits. Què hem de fer? Doncs, entrar. 

Obro i cap a dins: Surt una noia. Caram! Quina formosa noia, alta, morena, jove i amb un somriure que il·lumina tota la seva - colrada pel sol - cara. 

¾    Bon jour monsieur. Vous dira? Plus tard!

Me la miro amb ulls d’atordit. Que maca que és! Però, fent un acte de valor suprem, dic:

¾    En català, si us plau!

S’ha posat a riure i, aquella cara enriallada ha quedat gravada dins meu per sempre.

¾    Veurà, aquí en venen pocs, de catalans, la majoria són francesos. Com vostè, quatre despistats o, mig perduts.

¾    Jo soc d’aquests.- he reconegut.- Que em podria fer alguna cosa per berenar, o sopar. Després indiqui’m per on he d’anar a ...

¾    És massa tard per a baixar, la carretera és dolenta i revoltada, més val que es quedi a dormir.

¾    Tenen habitació?

¾    No hi ha cap problema, estem de temporada baixa i, ens en sobren de llits. Té fred? Posi’s al costat de la llar i li portaré el sopar. Que ha dinat?

¾    No, unes galetes i aigua de la cantimplora.

¾    Li farem un petit mos i soparà amb nosaltres. Com si fos de la família.

Observo assegut a una taula, també al costat del foc, un vell que va remugant i escrivint en una llibreta. 

Li faig una mirada inquisitiva a la mossa i em contesta:

¾    L’avi. La memòria. Ja ho sap a certa edat ... És una teràpia del metge. Recordar frases que eren habituals, d’abans i apuntar-ne el significat. Hi ha un lingüista que les voldria recopilar per publicar-les i que així estiguin a l’abast de tothom. Veu? 

M’ensenya pel damunt del cap de l’home les paraules que escriu:

·        Anar lluny d’osques: anar errat

·        Fer córrer les tisores : Criticar

·        Lladrar a la lluna : Intentar, inútilment, convèncer. 

He mogut afirmativament el cap i, he respost:

¾    Són maques. Fa molts temps que les havia perdut, el meu pare en deia més d’una. Ara, quasi no se senten. Llàstima pels nostres fills perdran una part del seu patrimoni lingüístic i cultural. 

Ha estat una vetllada fabulosa. Un sopar de família com feia anys no  recordava. Vaig dormir com un soc i al matí a l’obrir la finestra, el sol i un aire pur, s’han encabit dins l’habitació. He esmorzat i he marxat. La Juliet  m’ha fet un petó d’amic, a la galta, a l’acomiadar-nos. 

Creieu que així va acabar tot? No, vaig tornar, no una, sinó moltes vegades. Finalment, em vaig declarar a la Juliet,. Em va contestar el desitjat, sí. Ara dalt de la muntanya però, més avall dels cims alts, hem creat una família, de què ens podem vanagloriar.  

Qui em podia dir que en un dia perdut, trobaria un món somniat. 

Miquel Pujol Mur

UN CAPVESPRE ESPECIAL

 Em dic Núria. Vull explicar-vos aquesta història, potser com a disculpa per descarregar la meva memòria dels esdeveniments d’aquells dies passats. Miro per la finestra, observo el mar i el cel, calmats després de la tempesta. Però no cregueu que van ser els elements naturals: mar, terra, foc i aigua els motius descontrolats d’aquella nit de goig, de plaer, d’estimar sense límits; ni de l’angoixa del fet que la va produir. Els sentiments desbocats van ser purament humans, tal vegada carnals. Van ser el cataclisme final per una vida que crèiem controlada. 

Em dic Núria com us he dit al principi, tinc trenta-cinc anys i soc cap d’un departament estatal d’enginyeria atòmica. He dedicat la major part de la meva vida a l’estudi i l’experimentació. No tinc una parella fixa, fins ara l’amor no ha cridat a la meva porta. Tampoc no soc una beata. Fins ara la meva realitat sexual l’he satisfet amb un company de col·legi. Imagineu-vos quina relació més antiga. Podria haver estat el primer però, tampoc us ho asseguro, van ser temps bastant turbulents. L’explosió sobtada de l’adolescència. 

És diu Henoc i és Llicenciat en Filosofia i Lletres. Ensenya amb el càrrec de catedràtic a la Universitat. Tota una eminència en el seu camp. De la meva mateixa edat, tampoc ha trobat allò que li diuen la mitja taronja. La nostra relació és de completa transparència. Un mal moment, una necessitat d’ordre mental o físic, es resolt en una trucada, del qui sigui dels dos; un sopar i un capvespre junts; o si la qüestió és més complicada, unes vacances. La parella ideal, sense amagar-nos de res. Tampoc, cap tipus d’obligació. 

Aquesta setmana em va demanar que l’acompanyés a una festa. Sabia de cert que el seu interès devia ser algun rotllet mig lligat. Quan m’ho va demanar va ser molt clar, jo també ho era si m’era convenient. Va dir-me:

¾    Porta diners segurament hauràs de tornar amb taxi. 

De seguida vaig entendre de què anava el tema. Pocs dies després en va telefonar per dir-me que la Laura portaria una parella, un noi, i si ens aveníem podrien gaudir de la platja, tots quatre. 

Finalment ens va trobar en un meravellós hotel a primera línia de mar. La nostra primera impressió va ser força plaent. El “rotllet” de l’Henoc he de confessar que era força bonica i eixerida, fins hi tot un xic desvergonyida. Però el Pere, així es va presentar, el vaig notar massa ansiós. Hl havia en les seves paraules, en els seus gests, en la seva mirada, una pressa que jo no entenia. Feia pocs minuts que ens coneixíem i ja parlava d’anar al bungalou que havien llogat per a tots quatre. La Laura, s’aferrava a les mans de l’Henoc com si el vulgués arrossegar al llit. Tanta pressa, em va esparverar. Em vaig fixar en el anells que portaven ambdós als dits de les mans.  Tots dos portaven aliances de casament. Vaig mira a l’Henoc i vaig notar que també ho havia comprès. Ell va parlar, calmat, com qui entén, sense sobtar-se, de què va el tema. Aquests de Filosofia i Lletres tenen un altre tarannà i saben utilitzar més paraules que els de Ciències Exactes.

¾    Mireu ens assembla que ens equivocat, tots plegats. Pel que veig vosaltres, sou un matrimoni que passada certa fase de la vostra vida marital, cerqueu noves experiències. Nosaltres dos, som amics, ho volem ser i fins ara ens hem entès perfectament. No volem lligams difícils d’entendre, ni cap intercanvi de parella. En això, fins ara hem actuat individualment i, crec que si arriba el moment de deslligar-ho, sabrem sobreviure. Sempre amb persones que ens agradin individualment. Hem sobreviscut molts anys sense trencar la nostra relació.

¾    Jo hi estic completament d’acord. - Vaig sentenciar i mirant-lo amb un somriure vaig dir-li.- Tal vegada nosaltres també hauríem de fer un pensament. 

Sort, ho vam comprendre. Sobretot, al veure la nostra ferma actitud. Alguna paraulota grollera va esclatar en l’ambient. No hi podia faltar. Vam marxar de  l’hotel. Per sort en vam trobar un altre bastant a prop. Aquella nit va ser decisiva. Vam parlar tranquil·lament sobre la nostra relació. Vam coincidir que no valia la pena trencar-la. Segurament el millor era afermar-la definitivament. 

Acabo d’escriure la nota. Escolto molt soroll a la planta baixa. Agafo el mòbil i truco. Quan despenja, li dic:

¾    Henoc, que fan aquestes criatures.

¾    Estan jugant amb la “taulet”. Que en tens per molta estona? El sopar està a punt. Se’ns refredarà.

¾    La darrera línia, firmo i baixo.

¾    Afanya’t, Núria, que tinc gana.

¾    Jo també.

Va començar com va començar. Però aquell trasbalsat fi de setmana, ens va fer adonar del que teníem i el que volíem. 

Miquel Pujol Mur