Ja li deia al meu fill: Això no sortirà bé. Però ell tossut de mena, com el meu home, vinga insistir i tirar endavant. La veritat és que tant a ell com a la seva dona, la vida del camp no els agrada gens. Fills de pagesos, però tan aviat com van poder, van buscar feina a la ciutat. He de reconèixer que no els va gens malament. La nosa, soc jo, al no voler anar a una residència. Què haig de fer jo allà tancada i, amb dones que no em deixaran fer res. Jo amb les gallinetes, els conills i un parell de porquets, ja en tinc prou. Una mica d’hort i, a viure com sempre he viscut. Ben bo que ho troben tot, quan pugen. Però, el noi sempre insistint. Ja ho sé jo pobre fill meu, que la nora sempre l’atia per vendre-s’ho tot.
Al principi tot va anar bé: Ja t’ho deia mare. Negoci i diners sense gaire treball, perquè el camp s’ha de feinejar molt i és molt esclau.
Però, Mare de Déu, els darrers hostes són l’hòstia! Perdona’m senyor!
Dos matrimonis ... Un home i tres dones. D’una, en tinc moltes dubtes, en el meu temps en deien un gallimarsot. Set criatures de les que, ben bé, no sé quins són els seus pares. Un molt eixerit és mig de color, potser el més educat. Els altres uns trapelles acabats. Li ho he preguntat al meu fill i, m’ha contestat que són d’anteriors matrimonis. L’última raó que m’ha donat: Són gent moderna de vegades es casen o no, però accepten els seus fills i els de les seves parelles. Senyor, sí la meva mare, hagués escoltat aquests disbarats! Però el meu fill m’ha dit que jo no puc ser tan retardada mentalment, que he de ser més oberta a la modernitat de la vida.
Els pares, no els he vist més, van entrar a la casa i no n’han sortit per a res. Algun crit i algun que altre gemec, però no els he vist més el pèl. Com sempre quan tinc dubtes telefono al meu fill. Contesta és que estan fent uns estudis i una tesi sobre el comportament. De què? He tornat a preguntar. Sense resposta clara: No siguis xafardera. Particularment, més aviat em semblen xiscles com de garrins.
Els nens i les nenes se les campen sols. Piscina, menjar, dormir no tenen cap problema. Han posat tendes de campanya a la zona, on el noi volia posar un mini golf. Tret de la meva desconfiança les criatures funcionen correctament, sense cap adult que els controli.
Tot un mar de felicitat mentre calli, no pensi i no pregunti. Mes, tot arriba a un punt què ... He començat a pensar que potser a la residència viuria millor.
Se m’apropa aquest matí la nena
petita. Molt dolça i bonica, amb una cara
i un somriure angelical. Una formosa criatura i em pregunta.
¾
Escolti
senyora, vostè de cardar, ho ha fet molt? Perquè els meus germans diuen que
aquí al camp déu-n'hi-do.
M’he posat vermella i no he sabut què
contestar. He telefonat immediatament al meu fill. Li he dit l’ocurrència de la
nena i li he demanat que els en tregui.
¾
No
puc, mare. Han pagat tot l’estiu. Una mica de paciència.
M’ha semblat escoltar un cloqueig, com si la jove se’n fotés una mica de tot. He penjat, enfurismada el telèfon. Estic pensant fer les maletes i anar-me’n de vacances al Carib. Què collons! Que cada pal aguanti la seva vela.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada