Els darrers vint anys (després de jubilar-me i de canviar de lloc de residència) he pogut continuar la meva dèria de conèixer nous camins. Cercant nous pobles i també els punts de religiositat de cada poble: ja sigui monestir, església, capella o ermita. Tal vegada, sigui romànica, o no. Deixo dit que el Berguedà m’encanta i té molts racons amagats, dels quals val la pena saber-ne.
Darrerament hem estat en un lloc que considerem força formós. Un riu que seguint un costum, suposo que vingut de l’altre costat de frontera, anomenen en femení la Noguera Pallaresa. Per tant, he de dir que la unió de la bellesa de l’aigua, les cascades, dels arbres, de petits pobles escampats per la muntanya, majoritàriament visitables per carreteres o pistes de muntanya m’han corprès en els últims anys. Per anomenar indrets: el llac de Sant Maurici i la zona d’Aigüestortes. També Bascaran, una altra zona per gaudir de muntanyes i, per què no Alins, a la vall de la ruta del ferro.
Fa pocs dies vam gaudir una cosa molt senzilla i fàcil: conduir des de Sort, (com no la Bruixa d’Or, on anem en alguna ocasió. Però, no us preocupeu no ens ha tocat mai) fins a l’estany de Torrassa. Per nosaltres és una sortida i, un dia aprofitat de la nostra vida.
Ara us escriuré una llegenda de Boldís Jussà. Suposo que ho sabeu de sobres: Sobirà, és el de dalt i, Jussà, és el de baix. Un dia vam pujar-hi per una carretera entortolligada i estreta. A l’entrada del poble hi havia un cartell amb aquesta història. Malgrat aquest que conte o llegenda, no va acabar gens bé, m’ha agradat incloure’l, com la realitat d’una terra formosa però, dura i a vegades cruel.
Boldís és l’escenari del conte de la
“Nena de Boldís”, que s’explicava als nens que no volien creure als pares. El
conte explica que una nena de casa Jaume, de Boldís Jussà, malgrat que la seva
mare li hagués dit que no sortís de
casa, va baixar de nit al carrer, llavors un llop se la va emportar agafada amb
el morro, com si fos un cadell. Com que nevava i no és veia res de res, els
pares la van cridar:
¾
Per on
passes, nena? Filla!
I ella va respondre :
¾
Som
al prat de Canerilla.
Un cop al prat només van veure les
traces damunt la neu i, van cridar:
¾
Ja
venim. Et trobes bé?
La veu de la nena se sentia lluny, darrere
d’una cortina de volves, que deia:
¾ Puiem per l’Estergasser ...
Però cada cop que els pares
arribaven a l’indret, el llop i la nena havien canviat de lloc. Els pares la
cridaven i la nena responia que es trobaven en un altre lloc. I així, pares, nena
i llop, van recórrer tots els indrets del terme de Boldís, sense trobar-la.
I amb la nena i el llop darrere del serrat, vet aquí que el conte s’ha acabat.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada