NADAL 2025 ANY NOU 2026

 

Estimades amigues,

Estimats amics,

Us desitjo de tot cor que passeu 

UNES BONES FESTES

I que el proper any 2026 porti al nostre món, maltractat contínuament, un allau de pau.

I molt d’enteniment, entre els humans, per respectar tantes situacions malmeses i tants sofriments. Cosa que actualment manca.

Miquel Pujol Mur

Festes de Nadal, 2025/2026

Faré uns dies de pausa.

MONÒLEG DE LA BECÀRIA

 Ara què? La sala és buida i bruta. I jo què? Per això va venir l’altre dia a veure’m el president i em va dir: Saps he observat que ets una noia entenimentada i amb ganes de treballar pel bé dels companys. En el recent programa de regeneració jove, hem pensat nomenar-te secretària segona. Te’n responsabilitzaràs de tots els esdeveniments d’ara en endavant. 

A la reunió tothom ha estat opinant, sense escoltar els altres, fumant i tossint i, cridant durant tota l’estona. La sala ha quedat bruta i buida. Burilles i paperets per tot arreu. Va voler dir-me  que el càrrec de  secretària segona vol dir netejar i posar tot en ordre a cada reunió? Doncs, anem bé! 

Ostres! Tothom ha fotut el camp i tota la feina per a mi. Com si jo fos l’esclava de tots i, els altres els meus amos. 

Doncs no! La propera ... Calla, perquè totes les meves protestes són com lladrar a la lluna. Ningú et fa gens de cas. Parles i ningú escolta. 

Ai, Senyor! Tantes reunions. Tantes opinions i quan totes són escrites i debatudes, tot aprovat,  passen al director general i aquest, vinga! A passar les tisores. Finalment de tot plegat, no en queda res. Ai! Les opinions de les dones i els homes, van totes pel forat negre. O a una foguera de Sant Joan que crema els trastos vells de les cases. Si ... al mateix temps servís per posar-ne de més de nous, més útils i pràctics. 

Vinga la nena a netejar-ho tot. Que, la fleuma, ets tu? I si ho deixes tot per a demà. Que vinguin i s’ho trobin tal qual! Me’n vaig a ballar. Almenys en divertiré i potser trobaré un xicot ben ardit. 

Miquel Pujol Mur

UN TEMA: MALALTIA MENTAL

 Apreciades companyes i companys. Un tema de treball molt delicat el d’aquesta setmana. Sincerament no soc capaç d’opinar. Per buscar un article de Google i fer un relat, per quedar bé, no em crec amb suficient coneixements. Reconec que és una malaltia especial i les paraules que acompanyen la nota les crec molt reals: “Escoltar salva, jutjar mata” 

Doncs, per escriure quelcom us vaig a explicar un fet familiar. Parlo de persones nascudes aproximadament a l’any 1900. He de narrar la situació segons diferents records, més o menys embastats, dels fets succeïts. La persona era real, una cosina germana del meu pare. La Mercè ... 

No era cap nyiclis. Estic parlant d’una dona pagesa, bruna i forta. Aproximadament 1’70 m. o 1’75 m. d’alçada i una bona ossada. Acostumada al treball del camp des de petita. D’aquelles persones, com moltes de la família, que si els visitaves te oferien tot el que hagués a casa i sofrien sinó ho acceptaves la seva invitació. 

Aquesta bona mossa és va casar molt enamorada. Crec que l’anomenàvem el roig, pel seu cabell vermellós. Manaven un mas i vivien treballant de mati a vespre. Com és habitual en el camp i la ramaderia. No sé quina va ser la raó, mes l’home va caure malat i en poc temps va morir. Suposo que la Mercè, va agafar una gran depressió, i tampoc sé si havia interessos entremig d’algun familiar. Total entre metge, potser el capellà, algun de l’ajuntament; poder fàctics sempre, no ho sé de cert, però la Mercè va anar a raure al manicomi de Sant Boi. 

He dit en més d’una ocasió, que la meva família era molt extensa, tampoc sé si tots eren bons o havia algun de podrit. Els diners, són a vegades molt temptadors, malgrat siguin pocs. 

Continuo. Un dia a casa vam rebre una carta. Parlo aproximadament de l’any 1947. Un sobre amb només el nom i cognom del meu pare. Suposem que va voltar Barcelona buscant qui podia ser la persona de l’adreça. Miracles d’altre temps. El sobre, era del manicomi. Pel que jo sé, havia de ser una monja, qui la va escriure. 

Exposava que no veia que la Mercè estigués boja. Una altre monja per donar-li presa l’havia empès escales avall. S’havia trencat la cama o el maluc. Caminava amb una crossa que recolzava sota el braç. Vam anar al centre i els pares van tenir una entrevista amb la monja i la nostra parenta. Resultat, que després del paperam els meus pares la van acollir a casa. Records meus d’aquell lloc: jardins, silenci i crits. 

Va estar cert temps amb nosaltres. Una bona dona. Vestida sempre de negre i amb la crossa. Sincerament a un marrec de 5 o 6 anys l’imposava. Va fer una gran i llarga amistat amb la meva mare. Però, Barcelona i un pis a Gràcia, no eren el seu món. Fem gestions amb un altre familiar va tornar al  Bages i va viure forces anys. Sempre amable, cordial i amiga. 

Records, Mercè on siguis. Com bona dona de la teva època, sincerament religiosa, desitjo que siguis al cel. 

Miquel Pujol Mur

UNA VOLTA PEL PALLARS SOBIRÀ

 Els darrers vint anys (després de jubilar-me i de canviar de lloc de residència) he pogut continuar la meva dèria de conèixer nous camins. Cercant nous pobles i també els punts de religiositat de cada poble: ja sigui monestir, església, capella o ermita. Tal vegada, sigui romànica, o no. Deixo dit que el Berguedà m’encanta i té molts racons amagats, dels quals val la pena saber-ne. 

Darrerament hem estat en un lloc que considerem força formós. Un riu que seguint un costum, suposo que vingut de l’altre costat de frontera, anomenen en femení la Noguera Pallaresa. Per tant, he de dir que la unió de la bellesa de l’aigua, les cascades, dels arbres, de petits pobles escampats per la muntanya, majoritàriament visitables per carreteres o pistes de muntanya m’han corprès en els últims anys. Per anomenar indrets: el llac de Sant Maurici  i la zona d’Aigüestortes. També Bascaran, una altra zona per gaudir de muntanyes i, per què no Alins, a la vall de la ruta del ferro. 

Fa pocs dies vam gaudir una cosa molt senzilla i fàcil: conduir des de Sort, (com no la Bruixa d’Or, on anem en alguna ocasió. Però, no us preocupeu no ens ha tocat mai) fins a l’estany de Torrassa. Per nosaltres és una sortida i, un dia aprofitat de la nostra vida. 

Ara us escriuré una llegenda de Boldís Jussà. Suposo que ho sabeu de sobres: Sobirà, és el de dalt i, Jussà, és el de baix. Un dia vam pujar-hi per una carretera entortolligada i estreta. A l’entrada del poble hi havia un cartell amb aquesta història. Malgrat aquest que conte o llegenda, no va acabar gens bé, m’ha agradat incloure’l, com la realitat d’una terra formosa però, dura i a vegades cruel. 

Boldís és l’escenari del conte de la “Nena de Boldís”, que s’explicava als nens que no volien creure als pares. El conte explica que una nena de casa Jaume, de Boldís Jussà, malgrat que la seva mare li hagués dit que no sortís  de casa, va baixar de nit al carrer, llavors un llop se la va emportar agafada amb el morro, com si fos un cadell. Com que nevava i no és veia res de res, els pares la van cridar:

¾    Per  on passes,  nena? Filla!

I ella va respondre :

¾    Som al prat de Canerilla.

Un cop al prat només van veure les traces damunt la neu i, van cridar:

¾    Ja venim. Et trobes bé?

La veu de la nena se sentia lluny, darrere d’una cortina de volves, que deia:

¾    Puiem per l’Estergasser ... 

Però cada cop que els pares arribaven a l’indret, el llop i la nena havien canviat de lloc. Els pares la cridaven i la nena responia que es trobaven en un altre lloc. I així, pares, nena i llop, van recórrer tots els indrets del terme de Boldís, sense trobar-la. 

I amb la nena i el llop darrere del serrat, vet aquí que el conte s’ha acabat. 

Miquel Pujol Mur