HEM DE TROBAR-LA

El carrer era fosc. Tots baixàvem en fila índia. Jo era l’última. Sempre m’ha agradat ésser la darrera. Veure els detalls. quan ets dels primers, és fàcil, però trobar-los al final, sempre és més fascinant. Em fa sentir orgullosa. En satisfà escoltar aquestes paraules:

¾    Mira, fins i tot, troba el que ens ha passat per alt a tots. 

Caminàvem l’un rere l’altre. Observant cada detall, fins i tot, qualsevol cosa per irrisòria que fos. Malgrat tota la seva petitesa, un minúscul indici pot ser una senyal per retrobar-ho. El temps transcorria a poc a poc. Tan lentament com les nostres passes. Tothom callava. La nostra inquietud ens neguitejava interiorment a cada instant. Només la busca horària del rellotge, camina tan lentament. Això ho sentíem dolosament en els nostre cor. 

En silenci, només les pedres del camí removent-se sota la nostra petjada feien un murmuri de soroll. La corrua desfilava pels carres foscos. La llum de les llanternes assenyalava la nostra presència. Aquesta claror era l’únic resplendor que mig il·luminava les parets fosques, els murs grisos i les portes tancades. Semblava, ben bé, el desfilar de les ànimes en recerca del més enllà. Quan manca la llum de la vida, tot és angoixa. Solament el respirar dels pulmons i sentir l’aire que els omple, ens fa notar la vida. 

De sobte, un so trencà el silenci de la nostra recerca. Enmig de la nit, l’escoltàvem com un crit mig d’alerta, tal vegada de mitja esperança. Sonava des d’un edifici isolat com si fos el xiscle d’un veí que toqués una trompeta. Però a nosaltres, aquest crit en la nit, ens va fer parar. Tant pot estar un presagi venturós o  l’avís d’un fet luctuós. 

La primera llum de la matinada obre un escletxa que fa que els nostres ulls assoleixin la vasta immensitat de la plana, a la sortida de les últimes cases del poble. S’alçà alegre una veu dels avançats de primera fila que exclamà:

¾    És aquí! Aquí! L’hem trobat. 

Malgrat haver persones creients i no creients en el nostre grup, es va poder escoltar una breu frase:

¾    Gràcies a Déu! 

DEIXO A GUST DE CADASCÚ, QUINA ÉS LA TROBALLA. TOTS TENIM LES NOSTRES NECESSITATS, SIGUIN DE L'ORDRE QUE SIGUI. SIGUEU BONAVENTURATS SI TROBEU LA VOSTRA EN PARTICULAR. 

Miquel Pujol Mur

ELS AMORS DE MARCEL-LO

 Em dic Marcel-lo. Estic enamorat de d’una noia que és diu Clara. Fa pocs dies que la vaig conèixer al Metro. Portava diverses carpetes a les mans i, li van caure un parell a terra. Em vaig ajupir i li vaig entregar. El seu somriure em va captivar i la seva veu, al donar-me les gràcies, va fer la resta. Vam sortir plegats del vagó conversant animadament.

No ho he acabat d’aclarir res amb ella, però cada dia passegem agafats de la mà pel parc. La seva mirada i l’escalfor de la seva mà entrellaçada amb la meva em fan sospirar en més d’una ocasió. Parlant la trobo simpàtica i molt oberta però, m’adono que hi ha alguna cosa que la retreu. M’estima, ho sé. Però, dins seu hi ha algun pensament que la pertorba. He intentat que la nostra relació fos més plena, més real i més intensa. Vaig insinuar-li un petó. La seva reacció al refusar-lo va ser inversemblant (amor, desig o temor). No vaig insistir. Malgrat tot, em vaig sentir ferit dintre meu. Quina és la raó del seu comportament? Vam continuar el nostre passeig, com si no hagués ocorregut res i, va tornar a ser la mateixa noia riallera i enamorada. Sí, enamorada, com sempre.

Avui, hem quedat per veure’ns en una cafeteria del centre. He arribat un xic aviat. La barra era plena. M’he adonat que hi ha una taula buida en un racó de la sala. Passant entremig de les taules, m’hi he apropat. M’he assegut en tanta mala fortuna que he ensopegat amb la taula del costat. El got que era ple de beguda s’ha balancejat estant a punt de caure i ha esquitxat a la noia que estava asseguda, segurament esperant algun xicot. Tot esparverat, l’he dit:

¾    Perdó, no volia ... Que s’ha tacat?

La seva resposta ha estat molt amable:

¾    No ha estat res, no m’ha mullat gens.

Manoi! Quina veu i quin somriure. Si la veu de la Clara és dolça, la d’aquesta noia, una mica més greu, també m’excita.

Mentrestant sona el telèfon i responc. Amb veu dolguda la Clara em diu:

¾    Marcel-lo, no puc venir, El cap, abans de marxar, m’ha donat molta feina per a demà. Em perdones. T’estimo!

Que podia fer ... Contestar-li:

¾    Sempre vull estar al teu costat. Jo també, t’estimo Clara.

La noia del costat m’ha mirat sorpresa, segurament cridàvem massa:

¾    Marcel-lo, que curiós.

¾    Coses de la mare. Admiradora, al cent per cent. El pare, em diu Marc.

¾    Jo, em dic Margarida. Per la Dama de les Camèlies.

L’he demanat permís i m’he assegut a la seva taula. Hem començat a parlar de mil i una foteses. És encantadora, tant o més que la Clara.

Sobtadament m’assenyala la barra del bar. Miro i quedo corprès. La Clara està asseguda en un tamboret. La cara se m’enrojola i callo. S’aixeca i ve, sense cap signe d’enuig, cap a nosaltres. Tinc por de la tempesta. Em fa un petó als llavis i tot seguit, també als llavis a la Margarida. Finalment em diu:

¾    Marcel-lo hi ha moltes coses que no te he dit. Però, que segurament has notat. Estic enamorada de tu però, també de la Margarida. Fa temps que vivim juntes i l’estimo. És difícil lluitar entre dues passions. He parlat amb ella i acceptarà de bon grat que vinguis a viure amb nosaltres. Serem tres però, ben avinguts. Sí un dia en aquest país, les lleis canviessin, podríem ser un matrimoni tripartit. No ho fan els polítics ajuntant-se els diferents partits per a aconseguir manar en democràcia? 

PREGUNTA:  A VOSALTRES QUÈ US ASSEMBLA? ACCEPTARIEU? 

Miquel Pujol Mur

EL ROBATORI

 L’oficina està mig a les fosques. Tota plena de taules amb pantalles d’ordinadors i telèfons. Per la porta entra un Mosso d’uniforme amb cara de son. Són dos quarts de 6 del matí i en la seva cara és noten les hores de vigília nocturna. De cop, l’estrident soroll de telèfon, fa que és mogui amb pressures. Agafa l’auricular i diu:

¾    Aquí servei de Urgències de la Comissaria de Llevant, Digui’m?

¾    Els truco de la granja de porcs de can Misèries.- Desesperat continua exclamant-se.- Ens han robat!

¾    Robat, no. Deu, voler dir que han fugit.

¾    No ha esta una fugida . Eren dos homes i una dona. Els hem vist. S’han endut un marrà gros (l’Amadeu) i tres truges. Els homes, els atiaven i la dona, els picava amb un pal.

¾    Què eren estrangers?

¾    Què sé jo!. Què dius?

Aleshores parla amb una dona que remuga, espaordida.

¾    L’avi, un infart!

¾    Ho escolta? A l’avi li ha agafat un infart. Enviï’ns també el metge i una ambulància.-Més veus inintel·ligibles.- Millor dos, que la sogra està histèrica. Mare de Déu! Els porcs, el pare, i ara també la sogra. Què farem els pobres pagesos? Sobretot, els porcs que valen molts diners. Esperàvem una bona garrinada.

Poc després les sirenes i els resplendents colors blaus feien camí vers la granja de can Misèries. Els porquers van estar molt agraïts als Mossos ja que pel camí, les truges nervioses, van parir i els han portat una bona porcellada. 

Miquel Pujol Mur

LA BOGERIA DE L’ULL ASSASÍ

 Soc un Mosso d’Esquadra de la darrera promoció. A més, abans havia cursat estudis de Psicologia. Estudis, que en van ser convalidats en la meva incorporació al cos. Aquest matí m’he presentat al meu primer destí, la caserna de Perifolls, petita població del nostre país. He entrat i he anat a conèixer el cap de major rang. El caporal responsable de la zona, no s’ha de oblidar que és una població de petita categoria, situada al Pirineu. He saludat militarment i, li he presentat la meva documentació. Ha comprovat les dades a l’ordinador. M’ha dit:

¾    Ricard, has arribat en el moment just. A la sala d’interrogatoris hi ha un individu que s’ha entregat voluntàriament, per haver assassinat al seu oncle. Marxem a comprovar-lo. Tu com que tens l’especialitat de Psicologia, fes–li les primeres preguntes per a l’atestat.

He entrat en la sala. Assegut en una cadira hi ha un jove. Segons la documentació, de vint-i-dos anys i sense feina reconeguda. Me’l miro intentant endevinar el seu caràcter. Vesteix un anorac bastant usat, texans desgastats i unes esportives Un més, com molts més joves. És prim i la seva cara és inexpressiva. Té els ulls foscos i el cabell rapat pels costats. El noto tranquil i em mira amb indiferència. Per trencar el moment, li dic:

¾    Potser tens set. Vols un got d’aigua?

Em mira malament  com menyspreant-me i em contesta:

¾    Aigua, que en sou de miserables. Com a mínim una beguda tipus energètica. Per posar-me en forma.

¾    No, només aigua.

Una agent entra, portant un got. Se la mira i somriu. D’un cop de mà llença l’aigua per terra i, s’encara amb la mossa amb la mà alçada. El vull reduir i em resulta difícil. No em puc creure que un cos tan escanyolit, tingui tanta força. Una força nerviosa, de ràbia, no de musculatura. Finalment, aconseguim reduir-lo i l’esposem a la taula, Observo la samarreta tacada de sang, així com els texans. Començo a fer preguntes:

¾    Dius que has matat una persona.

¾    El meu oncle, però jo soc innocent. Només he obeït ordres.

¾    De qui?

¾    De l’ull, Ell m’ho ha manat. Quan he acabat estava content. La nineta era rodona i ha tancat feliç la parpella.

¾    Només, una parpella ...

¾    Clar, només és un ull.

¾    Vols dir que no hi ha rostre.

¾    No, només és un ull de mirada estranya com el d’un boc. Quan l’escletxa es fa petita, és quan em mana fer coses dolentes. 

¾    Moltes coses dolentes?

¾    Insignificants. Retrovisor de cotxes trencats. Vidres dels aparadors. Punxar pneumàtics. Cremar contenidors. Total, bagatel·les sense importància.

¾    Però, tot això té valor a la societat. Vas tacat de sang. De qui és?

¾    De l’oncle, ja t’ho he dit. Un solter vell i amb calers. He anat a casa seva amb l’excusa d’un encàrrec de ma mare. M’ha fet passar i aleshores, m’ha volgut donar uns diners. He aprofitat el moment per a agafar un ganivet, força gros, de la cuina. Quan ha tornat amb dos bitllets de vint euros- dient-me: Als joves sempre us van bé uns dinerets - no le he deixat dir res més-. Amb un parell de ràpids moviments li he clavat a la panxa. M’ha mirat sorprès, sense comprendre què passava. Aleshores, l’he clavat al pit. He notat com la meva eina lliscava entremig de les costelles. Finalment, per acabar, li he clavat cercant el cor. He vist com els ulls s’anaven apagant lentament. Però tot això no ha estat cosa meva. Ha estat un encàrrec de l’ull, que s’ha tancat satisfet.

Poc després el caporal confirmava l’assassinat. 

Han passat uns mesos i me l’he trobat al carrer. Somrient se m’ha apropat, i m’ha dit, tot calmós i amb veu suau.

¾    Me’n deus una. Els dels psiquiàtric han dit que no soc responsable, que n’és l’ull. El mantenen tancat amb pastilles. Però de vegades, escolto una veu interna que em diu: Deixa-les de prendre, que em farem una de grossa. Amic Mosso, guarda’t!  

Miquel Pujol Mur

NADAL 2025 ANY NOU 2026

 

Estimades amigues,

Estimats amics,

Us desitjo de tot cor que passeu 

UNES BONES FESTES

I que el proper any 2026 porti al nostre món, maltractat contínuament, un allau de pau.

I molt d’enteniment, entre els humans, per respectar tantes situacions malmeses i tants sofriments. Cosa que actualment manca.

Miquel Pujol Mur

Festes de Nadal, 2025/2026

Faré uns dies de pausa.

MONÒLEG DE LA BECÀRIA

 Ara què? La sala és buida i bruta. I jo què? Per això va venir l’altre dia a veure’m el president i em va dir: Saps he observat que ets una noia entenimentada i amb ganes de treballar pel bé dels companys. En el recent programa de regeneració jove, hem pensat nomenar-te secretària segona. Te’n responsabilitzaràs de tots els esdeveniments d’ara en endavant. 

A la reunió tothom ha estat opinant, sense escoltar els altres, fumant i tossint i, cridant durant tota l’estona. La sala ha quedat bruta i buida. Burilles i paperets per tot arreu. Va voler dir-me  que el càrrec de  secretària segona vol dir netejar i posar tot en ordre a cada reunió? Doncs, anem bé! 

Ostres! Tothom ha fotut el camp i tota la feina per a mi. Com si jo fos l’esclava de tots i, els altres els meus amos. 

Doncs no! La propera ... Calla, perquè totes les meves protestes són com lladrar a la lluna. Ningú et fa gens de cas. Parles i ningú escolta. 

Ai, Senyor! Tantes reunions. Tantes opinions i quan totes són escrites i debatudes, tot aprovat,  passen al director general i aquest, vinga! A passar les tisores. Finalment de tot plegat, no en queda res. Ai! Les opinions de les dones i els homes, van totes pel forat negre. O a una foguera de Sant Joan que crema els trastos vells de les cases. Si ... al mateix temps servís per posar-ne de més de nous, més útils i pràctics. 

Vinga la nena a netejar-ho tot. Que, la fleuma, ets tu? I si ho deixes tot per a demà. Que vinguin i s’ho trobin tal qual! Me’n vaig a ballar. Almenys en divertiré i potser trobaré un xicot ben ardit. 

Miquel Pujol Mur

UN TEMA: MALALTIA MENTAL

 Apreciades companyes i companys. Un tema de treball molt delicat el d’aquesta setmana. Sincerament no soc capaç d’opinar. Per buscar un article de Google i fer un relat, per quedar bé, no em crec amb suficient coneixements. Reconec que és una malaltia especial i les paraules que acompanyen la nota les crec molt reals: “Escoltar salva, jutjar mata” 

Doncs, per escriure quelcom us vaig a explicar un fet familiar. Parlo de persones nascudes aproximadament a l’any 1900. He de narrar la situació segons diferents records, més o menys embastats, dels fets succeïts. La persona era real, una cosina germana del meu pare. La Mercè ... 

No era cap nyiclis. Estic parlant d’una dona pagesa, bruna i forta. Aproximadament 1’70 m. o 1’75 m. d’alçada i una bona ossada. Acostumada al treball del camp des de petita. D’aquelles persones, com moltes de la família, que si els visitaves te oferien tot el que hagués a casa i sofrien sinó ho acceptaves la seva invitació. 

Aquesta bona mossa és va casar molt enamorada. Crec que l’anomenàvem el roig, pel seu cabell vermellós. Manaven un mas i vivien treballant de mati a vespre. Com és habitual en el camp i la ramaderia. No sé quina va ser la raó, mes l’home va caure malat i en poc temps va morir. Suposo que la Mercè, va agafar una gran depressió, i tampoc sé si havia interessos entremig d’algun familiar. Total entre metge, potser el capellà, algun de l’ajuntament; poder fàctics sempre, no ho sé de cert, però la Mercè va anar a raure al manicomi de Sant Boi. 

He dit en més d’una ocasió, que la meva família era molt extensa, tampoc sé si tots eren bons o havia algun de podrit. Els diners, són a vegades molt temptadors, malgrat siguin pocs. 

Continuo. Un dia a casa vam rebre una carta. Parlo aproximadament de l’any 1947. Un sobre amb només el nom i cognom del meu pare. Suposem que va voltar Barcelona buscant qui podia ser la persona de l’adreça. Miracles d’altre temps. El sobre, era del manicomi. Pel que jo sé, havia de ser una monja, qui la va escriure. 

Exposava que no veia que la Mercè estigués boja. Una altre monja per donar-li presa l’havia empès escales avall. S’havia trencat la cama o el maluc. Caminava amb una crossa que recolzava sota el braç. Vam anar al centre i els pares van tenir una entrevista amb la monja i la nostra parenta. Resultat, que després del paperam els meus pares la van acollir a casa. Records meus d’aquell lloc: jardins, silenci i crits. 

Va estar cert temps amb nosaltres. Una bona dona. Vestida sempre de negre i amb la crossa. Sincerament a un marrec de 5 o 6 anys l’imposava. Va fer una gran i llarga amistat amb la meva mare. Però, Barcelona i un pis a Gràcia, no eren el seu món. Fem gestions amb un altre familiar va tornar al  Bages i va viure forces anys. Sempre amable, cordial i amiga. 

Records, Mercè on siguis. Com bona dona de la teva època, sincerament religiosa, desitjo que siguis al cel. 

Miquel Pujol Mur