Se n’era una vegada, un vailet petit que esperava alguna cosa, sense saber ben bé, quina. Per a ell, tot era com un somni. Però alguna, ell creia n’havia de passar. El Cristian estava assegut a la vora d’un camí. Ben bé, no sabia què hi feia, fins feia un moment dormisquejava i ara, tot just havia passat un carro.
Però ell es preguntava contínuament:
¾ Què faig jo aquí? On era abans?.- D’aquest enraonament no se’n sortia, fins que desesperat, va posar-se a plorar i, cridar cap el cel dient: Què espereu, què voleu de mi, si només soc un petit nen.
Tant cridava, que finalment, d’un
forat d’un marge de terra, va sortir un llangardaix gros. Tot verd i lluent de
cara que, girant-la com la giren aquestes bestioles, va dirigir-se al noi i, li va preguntar:
¾
Què
et passa tant cridar? Fins i tot jo, que dormo molt endintre, he sentit els
teus brams.
¾
És
que no sé on soc, Ni, per què soc aquí.
¾
A
veure noi, pel que jo sé els humans viviu en cases amb la família. A veure, com
es diu la teva mare?
¾
Coi!
Com s’ha de dir. Mama. És molt maca.
¾
Tranquil,
deu haver-ni un home, el teu pare, suposo. Com li dius?
¾
Com
vols que li digui. El seu nom de sempre, papa
¾
No
hi ha cap persona més a casa teva?
¾ Sí, l’àvia i li diem, àvia. Clar, com ha des ser. Així, àvia
El llangardaix, cansat d’enraonar amb el nen i, no aclarir res fa fer un gran xiulet, acabat amb un bram, que va alertar a totes les famílies de llangardaixos dels voltants. El Cristian, va haver de tapar-se les orelles, per evitar cap mal i, va tornar a plorar. El gran llangardaix, estava neguitós pels plors del nen. Finalment, el nen esgotat de tan plorar, va callar els seus crits. El rei dels llangardaixos, va començar a parlar: Companys, aquesta criatura no ens deixa dormir.
Aleshores, sobtadament va escoltar-se
una veu molt dolça, que digué:
¾
Què
et passa petit? Tant neguit, tant remoure’t en el llit. Que tens mal de panxeta?.
Que no t’agrada, el ninot del llangardaix, que t’ha portat l’oncle. Me’l dones?
El nen, es remou un xic més dins del llit i, quan nota que l’àvia li vol
prendre el nino, diu - entre somnis: No, àvia, que ell em salvarà, em portarà de
nou a casa. Seguidament, s’arrauleix agafant ben fort el ninot.
¾ Dorm, menut dorm.- mussita l’àvia mentre l’acotxa-. Un malson, veuen massa el televisor, aquestes criatures.
Aquest, mig anomenat conte, com tots els contes, s’ha acabat.
Miquel Pujol Mur