UN TEMA: MALALTIA MENTAL

 Apreciades companyes i companys. Un tema de treball molt delicat el d’aquesta setmana. Sincerament no soc capaç d’opinar. Per buscar un article de Google i fer un relat, per quedar bé, no em crec amb suficient coneixements. Reconec que és una malaltia especial i les paraules que acompanyen la nota les crec molt reals: “Escoltar salva, jutjar mata” 

Doncs, per escriure quelcom us vaig a explicar un fet familiar. Parlo de persones nascudes aproximadament a l’any 1900. He de narrar la situació segons diferents records, més o menys embastats, dels fets succeïts. La persona era real, una cosina germana del meu pare. La Mercè ... 

No era cap nyiclis. Estic parlant d’una dona pagesa, bruna i forta. Aproximadament 1’70 m. o 1’75 m. d’alçada i una bona ossada. Acostumada al treball del camp des de petita. D’aquelles persones, com moltes de la família, que si els visitaves te oferien tot el que hagués a casa i sofrien sinó ho acceptaves la seva invitació. 

Aquesta bona mossa és va casar molt enamorada. Crec que l’anomenàvem el roig, pel seu cabell vermellós. Manaven un mas i vivien treballant de mati a vespre. Com és habitual en el camp i la ramaderia. No sé quina va ser la raó, mes l’home va caure malat i en poc temps va morir. Suposo que la Mercè, va agafar una gran depressió, i tampoc sé si havia interessos entremig d’algun familiar. Total entre metge, potser el capellà, algun de l’ajuntament; poder fàctics sempre, no ho sé de cert, però la Mercè va anar a raure al manicomi de Sant Boi. 

He dit en més d’una ocasió, que la meva família era molt extensa, tampoc sé si tots eren bons o havia algun de podrit. Els diners, són a vegades molt temptadors, malgrat siguin pocs. 

Continuo. Un dia a casa vam rebre una carta. Parlo aproximadament de l’any 1947. Un sobre amb només el nom i cognom del meu pare. Suposem que va voltar Barcelona buscant qui podia ser la persona de l’adreça. Miracles d’altre temps. El sobre, era del manicomi. Pel que jo sé, havia de ser una monja, qui la va escriure. 

Exposava que no veia que la Mercè estigués boja. Una altre monja per donar-li presa l’havia empès escales avall. S’havia trencat la cama o el maluc. Caminava amb una crossa que recolzava sota el braç. Vam anar al centre i els pares van tenir una entrevista amb la monja i la nostra parenta. Resultat, que després del paperam els meus pares la van acollir a casa. Records meus d’aquell lloc: jardins, silenci i crits. 

Va estar cert temps amb nosaltres. Una bona dona. Vestida sempre de negre i amb la crossa. Sincerament a un marrec de 5 o 6 anys l’imposava. Va fer una gran i llarga amistat amb la meva mare. Però, Barcelona i un pis a Gràcia, no eren el seu món. Fem gestions amb un altre familiar va tornar al  Bages i va viure forces anys. Sempre amable, cordial i amiga. 

Records, Mercè on siguis. Com bona dona de la teva època, sincerament religiosa, desitjo que siguis al cel. 

Miquel Pujol Mur

UNA VOLTA PEL PALLARS SOBIRÀ

 Els darrers vint anys (després de jubilar-me i de canviar de lloc de residència) he pogut continuar la meva dèria de conèixer nous camins. Cercant nous pobles i també els punts de religiositat de cada poble: ja sigui monestir, església, capella o ermita. Tal vegada, sigui romànica, o no. Deixo dit que el Berguedà m’encanta i té molts racons amagats, dels quals val la pena saber-ne. 

Darrerament hem estat en un lloc que considerem força formós. Un riu que seguint un costum, suposo que vingut de l’altre costat de frontera, anomenen en femení la Noguera Pallaresa. Per tant, he de dir que la unió de la bellesa de l’aigua, les cascades, dels arbres, de petits pobles escampats per la muntanya, majoritàriament visitables per carreteres o pistes de muntanya m’han corprès en els últims anys. Per anomenar indrets: el llac de Sant Maurici  i la zona d’Aigüestortes. També Bascaran, una altra zona per gaudir de muntanyes i, per què no Alins, a la vall de la ruta del ferro. 

Fa pocs dies vam gaudir una cosa molt senzilla i fàcil: conduir des de Sort, (com no la Bruixa d’Or, on anem en alguna ocasió. Però, no us preocupeu no ens ha tocat mai) fins a l’estany de Torrassa. Per nosaltres és una sortida i, un dia aprofitat de la nostra vida. 

Ara us escriuré una llegenda de Boldís Jussà. Suposo que ho sabeu de sobres: Sobirà, és el de dalt i, Jussà, és el de baix. Un dia vam pujar-hi per una carretera entortolligada i estreta. A l’entrada del poble hi havia un cartell amb aquesta història. Malgrat aquest que conte o llegenda, no va acabar gens bé, m’ha agradat incloure’l, com la realitat d’una terra formosa però, dura i a vegades cruel. 

Boldís és l’escenari del conte de la “Nena de Boldís”, que s’explicava als nens que no volien creure als pares. El conte explica que una nena de casa Jaume, de Boldís Jussà, malgrat que la seva mare li hagués dit que no sortís  de casa, va baixar de nit al carrer, llavors un llop se la va emportar agafada amb el morro, com si fos un cadell. Com que nevava i no és veia res de res, els pares la van cridar:

¾    Per  on passes,  nena? Filla!

I ella va respondre :

¾    Som al prat de Canerilla.

Un cop al prat només van veure les traces damunt la neu i, van cridar:

¾    Ja venim. Et trobes bé?

La veu de la nena se sentia lluny, darrere d’una cortina de volves, que deia:

¾    Puiem per l’Estergasser ... 

Però cada cop que els pares arribaven a l’indret, el llop i la nena havien canviat de lloc. Els pares la cridaven i la nena responia que es trobaven en un altre lloc. I així, pares, nena i llop, van recórrer tots els indrets del terme de Boldís, sense trobar-la. 

I amb la nena i el llop darrere del serrat, vet aquí que el conte s’ha acabat. 

Miquel Pujol Mur

CASA RURAL DE VACANCES

 Ja li deia al meu fill: Això no sortirà bé. Però ell tossut de mena, com el meu home, vinga insistir i tirar endavant. La veritat és que tant a ell com a la seva dona, la vida del camp no els agrada gens. Fills de pagesos, però tan aviat com van poder, van buscar feina a la ciutat. He de reconèixer que no els va gens malament. La nosa, soc jo, al no voler anar a una residència. Què haig de fer jo allà tancada i, amb dones que no em deixaran fer res. Jo amb les gallinetes, els conills i un parell de porquets, ja en tinc prou. Una mica d’hort i, a viure com sempre he viscut. Ben bo que ho troben tot, quan pugen. Però, el noi sempre insistint. Ja ho sé jo pobre fill meu, que la nora sempre l’atia per vendre-s’ho tot.

 La darrera idea genial va ser convertir el magatzem i el graner en una casa rural. Segons diuen, el Govern fa moltes ajudes a la gent amb esperit de millora. Dit i fet, obres, teulades noves, guixaires, fusters i fins i tot una piscina nova. Què farien la gent de la capital, sense piscina? Quantes vegades, li ho preguntat a l’Antoni, el meu home, que al cel sigui. Però el beneit, mai m’ha contestat. 

Al principi tot va anar bé: Ja t’ho deia mare. Negoci i diners sense gaire treball, perquè el camp s’ha de feinejar molt i és molt esclau. 

Però, Mare de Déu, els darrers hostes són l’hòstia! Perdona’m senyor! 

Dos matrimonis ... Un home i tres dones. D’una, en tinc moltes dubtes, en el meu temps en deien un gallimarsot. Set criatures de les que, ben bé, no sé quins són els seus pares. Un molt eixerit és mig de color, potser el més educat. Els altres uns trapelles acabats. Li ho he preguntat al meu fill i, m’ha contestat que són d’anteriors matrimonis. L’última raó que m’ha donat: Són gent moderna de vegades es casen o no, però accepten els seus fills i els de les seves parelles. Senyor, sí la meva mare, hagués escoltat aquests disbarats! Però el meu fill m’ha dit que jo no puc ser tan retardada mentalment, que he de ser més oberta a la modernitat de la vida. 

Els pares, no els he vist més, van entrar a la casa i no n’han sortit per a res. Algun crit i algun que altre gemec, però no els he vist més el pèl. Com sempre quan tinc dubtes telefono al meu fill. Contesta és que estan fent uns estudis i una tesi sobre el comportament. De què? He tornat a preguntar. Sense resposta clara: No siguis xafardera. Particularment, més aviat em semblen xiscles com de garrins.  

Els nens i les nenes se les campen sols. Piscina, menjar, dormir no tenen cap problema. Han posat tendes de campanya a la zona, on el noi volia posar un mini golf. Tret de la meva desconfiança les criatures funcionen correctament, sense cap adult que els controli. 

Tot un mar de felicitat mentre calli, no pensi i no pregunti. Mes, tot arriba a un punt què ... He començat a pensar que potser a la residència viuria millor. 

Se m’apropa aquest matí la nena petita. Molt dolça i bonica, amb una cara  i un somriure angelical. Una formosa criatura i em pregunta.

¾    Escolti senyora, vostè de cardar, ho ha fet molt? Perquè els meus germans diuen que aquí al camp déu-n'hi-do.

M’he posat vermella i no he sabut què contestar. He telefonat immediatament al meu fill. Li he dit l’ocurrència de la nena i li he demanat que els en tregui.

¾    No puc, mare. Han pagat tot l’estiu. Una mica de paciència.

M’ha semblat escoltar un cloqueig, com si la jove se’n fotés una mica de tot. He penjat, enfurismada el telèfon. Estic pensant fer les maletes i anar-me’n de vacances al Carib. Què collons! Que cada pal aguanti la seva vela. 

Miquel Pujol Mur

UN CONTE MAL GIRBAT

 Estic assegut davant de l’estany. M’agrada passar l’estona observant el peixos i altres animalons que neden en l’aigua neta i transparent. Un lloc de gran bellesa. La verdor de les plantes apaivaga la brillantor del sol. Fins i tot avui, que he passat molt mala nit pensant en l’entrevista de treball de la propera setmana. Sí no aprovo segurament me n’hauré d’anar a viure amb l’àvia. Visc molt justet de diners i els diners ho mouen tot, en aquest món capitalista. Aquest matí m’he fet un entrepà per asseure’m aquí i menjar-me’l en aquest racó del parc, per poder reposar i pensar.

A prop meu he escoltat el rauc d’un amfibi. Quasi involuntàriament li llenço una mica de pa. De cop escolto un fort xipolleig, a l’aigua i em trobo al meu costat un gripau gros com la meva mà. Faig un gest de fàstic: gros, berrugós, quasi negre i mig brillant. Els seus vius ulls em miren.  Donen una sensació de llestesa que mai m’havia pensat en el lleig animal. Aleshores, escolto unes paraules:

¾    Hola, generós amic.

Esparverat, he mirat al meu voltant, per si hi havia algú. Estic sol, tret del gripau.

¾    Ei! Jove! Soc aquí, al seu costat. Que no em veu?

Finalment m’adono que és el bitxo, qui m’enraona. Me’l miro.

¾    T’agraeixo el tros de pa. Com que està una mica untat amb tomàquet, m’ha recordat vells temps.

¾    Així és que als gripaus us agrada el tomàquet.

¾    Ep! No em miris malament. Jo en altres temps era una formosa donzella. La filla gran del duc de Santalòpia. Però un encanteri d’un mag i bruixot que odiava al meu pare, em va convertir en gripau. Quina pena tant com m’agradava ballar i també flirtejar amb els joves galants de la cort. Hi havia cada xicotàs a palau! Tu, tampoc estàs gens malament.

Me la miro un altre cop. Fins i tot m’ha fet gràcia. A més, és simpàtica i  xerrameca. Penso estàs sonat, però serveix per passar l’estona. Ho sé després em donaré mil bufetades per espavilar-me.  

¾    I com pots eliminar l’encanteri? - Li pregunto.

¾    Mira, si trobo un noi que em faci un petó, sortiré de la meva maledicció. Però per desgràcia, no n’he trobat cap que s’hagi atrevit a fer-ho.

¾    AH, no? Quina llàstima. Perquè, ets molt agradable,  parlant.

¾    No podries tu, que et veig molt preocupat pel teu futur, ser el meu salvador?

M’ho he pensat. No tinc calers, quasi no tinc casa. Què podria perdre? Total, netejar-se els llavis després i ja està. Si és veritat, potser em donarà una recompensa.

¾    D’acord. Com ho fem?

Immediatament, ha saltironejat damunt de la meva mà. He tancat els ulls i li he fet el petó. 

Ha passat un cert temps. Jo, el contista, observo unes robes llançades prop d’un banc i m’acosto a xafardejar. Al banc, hi trobo un gripau que m’enraona,  dient-me:

¾    Hola! Tu escrius la meva història.

¾    Sí! Però no sé com acabar.

¾    Doncs, que l’encanteri va ser més fort del que pensàvem. El miracle es va produir a l’inrevés. Ara, soc el gripau mascle. I no només això se li ha posat al cap que vol convertir l’estany en el reialme dels gripaus i jo, en seria el rei consort. Ja deia jo que era una mica cap calent i “coqueta”. Mes, ara no para. Osti! Ja vinc reina, ja vinc! Ruac, ruac, ruac. Merda! Ja m’està canviant la veu. 

Miquel Pujol Mur

Gironella 18/11/2025

UN DIA PERDUT

 De bon matí he sortit de l’hotel i, he anat a fer fotografies de les nostres formoses terres pirinenques. Estic allotjat en un hotel des de fa quinze dies. Cadascun d’ells, els he dedicat a un sector de petites valls. 

N’estic enamorat del Pirineu i, admiro als valents que pugen als alts cims. Jo no, jo soc més de fotografies. Amb el meu petit 4x4, em perdo per pistes de terra i albiro cada dia noves valls, noves cascades i una naturalesa plena de verdor. També, algun que altre punt groguenc, que despunta anunciant la propera tardor. Entreveure els rierols amagats, entremig de rocs, que davallen cantant la cançó de l’aigua quan saltironeja entre les pedres. Algun que altre pont, antic de segles. Tot aquesta bellesa, aquesta pau, aquesta intimitat de natura viva, alleugeren el meu cap dels petits problemes diaris, que com més petits són, més els magnifiquem. 

Aleshores, el Maps me l’ha jugada. Anava per la pista i he gravat una adreça prou coneguda però, l’aparell ha embogit. En principi, no me n’he adonat. Sincerament és tan meravellós tot el que  perceben els meus ulls, que el meu cervell ha quedar incendiat de bellesa, sol i vida. El cant dels ocells, algun que altre remuc dels cérvols, fins i tot, l’udolar llunyà d’un llop cercant parella. Se m’ha omplert el cor de joia. 

De sobte, m’adono que el meu camí, una pista de terra plena de sotracs, no em porta a cap lloc. Miro la pantalla, no hi ha cobertura, ni tampoc mostra cap ruta a fer. Només, la pantalleta grisa. Apa nano, espavila’t! 

Busco mapes, m’adono que fa massa temps que confio en la modernitat. Els pocs mapes que trobo, en la guantera, m’ho demostren ràpidament. Són vells, gens actuals i jo, ara tampoc, els sé interpretar. 

Dubto Pallars Sobirà, Aran, Ribagorça, Sobrab ... Qui sap què? Un riu: Quin? No hi ha indicadors. Finalment penso: una pista deu conduir a algun lloc. Tiro endavant. On sortiré? No ho sé. Valor i esperit d’aventura. Però, tot el que em rodeja ja no sembla tan bonic. Un viratge i, ospa! Una carretera asfaltada. Amunt o avall, dreta o esquerra. Prou giragonses fan aquests camins com per a saber-ho. He tret de la butxaca la meva moneda de la sort i l’he llençada a l’aire. Mai m’ha fallat. Cara. Doncs, al nord. Que Déu ens salvi! 

Desprès de força temps, quan la claror del dia davalla, després de trenta mil sots, (la carretera tampoc és cap glòria), arribo a entreveure les cases d’un petit poble. M’hi arribo. No hi ha ni cartell a l’entrada. Sí fos a Transsilvània us asseguro que giraria cua però, al Pirineu ... Va nano, que penses massa  i, t’empatolles de veritat. 

Bonic, el poble. Poques cases però ben arrenglerades. Una casona gran i un cartell: HOSTAL. Cobertura, zero. Com si haguessin caigut del cel tots els satèl·lits. Què hem de fer? Doncs, entrar. 

Obro i cap a dins: Surt una noia. Caram! Quina formosa noia, alta, morena, jove i amb un somriure que il·lumina tota la seva - colrada pel sol - cara. 

¾    Bon jour monsieur. Vous dira? Plus tard!

Me la miro amb ulls d’atordit. Que maca que és! Però, fent un acte de valor suprem, dic:

¾    En català, si us plau!

S’ha posat a riure i, aquella cara enriallada ha quedat gravada dins meu per sempre.

¾    Veurà, aquí en venen pocs, de catalans, la majoria són francesos. Com vostè, quatre despistats o, mig perduts.

¾    Jo soc d’aquests.- he reconegut.- Que em podria fer alguna cosa per berenar, o sopar. Després indiqui’m per on he d’anar a ...

¾    És massa tard per a baixar, la carretera és dolenta i revoltada, més val que es quedi a dormir.

¾    Tenen habitació?

¾    No hi ha cap problema, estem de temporada baixa i, ens en sobren de llits. Té fred? Posi’s al costat de la llar i li portaré el sopar. Que ha dinat?

¾    No, unes galetes i aigua de la cantimplora.

¾    Li farem un petit mos i soparà amb nosaltres. Com si fos de la família.

Observo assegut a una taula, també al costat del foc, un vell que va remugant i escrivint en una llibreta. 

Li faig una mirada inquisitiva a la mossa i em contesta:

¾    L’avi. La memòria. Ja ho sap a certa edat ... És una teràpia del metge. Recordar frases que eren habituals, d’abans i apuntar-ne el significat. Hi ha un lingüista que les voldria recopilar per publicar-les i que així estiguin a l’abast de tothom. Veu? 

M’ensenya pel damunt del cap de l’home les paraules que escriu:

·        Anar lluny d’osques: anar errat

·        Fer córrer les tisores : Criticar

·        Lladrar a la lluna : Intentar, inútilment, convèncer. 

He mogut afirmativament el cap i, he respost:

¾    Són maques. Fa molts temps que les havia perdut, el meu pare en deia més d’una. Ara, quasi no se senten. Llàstima pels nostres fills perdran una part del seu patrimoni lingüístic i cultural. 

Ha estat una vetllada fabulosa. Un sopar de família com feia anys no  recordava. Vaig dormir com un soc i al matí a l’obrir la finestra, el sol i un aire pur, s’han encabit dins l’habitació. He esmorzat i he marxat. La Juliet  m’ha fet un petó d’amic, a la galta, a l’acomiadar-nos. 

Creieu que així va acabar tot? No, vaig tornar, no una, sinó moltes vegades. Finalment, em vaig declarar a la Juliet,. Em va contestar el desitjat, sí. Ara dalt de la muntanya però, més avall dels cims alts, hem creat una família, de què ens podem vanagloriar.  

Qui em podia dir que en un dia perdut, trobaria un món somniat. 

Miquel Pujol Mur

UN CAPVESPRE ESPECIAL

 Em dic Núria. Vull explicar-vos aquesta història, potser com a disculpa per descarregar la meva memòria dels esdeveniments d’aquells dies passats. Miro per la finestra, observo el mar i el cel, calmats després de la tempesta. Però no cregueu que van ser els elements naturals: mar, terra, foc i aigua els motius descontrolats d’aquella nit de goig, de plaer, d’estimar sense límits; ni de l’angoixa del fet que la va produir. Els sentiments desbocats van ser purament humans, tal vegada carnals. Van ser el cataclisme final per una vida que crèiem controlada. 

Em dic Núria com us he dit al principi, tinc trenta-cinc anys i soc cap d’un departament estatal d’enginyeria atòmica. He dedicat la major part de la meva vida a l’estudi i l’experimentació. No tinc una parella fixa, fins ara l’amor no ha cridat a la meva porta. Tampoc no soc una beata. Fins ara la meva realitat sexual l’he satisfet amb un company de col·legi. Imagineu-vos quina relació més antiga. Podria haver estat el primer però, tampoc us ho asseguro, van ser temps bastant turbulents. L’explosió sobtada de l’adolescència. 

És diu Henoc i és Llicenciat en Filosofia i Lletres. Ensenya amb el càrrec de catedràtic a la Universitat. Tota una eminència en el seu camp. De la meva mateixa edat, tampoc ha trobat allò que li diuen la mitja taronja. La nostra relació és de completa transparència. Un mal moment, una necessitat d’ordre mental o físic, es resolt en una trucada, del qui sigui dels dos; un sopar i un capvespre junts; o si la qüestió és més complicada, unes vacances. La parella ideal, sense amagar-nos de res. Tampoc, cap tipus d’obligació. 

Aquesta setmana em va demanar que l’acompanyés a una festa. Sabia de cert que el seu interès devia ser algun rotllet mig lligat. Quan m’ho va demanar va ser molt clar, jo també ho era si m’era convenient. Va dir-me:

¾    Porta diners segurament hauràs de tornar amb taxi. 

De seguida vaig entendre de què anava el tema. Pocs dies després en va telefonar per dir-me que la Laura portaria una parella, un noi, i si ens aveníem podrien gaudir de la platja, tots quatre. 

Finalment ens va trobar en un meravellós hotel a primera línia de mar. La nostra primera impressió va ser força plaent. El “rotllet” de l’Henoc he de confessar que era força bonica i eixerida, fins hi tot un xic desvergonyida. Però el Pere, així es va presentar, el vaig notar massa ansiós. Hl havia en les seves paraules, en els seus gests, en la seva mirada, una pressa que jo no entenia. Feia pocs minuts que ens coneixíem i ja parlava d’anar al bungalou que havien llogat per a tots quatre. La Laura, s’aferrava a les mans de l’Henoc com si el vulgués arrossegar al llit. Tanta pressa, em va esparverar. Em vaig fixar en el anells que portaven ambdós als dits de les mans.  Tots dos portaven aliances de casament. Vaig mira a l’Henoc i vaig notar que també ho havia comprès. Ell va parlar, calmat, com qui entén, sense sobtar-se, de què va el tema. Aquests de Filosofia i Lletres tenen un altre tarannà i saben utilitzar més paraules que els de Ciències Exactes.

¾    Mireu ens assembla que ens equivocat, tots plegats. Pel que veig vosaltres, sou un matrimoni que passada certa fase de la vostra vida marital, cerqueu noves experiències. Nosaltres dos, som amics, ho volem ser i fins ara ens hem entès perfectament. No volem lligams difícils d’entendre, ni cap intercanvi de parella. En això, fins ara hem actuat individualment i, crec que si arriba el moment de deslligar-ho, sabrem sobreviure. Sempre amb persones que ens agradin individualment. Hem sobreviscut molts anys sense trencar la nostra relació.

¾    Jo hi estic completament d’acord. - Vaig sentenciar i mirant-lo amb un somriure vaig dir-li.- Tal vegada nosaltres també hauríem de fer un pensament. 

Sort, ho vam comprendre. Sobretot, al veure la nostra ferma actitud. Alguna paraulota grollera va esclatar en l’ambient. No hi podia faltar. Vam marxar de  l’hotel. Per sort en vam trobar un altre bastant a prop. Aquella nit va ser decisiva. Vam parlar tranquil·lament sobre la nostra relació. Vam coincidir que no valia la pena trencar-la. Segurament el millor era afermar-la definitivament. 

Acabo d’escriure la nota. Escolto molt soroll a la planta baixa. Agafo el mòbil i truco. Quan despenja, li dic:

¾    Henoc, que fan aquestes criatures.

¾    Estan jugant amb la “taulet”. Que en tens per molta estona? El sopar està a punt. Se’ns refredarà.

¾    La darrera línia, firmo i baixo.

¾    Afanya’t, Núria, que tinc gana.

¾    Jo també.

Va començar com va començar. Però aquell trasbalsat fi de setmana, ens va fer adonar del que teníem i el que volíem. 

Miquel Pujol Mur

PAISATGES DE TARDOR

Mecàsum l’olla! Ara que escric jo? La confusió m’omple el cap i m’atapeeix els circuits grisos del cervell. És que, osti tu! Què vol que escrigui ara, un freginat? 

Paisatges de tardor! Quan jo mateix, estenent les mans surto de la tardor, per a entrar a l’hivern. Mitja mentida o veritat sencera. 

Tardor diuen, quan comencen a decaure les forces, com cauen les fulles groguenques dels arbres. Quantes tardors hi ha a la vida? 

La tardor de la joventut, la tardor de la vellesa, la tardor de l’amor. Vatua l’olla! Quantes tardors hem de viure al llarg de l’existència. I no perdonen! L’una i l’altra, successivament, van marcant la nostra vida. Prou! 

No vull parlar ni de la natura, ni de cap altra cosa. Viure és veure passar tardors i primaveres, com ho fan els fulls del calendari. 

Què hi ha més bonic que la tendresa del primer amor. Agafar-se de les mans com si només la seva calidesa ens omplís el pit. 

El palpitar del cor, només un aparell del sistema circulatori, però que en aquell moment transmet tantes sensacions. La primera abraçada, el primer petó i, un sense fi de sentiments que travessen els nostre cor i, amaguen les idees de la realitat. 

L’amor, una espècie de loteria, que hi ha molts en aquest món que en perden la butlleta. Benaventurats els altres!   

Sentim la primavera vibrant, sentim l’estiu ple de passió, la joia de una tardor apaivagada i, administrem suaument l’hivern. 

Què col ...! Aquest escrit és, ben bé, un retrat de la vida humana. El millor és aprofitar totes les coses bones, sense oblidar-nos-en de cap. 

Miquel Pujol Mur