UNA CARTA DE MALS RECORDS

 

En un dels indeterminats carrers d’una gran ciutat, hi ha les restes d’una xabola, entremig d’altres del mateix ordre. Trossos de fusta, parracs de teles velles i, brutícia, són la mostra de la pobresa més indigna que hi viu. Dins la grisor del carrer i, les restes de les altres barraques, se’n distingeix una per estar il·luminada, malgrat la tardana hora de la nit. S’escolten roncs a les altres, crits apagats i cants de borratxera. Un petit foc dins d’una llauna grossa, ajuda a escalfar una mica l’ambient. Un dels dos homes, remou l’estripada maleta, on guarda totes les seves míseres pertinences. La maleta, vella i atrotinada, a més d’una motxilla, que ha tingut temps millors, són tota la seva riquesa. 

Remou en les diferents piles de coses maldestres buscant alguna cosa que serveixi per apaivagar la fam, d’anys i de misèria. Un tros de pa, malgrat sigui remullat i vell, un bocí de formatge, tot serveix. Agafa la motxilla i la capgira. La seva memòria, falla sovint últimament i, molts cops no recorda immediats i, propers moments de la seva vida. 

Observa al seu company, tan brut i esparracat com ell. Les sabates que porta, mostren que han estat llençades després d’una llarga vida. Les seves, unes esportives, que van perdre el dibuix en qualsevol pista, de qualsevol lloc.  Mentre veu com l’amic escura la llauna, com si fos el més exquisit plat del millor restaurant, li diu:

¾    D’on has tret aquesta llauna?

¾    Del contenidor de les coses caducades del supermercat. I tu el formatge?

¾    És un entrepà, que he trobat en una paperera del col·legi.

¾    Quina sort! 

L’home, remena un altre cop la motxilla i, d’un racó sobresurt un tros de paper, el tiba  i de seguida el reconeix. Un sobre. El mateix sobre de sempre. Per què, ara el punyeter sobre? Malgrat tot, l’obre i treu el paper. La carta. Un agredolç somriure, mig ganyota, es mou a la seva cara. Li recorda quan era nen. La carta, que va escriure una vegada als Reis. Carta al Reis. Divina innocència. 

La llegeix. És escrita amb la lletra de nen que creu encara en els Reis. Es frega els ulls. Són humits i, es barregen les llàgrimes amb la pols de mil camins. 

·        Pare, jo vull ser enginyer, com el tiet, per poder ajudar-vos a comprar una casa, per viure junts. Serè un bon estudiant.

El vostre fill que us estima. 

A continuació, tota una sèrie de zeros, que representen els petons d’un nen, que creu en la vida. 

Les llàgrimes, la pols, el record del pares ja morts i, la mala sort d’una vida equivocada des del principi, s’entremesclen en la seva cara donant-li un trist i grotesc aire.   

Arruga el paper, prem el sobre damunt i fa una bola. Amb un moviment de menyspreu, la llença al petit foc. Per un instant s’il·lumina el petit resguard. 

Miquel Pujol Mur    

EL CONTE DEL LLANGARDAIX

 

Se n’era una vegada, un vailet petit  que esperava alguna cosa, sense saber ben bé, quina. Per a ell, tot era com un somni. Però alguna, ell creia n’havia de passar. El Cristian estava assegut a la vora d’un camí. Ben bé, no sabia què hi feia, fins feia un moment dormisquejava i ara, tot just havia passat un carro. 

Però ell es preguntava contínuament:

¾    Què faig jo aquí? On era abans?.- D’aquest enraonament no se’n sortia, fins que desesperat, va posar-se a plorar i, cridar cap el cel dient: Què espereu, què voleu de mi, si només soc un petit nen. 

Tant cridava, que finalment, d’un forat d’un marge de terra, va sortir un llangardaix gros. Tot verd i lluent de cara que, girant-la com la giren aquestes bestioles, va dirigir-se al noi  i, li va preguntar:

¾    Què et passa tant cridar? Fins i tot jo, que dormo molt endintre, he sentit els teus brams.

¾    És que no sé on soc, Ni, per què soc aquí.

¾    A veure noi, pel que jo sé els humans viviu en cases amb la família. A veure, com es diu la teva mare?

¾    Coi! Com s’ha de dir. Mama. És molt maca.

¾    Tranquil, deu haver-ni un home, el teu pare, suposo. Com li dius?

¾    Com vols que li digui. El seu nom de sempre, papa

¾    No hi ha cap persona més a casa teva?

¾    Sí, l’àvia i li diem, àvia. Clar, com ha des ser. Així, àvia 

El llangardaix, cansat d’enraonar amb el nen i, no aclarir res fa fer un gran xiulet, acabat amb un bram, que va alertar a totes les famílies de llangardaixos dels voltants. El Cristian, va haver de tapar-se les orelles, per evitar cap mal i, va tornar a plorar. El gran llangardaix, estava neguitós pels plors del nen. Finalment, el nen esgotat de tan plorar, va callar els seus crits. El rei dels llangardaixos, va començar a parlar: Companys, aquesta criatura no ens deixa dormir. 

Aleshores, sobtadament va escoltar-se una veu molt dolça, que digué:

¾    Què et passa petit? Tant neguit, tant remoure’t en el llit. Que tens mal de panxeta?. Que no t’agrada, el ninot del llangardaix, que t’ha portat l’oncle. Me’l dones? El nen, es remou un xic més dins del llit i, quan nota que l’àvia li vol prendre el nino, diu - entre somnis: No, àvia, que ell em salvarà, em portarà de nou a casa. Seguidament, s’arrauleix agafant ben fort el ninot.

¾    Dorm, menut dorm.- mussita l’àvia mentre l’acotxa-. Un malson, veuen massa el televisor, aquestes criatures. 

Aquest, mig anomenat conte, com tots els contes, s’ha acabat. 

Miquel Pujol Mur

UNA RELACIÓ DE DOS HOMES

 

Els dos homes són asseguts a la taula del menjador. L’habitatge és  senzillament un apartament. 

L’home gran, d’una quarantena d’anys està força preocupat, se li nota en el seu seny frunzit. L’altre home, tal vegada d’uns vint-i-cinc anys, se’l mira preocupat. Fa massa dies que, al seu company li volten pel cap uns pensaments que no el deixen viure. Com que se l’estima, està força intranquil.

¾    Què et passa, Joan?.- pregunta amb veu suau, per a no alterar-lo.

¾    Res amb tu, Pere. Tu només has portat felicitat a la meva existència. Però, tu rai que no tens una filla que t’estigui telefonant  cada dia i sempre escoltis com plora mentre et parla.

¾    Encara plora? Ja fa sis mesos que vivim junts. Ho vas abandonar tot, la dona, les filles i la casa. Durant aquest període de temps, la teva ex. ja ha tingut un parell de “noviets”. Què vol la nena! Que ja té prop de catorze anys, per entendre-ho.

¾    És jove encara. La va agafar molt de sorpresa. No pensava mai, que entre la seva mare i jo, hi hagués cap malentès.

¾    Que no sap que durant la vida moltes coses canvien. No le vas deixar prou clar, que eres gai. I que, per fi, vas tenir la valentia de sortir de l’armari, ja que la teva vida, no era vida. Què no som feliços, tu i jo?

¾    Home! Si que els hi vaig dir, però ella encara vol creure amb l’amor familiar. El pare, la mare i elles, les filles. Sempre em diu que la seva mare, amb això dels dos acompanyants, només ha estat una síndrome del sobtat abandonament. Mai, ha pogut entendre, que jo la deixés per un home.

¾    Doncs ... Què vol ara? No ho ha entès encara?

¾    Sí! Li vaig repetir una i una altra vegada.

¾    I no ho ha acabat de comprendre.

¾    Li vaig deixar ben clar, però ella insisteix que si parla amb la mare la convencerà i, tot podria ser com abans. La crisi de la quarantena. Un lapsus de temps. Fer un viatge junts i reconciliar-nos.

¾    Que fàcil ho veu la teva noia. I jo què? L’amant de cites de amagatotis. No pensaràs abandonar-me. Jo que vaig deixar els pares, la família i els amics per tu. Que em vaig enamorar perdudament de la teva fermesa, del teu caràcter i, ara resultarà que allò del que vaig enamorar-me, és tan fals com tota la teva vida. Vaig deixar per tu, un noi que segurament era més home que tu. Almenys, sabia el que buscava. 

¾    Però les nenes estan en una edat difícil i, la Irene tampoc va ser gaire desagradable quan li vaig comunicar. Va ploriquejar molt, però crec que va entendre el perquè dels seves dubtes pel meu comportament dels darrers anys. Aquesta vena sobtada que va creuar les meves idees. 

El Pere es retorça els dits. No sap que contraposar a la sortida del Joan. Finalment s’alça i amb una veu més dura i seca que la seva normal, li parla així:

¾    Saps que t’estimo. Dius que la teva dona va plorar, que no ho va entendre. Jo ara tampoc t’entenc i m’amagaré per plorar sol, sense espectacle. Me’n vaig ara amb el meu cotxe, si quan torni has marxat amb tot els teus estris, ho hauré d’acceptar, malgrat que et maldigui.  En tot cas, portat aquesta fotografia de tots dos, per si algun cop te’n penedeixes. Siguis feliç, si pots pair tot el que hauràs de consentir. Quan les teves filles es facin grans i marxin, ja veuràs en quin parany viuràs amb la teva dona. Ella malgrat el que digui ara de cor en fora, no et perdonarà mai. 

Miquel Pujol Mur                                                               

LA DAGA. RELAT NEGRE

 

L’home, està assegut en la foscor de l’habitació. Les seves idees són tan fosques, com l’obscuritat de la cambra. Només un reflex de llum, al passar algun cotxe per la carretera, trenca el negre ambient. Però els seus ulls no albiren cap idea apaivagadora al seu malestar. Es retorça fortament les mans, com si volgués amb el dolor, trobar la pau. 

Finalment, lasat de la seva immobilitat, s’aixeca i, obrin la porta d’entrada surt al carrer. La il·luminació és pobre però, comparada amb en els seus pensaments, l’enlluerna. Odia aquesta circumstància. Acluca els ulls permeten que només una mínima escletxa de llum, arribi al fons del seus ulls, per prosseguir el camí. 

Amb passes llargues, arriba a la malèfica casa dels seus records. Tota ella, és fosca. No hi ha cap finestra il·luminada, en la façana. No hi ha res que denoti la més mínima resta de vida en el seu interior. Malgrat tot, recorre el jardí amb temença i ànsia. Finalment, empeny la gran porta, que cruix fortament per la novetat d’un visitant. L’home, sap el que vol i, creu saber on és l’objecte del seu interès. 

Una ombra es mou entre les tenebres, trencades per la llum de la lluna. L’home la segueix, sap que és i al mateix temps recorda que no és res viu. Només, el record punyent d’una malifeta estrafolària, que sorgeix interrompudament de la seva consciència. Tal vegada una ànima perduda. 

Puja les escales, seguint l’espectre. Li costa respirar. No pot apropar-s’hi, l’ombra va lleugera, a moments esquiva, altres visible, però sempre inabastable. Les llàgrimes rodolen per la cara de l’home. Les mans suades, patinen per la barana de noble fusta de l’escalinata. Un cruixit, l’avisa que l’imaginari ésser a qui segueix, obre la porta de l’habitació on van succeir els fets. 

Respirant fortament, intenta recórrer el poc espai en un moment, breu moment, però li manca aire. Es deté un instant, recupera la respiració, empeny i entra. No hi ha ningú. Fins i tot, l’ombra o l’ésser misteriós s’ha esvaït. Damunt de la vella calaixera, veu l’objecte del seus desitjos. 

Està com nou, brillant com al principi de tot i, admira la seva fulla gravada d’or i acer. També, el seu mànec de marfil. Una bellesa letal de formosa presència. Acaronant-la, li fa un petó, sentint en la fredor del cos d’acer, com si una amiga li donés la benvinguda. 

La prem fortament i corrent, surt al jardí. Cerca el lloc. S’agenolla i la clava fortament en la terra. Aparta les plantes, que han crescut desordenadament i, paleja la terra fins arribar al seu destí. Una tapa de fusta. La treu, una  manta vella i a sota, el cos. La seva víctima, morta vuit anys enrere. 

Mira aquell cos, reconeix l’anell, toca els flocs cabells que encara cobreixen el crani. Observa el rellotge i reconeix l’hora, sí l’hora de l’homicidi incontrolat per la ràbia. Al veure les despulles el seu cor i el seu cervell no poden més.  Els seus ulls, estan ja secs de tant plorar. Prem amb força la daga i la clava una i altra vegada en el seu cor, que no va saber frenar la seva ira. 

Notícia de darrera hora: L’assassí parricida va tornar a la casa després de sis anys de presó. Va retrobar el lloc, on havia enterrat el cadàver del seu pare. Es  va suïcidar amb la mateixa daga homicida. Resolt el cas 4785 del Jutjat. 

Miquel Pujol Mur                                           

QUÈ EM VOL VENDRE?

 

La sala és gran, sense ser exagerada. La llum és diàfana però, mai forta. Per un dels finestrals es veu un jardí i flors. Dos individus estàn asseguts en dues butaques i conversen amigablement. No hi ha ningú més en tot l’habitacle. Un, fa la següent pregunta:

¾    Vostè, què diu que ven?

¾    La cosa més meravellosa del món. No n’hi ha cap com ella. L’essència de la vida

¾    Vaja! Un flascó de perfum, un aroma. Molt romàntic, una essència per l’individu estimat/da.

¾    No, el que jo li volia vendre no va tancat en cap recipient.

¾    Ah! Els venedors, sempre venent el millor. Sempre vendre, per beneficiar-se i viure millor. Comprar barat i vendre car. I, desprès el client no sap què fer-ne. Desprès, aquella coneguda frase: “Jo a vostè no el conec de res”.

¾    Perdoni, vostè, està molt cremat. Li he demanat alguna cosa material?

¾    Promeses, promeses i promeses. Sempre igual, semblen els polítics quan diuen que el món va millor i la veritat ens demostra el contrari.  

¾    Molt escèptic, vostè. Em sembla, que no farem tracte si manté aquesta postura. Sempre, serà un amargat. Ai! Amic meu, com ho lamento.

¾    Va acabem d’una vegada! Què ven vostè? Quant val?

¾    Malament anem. El que jo li vull vendré és incommensurable, Ocupa poc espai i, els humans no ho aprofitem prou. I no té preu. Imagini-s’ho, no té preu.

¾    Em tornaré boig. No entenc res. És incommensurable, em diu, però no ho puc comprar, ni abastar.

¾    Si ho sap fer, l’acompanyarà sempre però, ha de ser molt entenimentat i aprofitar cada mil·lèsima de segon. També, saber sumar-la i recordar-la en els moments adequats.

¾    Ja n’hi ha prou! Què vol vendre’m?

¾    Ja li dic per anticipat, no sé si l’aprofitarà i, tampoc, si ho ha fet mai. Jo li volia vendre la felicitat. I vostè, em vol donar diners per aconseguir ser feliç.

¾    Tot es compra, en aquest món

¾    Falsa felicitat. Una rialla d’un infant, comporta més felicitat que tots els diners del món. Una sortida de sol, un petó, una carícia, un moment de pau, una mirada, malgrat sigui picaresca, un somriure, trobar un amic, estar assegut en un sofà a mitja llum i amb el televisor apagat. Totes aquestes petites coses comporten, més pau i felicitat, que tot el que pugi comprar, en aquest món malgastador d’il·lusions. Felicitat és l’única realitat que pertany a cadascú individualment. Has de ser conseqüent amb la que tens i podràs fer-la sentir a tots els altres. 

Miquel Pujol Mur                                                               

TROBAR POTSER EL DESTÍ

 Exercici: Utilitzar frases donades

L’home va quedar-se quiet, amb els ulls ben oberts per la sorpresa, mirant fixament el carrer Gran. No es pensava, que en aquella petita població, hi hagués tanta circulació de vianants i de vehicles. Venia en busca d’una noia, que havia conegut en el ball del seu poble, per la festa Major. 

Li va donar l’adreça de casa seva però ara, acabant d’arribar, no trobava on era el susdit carrer. Aleshores, va veure la clàssica banderola d’una perruqueria amb els seus colors de sempre: blanc vermell i blau. Quin lloc millor per preguntar. De tots és sabut, que els barbers amb la seva incommensurable xerrameca, coneixen les xafarderies de quasi tota la gent del poble. 

L’home va suggerir immediatament: Deu ser pels barris nous. Jo aquí en el centre, aquest nom no l’he escoltat mai. Però el barber, tot amable, com la majoria de la seva professió, va donar-li el nom d’un amic seu, que antigament, havia estat el carter. Ara, tenia l’únic bar-discoteca del poble i coneixia la majoria del jovent. 

Per fi, el nostre amic, va trobar el lloc i, la casa. Anava a trucar quan ha escoltat gatzara i gresca a la part dreta del pati. Encuriosit s’hi i ha apropat i per damunt de la tanca a vist la jove noia envoltada d’infants que jugaven i cridaven alegres. 

Saltaven al costat del braser de les fresques matinades, picant panses i cacauets d’un bol. Ho va entendre ràpidament la noia que va conèixer feia de cangur de tota la canalla del barri, mentre els pares treballaven. Uns dinerets extres no fan mal a ningú.

Miquel Pujol Mur

CARTA D’ACOMIADAMENT

Esperança, 

No vull perdre el temps, discutint la raó d’aquesta carta d’acomiadament. 

No vull parlar de res, ja que amb les teves paraules, voldràs capgirar totes les meves dubtes. Et vaig veure amb aquell noi, un altre cop. La primera vegada, em vas dir que era un company de col·legi, d’infància i, que era com el teu germà. Et vaig voler creure. 

Ahir, no em van agradar, ni les abraçades, ni els petons. D’aquella manera, amb mi, no ho has fet mai. Vaig anar a un bar i, em vaig emborratxar, com no ho havia fet mai. Quan no podia més, a altes hores de la nit, em van deixar abandonada en un banc del passeig. Com si fos una bossa de deixalles. 

En arribar al pis, sorties d’una porta del replà. Vas dir-me, que havies anat a veure els nens dels nous veïns. Avui, pel porter he sabut que hi viu un noi sol. 

Esperança, malgrat sigui una redundància, has trencat totes les meves esperances.

Teva, fins mai, 

Raquel

Miquel Pujol Mur