UN DIA PERDUT

 De bon matí he sortit de l’hotel i, he anat a fer fotografies de les nostres formoses terres pirinenques. Estic allotjat en un hotel des de fa quinze dies. Cadascun d’ells, els he dedicat a un sector de petites valls. 

N’estic enamorat del Pirineu i, admiro als valents que pugen als alts cims. Jo no, jo soc més de fotografies. Amb el meu petit 4x4, em perdo per pistes de terra i albiro cada dia noves valls, noves cascades i una naturalesa plena de verdor. També, algun que altre punt groguenc, que despunta anunciant la propera tardor. Entreveure els rierols amagats, entremig de rocs, que davallen cantant la cançó de l’aigua quan saltironeja entre les pedres. Algun que altre pont, antic de segles. Tot aquesta bellesa, aquesta pau, aquesta intimitat de natura viva, alleugeren el meu cap dels petits problemes diaris, que com més petits són, més els magnifiquem. 

Aleshores, el Maps me l’ha jugada. Anava per la pista i he gravat una adreça prou coneguda però, l’aparell ha embogit. En principi, no me n’he adonat. Sincerament és tan meravellós tot el que  perceben els meus ulls, que el meu cervell ha quedar incendiat de bellesa, sol i vida. El cant dels ocells, algun que altre remuc dels cérvols, fins i tot, l’udolar llunyà d’un llop cercant parella. Se m’ha omplert el cor de joia. 

De sobte, m’adono que el meu camí, una pista de terra plena de sotracs, no em porta a cap lloc. Miro la pantalla, no hi ha cobertura, ni tampoc mostra cap ruta a fer. Només, la pantalleta grisa. Apa nano, espavila’t! 

Busco mapes, m’adono que fa massa temps que confio en la modernitat. Els pocs mapes que trobo, en la guantera, m’ho demostren ràpidament. Són vells, gens actuals i jo, ara tampoc, els sé interpretar. 

Dubto Pallars Sobirà, Aran, Ribagorça, Sobrab ... Qui sap què? Un riu: Quin? No hi ha indicadors. Finalment penso: una pista deu conduir a algun lloc. Tiro endavant. On sortiré? No ho sé. Valor i esperit d’aventura. Però, tot el que em rodeja ja no sembla tan bonic. Un viratge i, ospa! Una carretera asfaltada. Amunt o avall, dreta o esquerra. Prou giragonses fan aquests camins com per a saber-ho. He tret de la butxaca la meva moneda de la sort i l’he llençada a l’aire. Mai m’ha fallat. Cara. Doncs, al nord. Que Déu ens salvi! 

Desprès de força temps, quan la claror del dia davalla, després de trenta mil sots, (la carretera tampoc és cap glòria), arribo a entreveure les cases d’un petit poble. M’hi arribo. No hi ha ni cartell a l’entrada. Sí fos a Transsilvània us asseguro que giraria cua però, al Pirineu ... Va nano, que penses massa  i, t’empatolles de veritat. 

Bonic, el poble. Poques cases però ben arrenglerades. Una casona gran i un cartell: HOSTAL. Cobertura, zero. Com si haguessin caigut del cel tots els satèl·lits. Què hem de fer? Doncs, entrar. 

Obro i cap a dins: Surt una noia. Caram! Quina formosa noia, alta, morena, jove i amb un somriure que il·lumina tota la seva - colrada pel sol - cara. 

¾    Bon jour monsieur. Vous dira? Plus tard!

Me la miro amb ulls d’atordit. Que maca que és! Però, fent un acte de valor suprem, dic:

¾    En català, si us plau!

S’ha posat a riure i, aquella cara enriallada ha quedat gravada dins meu per sempre.

¾    Veurà, aquí en venen pocs, de catalans, la majoria són francesos. Com vostè, quatre despistats o, mig perduts.

¾    Jo soc d’aquests.- he reconegut.- Que em podria fer alguna cosa per berenar, o sopar. Després indiqui’m per on he d’anar a ...

¾    És massa tard per a baixar, la carretera és dolenta i revoltada, més val que es quedi a dormir.

¾    Tenen habitació?

¾    No hi ha cap problema, estem de temporada baixa i, ens en sobren de llits. Té fred? Posi’s al costat de la llar i li portaré el sopar. Que ha dinat?

¾    No, unes galetes i aigua de la cantimplora.

¾    Li farem un petit mos i soparà amb nosaltres. Com si fos de la família.

Observo assegut a una taula, també al costat del foc, un vell que va remugant i escrivint en una llibreta. 

Li faig una mirada inquisitiva a la mossa i em contesta:

¾    L’avi. La memòria. Ja ho sap a certa edat ... És una teràpia del metge. Recordar frases que eren habituals, d’abans i apuntar-ne el significat. Hi ha un lingüista que les voldria recopilar per publicar-les i que així estiguin a l’abast de tothom. Veu? 

M’ensenya pel damunt del cap de l’home les paraules que escriu:

·        Anar lluny d’osques: anar errat

·        Fer córrer les tisores : Criticar

·        Lladrar a la lluna : Intentar, inútilment, convèncer. 

He mogut afirmativament el cap i, he respost:

¾    Són maques. Fa molts temps que les havia perdut, el meu pare en deia més d’una. Ara, quasi no se senten. Llàstima pels nostres fills perdran una part del seu patrimoni lingüístic i cultural. 

Ha estat una vetllada fabulosa. Un sopar de família com feia anys no  recordava. Vaig dormir com un soc i al matí a l’obrir la finestra, el sol i un aire pur, s’han encabit dins l’habitació. He esmorzat i he marxat. La Juliet  m’ha fet un petó d’amic, a la galta, a l’acomiadar-nos. 

Creieu que així va acabar tot? No, vaig tornar, no una, sinó moltes vegades. Finalment, em vaig declarar a la Juliet,. Em va contestar el desitjat, sí. Ara dalt de la muntanya però, més avall dels cims alts, hem creat una família, de què ens podem vanagloriar.  

Qui em podia dir que en un dia perdut, trobaria un món somniat. 

Miquel Pujol Mur

UN CAPVESPRE ESPECIAL

 Em dic Núria. Vull explicar-vos aquesta història, potser com a disculpa per descarregar la meva memòria dels esdeveniments d’aquells dies passats. Miro per la finestra, observo el mar i el cel, calmats després de la tempesta. Però no cregueu que van ser els elements naturals: mar, terra, foc i aigua els motius descontrolats d’aquella nit de goig, de plaer, d’estimar sense límits; ni de l’angoixa del fet que la va produir. Els sentiments desbocats van ser purament humans, tal vegada carnals. Van ser el cataclisme final per una vida que crèiem controlada. 

Em dic Núria com us he dit al principi, tinc trenta-cinc anys i soc cap d’un departament estatal d’enginyeria atòmica. He dedicat la major part de la meva vida a l’estudi i l’experimentació. No tinc una parella fixa, fins ara l’amor no ha cridat a la meva porta. Tampoc no soc una beata. Fins ara la meva realitat sexual l’he satisfet amb un company de col·legi. Imagineu-vos quina relació més antiga. Podria haver estat el primer però, tampoc us ho asseguro, van ser temps bastant turbulents. L’explosió sobtada de l’adolescència. 

És diu Henoc i és Llicenciat en Filosofia i Lletres. Ensenya amb el càrrec de catedràtic a la Universitat. Tota una eminència en el seu camp. De la meva mateixa edat, tampoc ha trobat allò que li diuen la mitja taronja. La nostra relació és de completa transparència. Un mal moment, una necessitat d’ordre mental o físic, es resolt en una trucada, del qui sigui dels dos; un sopar i un capvespre junts; o si la qüestió és més complicada, unes vacances. La parella ideal, sense amagar-nos de res. Tampoc, cap tipus d’obligació. 

Aquesta setmana em va demanar que l’acompanyés a una festa. Sabia de cert que el seu interès devia ser algun rotllet mig lligat. Quan m’ho va demanar va ser molt clar, jo també ho era si m’era convenient. Va dir-me:

¾    Porta diners segurament hauràs de tornar amb taxi. 

De seguida vaig entendre de què anava el tema. Pocs dies després en va telefonar per dir-me que la Laura portaria una parella, un noi, i si ens aveníem podrien gaudir de la platja, tots quatre. 

Finalment ens va trobar en un meravellós hotel a primera línia de mar. La nostra primera impressió va ser força plaent. El “rotllet” de l’Henoc he de confessar que era força bonica i eixerida, fins hi tot un xic desvergonyida. Però el Pere, així es va presentar, el vaig notar massa ansiós. Hl havia en les seves paraules, en els seus gests, en la seva mirada, una pressa que jo no entenia. Feia pocs minuts que ens coneixíem i ja parlava d’anar al bungalou que havien llogat per a tots quatre. La Laura, s’aferrava a les mans de l’Henoc com si el vulgués arrossegar al llit. Tanta pressa, em va esparverar. Em vaig fixar en el anells que portaven ambdós als dits de les mans.  Tots dos portaven aliances de casament. Vaig mira a l’Henoc i vaig notar que també ho havia comprès. Ell va parlar, calmat, com qui entén, sense sobtar-se, de què va el tema. Aquests de Filosofia i Lletres tenen un altre tarannà i saben utilitzar més paraules que els de Ciències Exactes.

¾    Mireu ens assembla que ens equivocat, tots plegats. Pel que veig vosaltres, sou un matrimoni que passada certa fase de la vostra vida marital, cerqueu noves experiències. Nosaltres dos, som amics, ho volem ser i fins ara ens hem entès perfectament. No volem lligams difícils d’entendre, ni cap intercanvi de parella. En això, fins ara hem actuat individualment i, crec que si arriba el moment de deslligar-ho, sabrem sobreviure. Sempre amb persones que ens agradin individualment. Hem sobreviscut molts anys sense trencar la nostra relació.

¾    Jo hi estic completament d’acord. - Vaig sentenciar i mirant-lo amb un somriure vaig dir-li.- Tal vegada nosaltres també hauríem de fer un pensament. 

Sort, ho vam comprendre. Sobretot, al veure la nostra ferma actitud. Alguna paraulota grollera va esclatar en l’ambient. No hi podia faltar. Vam marxar de  l’hotel. Per sort en vam trobar un altre bastant a prop. Aquella nit va ser decisiva. Vam parlar tranquil·lament sobre la nostra relació. Vam coincidir que no valia la pena trencar-la. Segurament el millor era afermar-la definitivament. 

Acabo d’escriure la nota. Escolto molt soroll a la planta baixa. Agafo el mòbil i truco. Quan despenja, li dic:

¾    Henoc, que fan aquestes criatures.

¾    Estan jugant amb la “taulet”. Que en tens per molta estona? El sopar està a punt. Se’ns refredarà.

¾    La darrera línia, firmo i baixo.

¾    Afanya’t, Núria, que tinc gana.

¾    Jo també.

Va començar com va començar. Però aquell trasbalsat fi de setmana, ens va fer adonar del que teníem i el que volíem. 

Miquel Pujol Mur

PAISATGES DE TARDOR

Mecàsum l’olla! Ara que escric jo? La confusió m’omple el cap i m’atapeeix els circuits grisos del cervell. És que, osti tu! Què vol que escrigui ara, un freginat? 

Paisatges de tardor! Quan jo mateix, estenent les mans surto de la tardor, per a entrar a l’hivern. Mitja mentida o veritat sencera. 

Tardor diuen, quan comencen a decaure les forces, com cauen les fulles groguenques dels arbres. Quantes tardors hi ha a la vida? 

La tardor de la joventut, la tardor de la vellesa, la tardor de l’amor. Vatua l’olla! Quantes tardors hem de viure al llarg de l’existència. I no perdonen! L’una i l’altra, successivament, van marcant la nostra vida. Prou! 

No vull parlar ni de la natura, ni de cap altra cosa. Viure és veure passar tardors i primaveres, com ho fan els fulls del calendari. 

Què hi ha més bonic que la tendresa del primer amor. Agafar-se de les mans com si només la seva calidesa ens omplís el pit. 

El palpitar del cor, només un aparell del sistema circulatori, però que en aquell moment transmet tantes sensacions. La primera abraçada, el primer petó i, un sense fi de sentiments que travessen els nostre cor i, amaguen les idees de la realitat. 

L’amor, una espècie de loteria, que hi ha molts en aquest món que en perden la butlleta. Benaventurats els altres!   

Sentim la primavera vibrant, sentim l’estiu ple de passió, la joia de una tardor apaivagada i, administrem suaument l’hivern. 

Què col ...! Aquest escrit és, ben bé, un retrat de la vida humana. El millor és aprofitar totes les coses bones, sense oblidar-nos-en de cap. 

Miquel Pujol Mur

LA TEMPESTA DELS BRESCHIA III

 

EL MATRIMONI 

Tot seguit l’Antoni i jo hem sortit  a la terrassa. L’avi ha marxat al llit a pair si lo és possible tot el succeït, acompanyat per la “nona” Maria, la seva vigilant, comprensiva i soferta esposa. Els joves i la Isabel han anat a preparar l’equipatge. 

He mirat l’Antoni i no he pogut callar-me donant-li un punt d’arrancada:

¾    Ho sé, tens a Barcelona una companya i un fill, la Belinda i el Joan. La teva sòcia de sempre i, un noiet de vuit anys que té uns ulls negres iguals que els teus i el mateix somrís. Me’n vaig adonar una vegada que vaig baixar al despatx. Abans d’entrar us vaig sentir riure un xic enjogassats. La qual cosa fa molt temps, nosaltres vam deixar de banda. Vaig callar, per la família. Els Breschia, els gran Breschia, però ara? Tal vegada, segurament m’ho vaig deixar perdre jo mateixa. 

¾    Tens raó. Han passat trenta anys i segurament no hem lluitat prou per sortir de l’opressió d’aquesta casa. La Belinda i jo, va ser un moment de bogeria en una festa però, no ens n’hem sabut deslligar. Soc feliç amb ella. Fora de la família Breschia. Ens separem amistosament? Sense cap guerra. No vull el que et correspon. Vull continuar essent el teu amic i pare dels nostres fills. Jo recordo una persona, un amic que t’estimava amb bogeria. 

¾    Calla. El que vull fer, ho vull decidir per mi mateixa. Ja ho sabràs quan arribi el moment oportú. Accepto un divorci sense lluites pels diners. 

  A LA CASA 

El silenci és total. Tinc els llums apagats. Estic pensativa: Vindrà, no vindrà. Són els meus dubtes. Ja no soc aquella jove de divuit anys. Han passat trenta anys; desaprofitats trenta anys. No puc negar que amb l’Antoni no visqués feliçment i enamorada els primers anys. Però la fàbrica va anar a menys en poc temps. L’avi no va voler escoltar els seus consells, encaparrat en què era la millor i tenia la millor maquinària. Va quedar ancorat en el temps, quan ell manava. 

L’Antoni, va aprofitar la carrera que havia estudiat d’amagat del seu pare i va muntar l’estudi d’arquitectura juntament amb la Belinda. Por de la Belinda, no en vaig tenir gens, era una bona noia i també força maca, però vaig pensar i, em vaig equivocar de ple, que és hi havia massa anys de diferència. Va resultar que no eren tants, i el vaig perdre. 

Jo, em vaig encasellar en ser la millor mestressa de casa i vaig escoltar massa els consells antiquats de la “nona”. La casa i els fills són el tresor de les dones. Un gran error, si hagués marxat a Barcelona amb el meu home i els fills, segurament no hauria succeït això que finalment ha destruït el meu matrimoni. El conec a l’Antoni, és, o més ben dit ho era, de lleial. Però una vegada sol, la temptació va poder més que un matrimoni mig de convinença. Mes no ho puc negar, malgrat voler comprendre-ho tot, un sentiment de rancúnia em corrou per dins 

M’he arreglat com fa temps que no ho feia. Llavis, celles, perfum i toc de crema per amagar les petites arrugues. Ara, asseguda al portal espero neguitosa. Davant meu uns copes i una ampolla de cava ben fresc. Bec assaborint-lo un petit glop. Em miro les mans, tremolen un xic. Si pogués - criaturades penso immediatament- agafaria una margarida i arrancaria el pètals un a un: si, no, si, no ... 

Que dolents que són moltes vegades els pensaments. Em veig recollint-ho tot, rentant-me la cara i plorant, impotent de retenir els meus sentiments. Miro cap a la taula, les roselles s’han eixorivit. AEn aquest instant, la claror dels fars d’un cotxe il·lumina el camí. Frena, baixa, agafa una maleta i el meu angoixat cor esclata d’alegria. 

El seu alegre:

    ¾    Hola Elisa!- Em demostra que una nova aurora il·lumina la meva i, la nostra vida. 

Al matí després d’una nit apassionada una reflexió em volta pel cap. No estaré caient en el mateix encreuament de sempre? L’home i la casa. Sempre, aquella figura femenina familiar i conservadora. No ara no! No ho vull malgrat hagi de trencar aquesta nova relació amb el Carles. Prou de ser la segona figura d’un matrimoni i, l’obedient esposa. Tornar al que ha estat sempre la meva vida, no m’ha fet feliç. Vull estudiar, vull treballar fora de casa. Vull ser una dona pels meus propis mèrits, no un pur objecte d’ornamentació. N’he de parlar abans de continuar endavant amb aquesta nova relació. 

Miquel Pujol Mur

LA TEMPESTA DELS BRESCHIA II

 

MENJADOR CASA BRESCHIA 

Avui com cada dimecres, amb més raó encara, ja que ha vingut l’Esther, la meva filla. També l’Antoni, el meu marit, que ha deixat per un dia el seu despatx de Barcelona. Com deia, avui, reunió de família, mentre dinem al menjador principal. A casa Breschia aquest dia es comenten i es discuteixen tots els afers familiars. Més que un dinar, ben bé, sembla una reunió empresarial. Discutir, mentre es menja, malgrat els àpats siguin  abundosos i saborosos. Segons el cap de família, l’avi, és una tradició del seu pare sicilià que va emigrar al nostre país, Don Giovanni Breschia. El fundador de Manufactures Breschia. S’ha de respectar la tradició, pels segles dels segles. 

La Isabel, la minyona de fa molts anys, ha servit el primer plat. L’avi, Don Leopold, ja em portava una de cap, a la primera cullerada ha comentat:

¾    Què he sentit dir? Alguna persona de la família vol marxar a l’estranger? 

Tot seguit s’ha aixecat l’Esther. La meva filla, vint anys, moderna i, amb la mateixa sang calenta que correspon a una bona descendent de sicilians però, educada en un ambient actual. Sempre decidida a fer el seu desig, sense respectar, ni admetre, cap opinió dels altres. M’estranya, observo, que ha agafat un paper, d’una bossa que ha deixat a terra. 

¾    Soc jo, avi. Com que sé totes les vostres opinions m’he apuntat en aquest paper tot el que vull dir: 

·        Comença a llegir: Família, avi, “nona” i pares me’n vaig a Escòcia a acabar la carrera i treballar. No hi vaig sola, me’n vaig amb el Roger, el fill de la Isabel. El Roger, només tres d’anys més gran que jo, té plaça d’investigador en una Universitat de Glasgow. Tu mateix avi, em vas dir que quan anés a la universitat, a Barcelona, seria l’home de la teva confiança i que em salvaria de tots els perills de la capital. Per tant, un noi de principis i bona persona. Així va estar el primer mes, però el segon, en una situació difícil, jo soc massa expressiva, va respondre per mi i em va donar la mà. De la mà vaig passar a fer-li un petó i una abraçada, ara som parella. M’estranya, “nona”, que tu que sempre et queixes que no pots dormir i vas fent voltes per la casa, com un gendarme, no hagis escoltat les nostres expansions sexuals. Sí, sexuals, per favor, no amaguem el cap com els estruços, diguem la veritat. “Fornicare” com diria el nostre avantpassat del peu de la bota italiana. 

L’avi Leopold, ha deixat de mala manera la cullera dins la sopa. Ha esquitxat la taula. Tothom calla. S’ha posat vermell i, els ulls, sembla que li hagin de sortir de les òrbites. La “nona” Maria li pica copets a l’esquena per a que no s’ennuegui i ràpidament treu una caixa de píndoles d’una butxaca. La Isabel està parada a la  llinda de la porta, amb el segon plat. Rere seu, es veu la figura del Roger. L’avi fa un cop de puny damunt la taula, totes les ampolles i les copes tentinegen. L’Esther crida: 

¾    Avi! Ni cops de puny a la taula, ni res.- Observa al Roger i li diu: Passa Roger, agafa una cadira i seu a la taula, tu ja has estat presentat com de la família.  Ara continuaré llegint de les desgràcies d’aquesta meva família a la que estimo i detesto al mateix temps. Després, vosaltres mateixos. Mireu de viure, sense tantes mentides.

La situació és tensa, tothom ha callat i s’estan quiets com estaquirots. Només el respirar fort de l’avi i un somicar i mitges llàgrimes de la “nona”.

·        Avi, has de saber que Manufactures Breschia no existeixen. Aquella empresa que una vegada, fa molts anys, vas renovar amb permís del teu pare, no li vas deixar posar al dia, al teu fill. Les meravelloses màquines angleses i alemanyes, que vas importar han quedat obsoletes. Ara, són ferralla o peces de museu. No són comparables, ni en qualitat, ni en quantitat amb les actuals. Les naus, han sigut llogades a diferents tallers i magatzems. Per això, veus moviment i gent que es mou d’un costat a l’altre. El contramestre i dos treballadors de la fàbrica, ja jubilats, venen de tant en tant a engegar-les i tu sents algun que altre soroll. El seu, és un sentit de fidelitat o pertinença, ja que va ser el seu lloc de treball durant tota la seva vida laboral. 

El meu pare, el teu fill, té un despatx d’arquitectura, molt ben considerat a Barcelona i manté econòmicament l’estructura familiar.  Cosa que mai li has agraït o t’has negat a veure. Tu, sempre la gran família Breschia, deixant al marge les persones que la componen. Tal vegada, un concepte ancestral copiat d’aquella terra que va haver d’abandonar el meu besavi. 

Fa uns dies vaig parlar amb l’Àlex, el meu germà gran. Em va dir que viu feliç a  Boston. Que mai havia pensat, que viure lluny d’aquesta terra el pogués fer tan content. Sabeu? La Glòria, la seva dona, que mai pensa portar a conèixer aquesta família i terra, és negroide. Sí, una mestissa ben eixerida i, van camí del tercer fill. Tem la teva reacció al conèixer la teva nova descendència, avi. 

Tu, abans del teu matrimoni amb la “nona” mai haguessis menyspreat en el llit una dona, malgrat el seu color. Avi! Se’n parla molt de les aventures del senyor Leopold entre les velles comares del poble. Després de casat, deu n’hi do. Sempre de cacera al taller de les cosidores. Avi, se’n feia creus tothom, fins i tot, la “nona” que sempre calla. És el “mio marito”, deia si algun li volia explicar certes coses. Xerrameques, més que xerrameques, ha estat sempre la teva resposta. Eh, nona? 

Sabeu que em va recomanar el meu germà? Salva els pares, són immillorables persones, mes són atrapades en el parany de la tradició. Salven les aparences però, necessiten viure separats per obtenir una felicitat plena. Fes parlar el pare i fes-li entendre a la mare. Tal vegada, segurament ho sap. Callo, per que sospito que  algun membre de la meva pròpia família, a la qual estimo molt, no em parlarà en molts anys o mai, qui ho sap. Demà passat, el Roger i jo marxem a una nova vida en Escòcia. Només vull acabar dient: Avi, “nona” i pares us estimo molt, moltíssim.

Continuarà ... 

 Miquel Pujol Mur 

LA TEMPESTA DELS BRESCHIA I

 

Contemplo el ram de roselles posat damunt la taula. Estic a casa dels meus pares. Necessita unes reparacions, però és un refugi idoni després de la destructiva reunió familiar. Segurament, no l’havia d’haver telefonat tan aviat però, ha durat tants anys el meu desafortunat matrimoni que, ara, una vegada presa unànimement i de mutu acord la seva dissolució, no he pogut per menys que recordar-me del Carles.  El meu primer xicot i el meu enamorat de tota la vida. Per pressió paterna, el vaig haver de deixar. Per casar-me amb el jove Antoni Breschia, jove descendent i hereu de don Leopoldo Breschia, propietari de Manufactures Breschia, una de les empreses del nou futur. 

A distància, sé que ha seguit la seva vida. Va ensorrar-se rere el nostre trencament. Però, poc a poc, va eixorivir-se i va marxar del poble. Va estudiar a la capital i va muntar diversos negocis d’hostaleria. Va casar-se i vam haver dos fills del seu matrimoni. Després de la mort de la seva muller, va tornar a visitar el poble. 

En diferents ocasions ens hem trobat i saludat amablement, però sense res més. Només hi havia un cert sentiment que expressaven els nostres ulls, però que callava la nostra boca. Un cert somriure, mig amarg era tota la nostra conversació. 

Cada cop pujava més al poble. Els negocis els portaven el seus fills i, deia que llevat de comptades ocasions, no era necessària la seva presència. Em feia la impressió i també temia que, sabent com havia naufragat el meu casori, intentés aproximar-se’m. Mes jo, sempre he sigut una persona seriosa i conscient dels vots sagrats del matrimoni. 

Avui, perdut el passat, només manquen dues signatures a l’acord de divorci, l’he telefonat. La seva resposta ha estat contundent

¾    Pujo ara mateix. 

He donat una volta pel jardí, he agafat unes roselles de vermells pètals. Ha arribat amb el cotxe. Ens hem abraçat com si encara fóssim els joves de fa trenta anys i, entrant a la casa hem començat a recrear el nostre passat. He abandonat les flors a la taula del menjador. En sap bastant, de com han anat les coses a la casa Breschia. 

Una cosa ha portat a l’altra. Fa temps que és vidu i fa tamb´molt temps que el meu matrimoni tabaleja, complint més per obligació que per amor. Els records i el present s’han barrejat i sense adonar-nos’en hem acabat donant resposta amorosa als nostres sentiments. Un petó rere l’altre, una carícia vers una altra. No he estat gens poruga a mostrar el meu desig carnal. Feia anys, tal vegada massa, que no gaudia com avui. Què ha estat? Trencar amb tot i cercar un nou món més feliç. Malgrat el perill de l’inici d’una relació nova i incerta.   

Ha marxat prometent-me el seu retorn immediat. Ha dit:

¾    Agafo l’imprescindible i pujo ara mateix. Ara que té recuperat no vull deixar-te mai. 

Veig marxar amb certa recança els llums posteriorsº del cotxe. Una escalfor d’esperança anima el meu cor. Temo, perquè ara tinc por, que no torni. Agafo les silvestre flors que han perdut par de la seva lluïssor i les poso en un petit gerro. Espero, que com la meva vida tornin a lluir. 

Pocs dies abans ...

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

LES MANS I LA PASSIÓ D'UNA NIT

 

Aquesta nit he sortit amb les amigues per anar a una discoteca d’última moda. El motiu és que, celebrem el tercer acomiadament de soltera de la Dúnia. Us imagineu un colla de noies, potser posaria més adequadament dones, de trenta i escaig anys que surten, animades a fer gatzara. En el grup hi ha una representació de tot tipus de tarannà social: Solteres, separades, divorciades o casades. Però lliures, aquesta nit de tot lligam. Jo mateixa, soc casada i tenim una formosa criatura, la meva dolça Mònica. El meu marit és absent aquesta setmana, per qüestions de treball. Sap de la nostra sortida i confia en mi. He deixat la nena a casa de l’àvia. 

El nostre crit de guerra d’avui és “LLIBERTAT” i no hem posat límits a aquesta sortida. Soles, úniques i disposades a fer gresca. 

Assegudes en un apartat observem l’ambient. Poc a poc, anem vivint l’animat espectacle. Nois i noies dansen mig vestits o a mig vestir, no ho tinc clar. Llums de mil colors i foscor, quina manera més estranya de combinar els espais. Música al màxim, fins i tot, arriba a ensordir-nos. Tot de moviments dels animadors cercant escalfar l’ambient. Gent que balla a dojo, crida o canta. 

Des del meu lloc, observo la barra del bar, plena d’homes que cerquen companyia, també criden i algun que altre fa certs gests. Però, em sorprenc, en observar un home, aproximadament, de la meva edat. Ben vestit i eixerit, també està observant atentament el seu entorn. Sembla pertànyer a una colla d’homes que cerquen diversió. Com nosaltres i la majoria del públic. La beguda no ens manca en cap moment, ni a cap dels grups. Segurament tanta beguda que farà que demà ningú recordi gaire coses del succeït durant la nit. Una noia, de la nostra colla porta unes bossetes, d’un pols blanc. No hi volgut mai prendre’n,  i m’aparto però observo que les rialles del grup es tornen més explosives, més descarades i gens moderades. 

Un cop apartada un xic de les amigues interessades en el sarau i les bossetes m’adono que l’home també em mira, sense dissimular gens. Aquesta nit estic fora de mare, en trobo excitada per la beguda i tot l’ambient. 

Em fixo en la seva mà. La té ben cuidada i mostra la seva força, la seva virilitat. Oblidant-me de l’altra gent, només tinc ulls per a les seves mans.  Noto com si la seva mà recorregués el meu cos, acaronant-lo suau i fort al mateix temps. Volent arribar al lloc més íntim i, jo no m’hi nego. La pell em crema. Tota jo soc una flama ardent que em fa oblidar qui soc i on soc. Les sensacions són extremes. Mai havia sentit semblant debilitat ni tant enervant desig. Les cames no es poden estar quietes, dansen un vell ball atàvic i ancestral, ple de sensualitat. Mig obro els ulls, encegats de tanta passió i guaito a l’home. La seva mirada em transmet els seus pensaments. 

Home. Estic immòbil. L’observo, està inquieta. Miro les seves mans, dolces, suaus i àgils. Pintades les ungles d’un color rosat ataronjat. Mans que són capaces d’acariciar i d’estimar. La meva pell nota com si aquelles mans enjogassades volguessin recorre el meu cos, cercant el tot. Segurament clavant-me les seves ungles i esgarrapant-me com si volgués fixar la meva forma a la seva. Els seus llavis mossegant els meus i crec notar com si volguessin aprofundir dins meu per arrancar-me el cor i fruir de la meva excitació. Tot el meu ésser crema, sense pietat ni compassió. Noto un mareig torbador i brutal. 

Ella s’aixeca com inquieta o pertorbada. Jo, amb una mà m’acomiado dels companys. Ella va més lenta, l’habitual costum femení de fer-se petons. 

Marxo del local, obro la porta, tinc el cotxe a poca distància. Però, és tan gran el meu disturbi, que no soc capaç de caminar. Encenc una cigarreta. En aquest instant s’obre la porta i ella, eix lentament. Camina com mig perduda en els seus somnis. Noto el seu efluvi d’una nit descontrolada. Es barreja la suor, l’olor de l’alcohol i l’excitació de la festa. 

Dona. Oloro l’home, excitat de pensar en el nostre encontre imaginari. L’alcohol i la suor també hi són presents. Apaga la cigarreta, s’acosta em mira als ulls. La seva franca mirada em demana pel que jo també he viscut. No m’hi puc negar. Els meus llavis desitjosos s’hi apropen i ell els accepta apassionadament. L’olor del fum de la cigarreta encara m’ha pertorbat més profundament. He tancat els ulls. He deixat de banda tota la possible negativa que em pugui impedir fruir del moment. 

En acabar em dona el seu número de telèfon, l’he llençat, però sembla que el tingui gravat en la meva ment. Desitjo que en algun moment quedi perdut en algun amagatall del meu cervell. 

L’endemà, vull tornar a ser la bona esposa i mare de sempre. Tot, ahir, va ser un incendi passional, que no vull recordar però, que de tant en tant, em fa sospirar. La bogeria d’una nit, per oblidar i no repetir, que no ha de marcar la meva vida. 

Miquel Pujol Mur